L’últim títol de Marta Orriols (Sabadell, 1975) se li va ocórrer sortint del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en un dia de molta xafogor. Després de passar hores embolcallada per l’aire condicionat i envoltada de quadres, un foc a Montjuïc li va fer xocar de ple amb la realitat. “Aquest contrast és el que va encendre l’espurna d’escriure la novel·la. Vaig pensar, ostres, a dins, estem conservant unes obres que són de fa molts i molts anys, i possiblement ens sobreviuran perquè les estem cuidant com si fos el més preuat que tenim, i, a fora, el món s’esfondra”, explica l’escriptora.
Orriols no feia gaire havia publicat La possibilitat de dir-ne casa (Proa) i encara no s’havia parat a pensar en la següent novel·la, però ja havia trobat un fil. D’aquell contrast original, l’autora va veure clar que la protagonista, la Joana, havia d’encarregar-se de cuidar les obres del MNAC, de restaurar-les, però sense que ningú la cuidés a ella. “Tenia ganes de parlar d’un personatge femení a punt de fer-ne 50, perquè és important que les dones es vagin narrant, que ja es fa des de fa molts anys ara, però que tota mena de dones, i també dones normals com la Joana, que porten el seu dia a dia com poden. Ella gaudeix de força privilegis, però té com poca autonomia per exercir-los”, indica.
“A partir d’aquí, ja va venir tot sobre la marxa”, assenyala. Aquesta és la seva part preferida del procés d’escriptura, quan arrenca sense saber cap a on anirà i es fixa en el personatge principal, fins i tot, s’hi enamora. “Faig una mena de clic que no sé com descriure amb paraules i començo a veure a la protagonista, sé amb què la puc rodejar, què li pot passar, què la pot fer trontollar i què la pot fer sentir segura. Llavors, vaig posant elements al voltant”, afegeix. Un d’ells va ser el personatge masculí de qui s’enamora la Joana, inspirat en un músic català que viu a Bangkok que li surt sovint a Orriols a l’Instagram. “Això no m’acostuma a passar, però aquí va ser així. Escric d’una manera, no caòtica, però sí molt orgànica, i vaig fent”, enraona.
Després ja arriba la crisi perquè ella no és d’apostar per arguments forts ni perquè passin moltes coses, però sí d’anar recuperant els temes que l’obsessionen com la família i les relacions. “Em sento molt còmoda narrant l’aspecte més íntim i les emocions, i després em costa molt buscar acció perquè avanci la novel·la. Haig de parar i deixar reposar el text perquè penso on m’he posat i com surto d’aquí. El final no el sé mai”, reconeix.
Calia un protagonista masculí, el Mateu, perquè Orriols volia escriure aquest cop una història d’amor. “És un sentiment que està en entredit i crec que encara preval molt aquesta promesa de l’amor, però m’hi vaig posar i em va acabar sortint una història molt plena de pors”, avança. Com el títol sempre el posa al final, va acabar sent A l’altra banda de la por (Proa). “En aquesta novel·la hi ha un sentiment que pesa bastant i és la soledat. És molt propi d’aquests temps que corren ara: avui en dia, narrar l’amor és parlar també una mica d’aquest sentiment de soledat”, remarca. Sobre com les pors col·lectives, en una època de més guerres i incertesa global, també influeixen les decisions personals. Apareixen la guerra de Gaza i Greta Thunberg, així com episodis més propers, com aquell cadàver que va aparèixer en un contenidor de l’Esquerra de l’Eixample, tenint en compte que a ella “la por li fa por” i evita la dèria pel true crime que tant s’ha estés.
La Barcelona quotidiana és molt present a la novel·la d’Orriols, en escenes molt vívides, com baixar les escales del MNAC —si funcionen, encara més dolorós quan el viatge és de pujada— o sortir del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) després de veure una obra. Anant a la feina en autobús o constatant que els llums de Nadal s’han encès massa aviat, la ciutat fa més entenedora la història, més propera i accessible. Això porta a uns personatges, especialment la protagonista, de carn i ossos, sense la necessitat de recórrer a grans trucs narratius.
Com li acostuma a passar, l’escriptora queda fascinada per determinades professions. Si a La possibilitat de dir-ne casa tot girava al voltant de la vida d’una corresponsal, que s’assemblava molt a la periodista Txell Feixas, ara el focus s’ha posat en una restauradora d’art. Aquest cop ha comptat amb l’ajuda de la cap de l’àrea de Restauració i Conservació Preventiva del MNAC, Carme Ramells, capaç d’explicar amb facilitat com es restaura un quadre de Zurbarán i s’elimina una capa de color negre afegida a posteriori perquè porta massa ferro.
“No sé per què em passa això. Dec tenir un complex que no tinc una feina que em defineixi de tota la vida i m’agrada, però és que hi ha professions que les trobo apassionants”, apunta. Amb Ramells s’ha vist unes quantes vegades per preparar la protagonista. “M’explicava anècdotes i la novel·la s’anava fent sola. Per exemple, una feina que em sembla fascinant, fer de correu, que és acompanyar l’obra des del museu de sortida fins allà on queda exposat el quadre. Penses, uau!”, indica. Calia que la Joana viatgés lluny i va tocar Tòquio, tot i que Orriols no hi ha estat mai i va passar “de puntetes”. “Com vaig fent molt sobre la marxa, cada vegada que anava al museu sentia que algú deia alguna cosa i m’ho apropiava”, confessa.
“El MNAC és un museu, com molts altres que tenim a la ciutat, que si estigués posat a Nova York o Florència agafaríem vols i faríem hores de cua per entrar”
Després ja venia tot el bagatge d’haver visitat el museu moltes vegades, sense oblidar que va estudiar Història de l’Art. Tot i que mai va exercir, va fer pràctiques al MNAC. “És un museu, com molts altres que tenim a la ciutat, que si estigués posat a Nova York o Florència agafaríem vols i faríem hores de cua per entrar”, defensa. Si ha de triar algunes obres, es queda amb el conjunt mural romànic de les Pintures de Pedret, La batalla de Tetuan de Marià Fortuny o la pintora modernista Lluïsa Vidal. Una artista que fa viatjar fins a Nova York a la novel·la per revertir el greuge que ha patit en comparació amb coetanis com Ramon Casas o Santiago Rusiñol i de qui un dels grans elogis que li deien era que “pintava com un home”.
Amb aquesta quarta novel·la, publicada en castellà per Destino, Orriols continua una carrera literària que va esclatar amb els contes d’Anatomia de les distàncies curtes (2016). Amb l’èxit del seu primer títol, l’autora ha aconseguit ser traduïda a setze llengües, entre les quals l’anglès, el francès, l’italià, el xinès o l’àrab. Després van venir Aprendre a parlar amb les plantes (2018) i Dolça introducció al caos (2020), les tres primeres editades per Periscopi.
