Llegint el meu estimat The New Barcelona Post, vaig saber que, farà cosa d’un mes, la nostra ciutat (autoritats incloses) va retre homenatge a Ildefons Cerdà encastant una placa al número quaranta-nou del carrer Bruc, indret on residí durant anys. Cal aplaudir el conciutadà Pere Calvet —degà del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya (cal recordar que Cerdà era enginyer, no pas arquitecte, com encara pensa el comú de la tribu)— per ser trencagel d’aquesta iniciativa. En saber-ho vaig precipitar-me a l’indret per veure l’objecte en qüestió, una còpia descaradíssima de les blue plaques londinenques; la rodona és un pèl difícil de veure, sobretot atesa la nova i espantosa costum de tintar els edificis de l’Eixample amb rètols d’establiments autènticament nauseabunds i d’altres andròmines decoratives; però els cerdanistes agraïm aquest gest, només faltaria.
Estic d’acord amb l’alcalde Collboni quan, a la inauguració de la cosa, digué que això és encara un “petit gest” de dimensions raquítiques si hom para esment en tot allò que la nostra ciutat deu al seu demiürg. Potser la tasca de restitució començaria amb treure el bon nom d’Ildefons Cerdà de la seva plaça actual, un dels indrets més sòrdids de Barcelona, que no només s’allunya de l’Eixample fins a Sants-Montjuïc, sinó que representa tot el caos i el desori que el nostre protagonista hauria blasmat.
Coincideixo amb barcelonòlegs com Lluís Permanyer en proposar que la Plaça Cerdà sigui al bell mig de la Quadrícula, més en concret al creuament entre el Passeig de Gràcia i la Gran Via de les Corts Catalanes, una rotonda que podria ampliar-se per construir-hi un monument. Perquè, ai las, a diferència d’alguns dels seus competidors (com Rovira i Trias), Cerdà encara no té estàtua.
La transformació de Barcelona en una ciutat moderna, a través de la Quadrícula, va cimentar-se en una base filosòfica autènticament titànica
Fa ben poc, coincidint amb el bicentenari del Passeig de Gràcia, l’Ajuntament instal·là de forma efímera una escultura (bastant mediocre, si em dispensa el seu autor, Lluís Lleó) inspirada en el pla original del barri, tot just a l’encreuament que fa de bressol al Palau Robert. De nou, s’agraeix l’intent, però no hi hauria res més oportú per indultar Cerdà (així ho expressava Xavi Casinos aquí al Post) que tornar-lo al seu barri i dedicar-li un monument que foti tombar d’esquena.
Tot això pel que fa a l’aspecte visual; però a Cerdà encara també se l’ha d’estudiar. Els que hem llegit la seva mítica Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona de 1867 ens hem hagut d’empassar reedicions que se’n van fer durant els anys setanta (per fortuna, l’Institute for Advanced Architecture of Catalonia el versionà a l’anglès en una versió exemplar).
Si llegim Cerdà el gaudirem més, i després de fer-ho segur que no permetrem que la plaça del nostre fundador sigui un abocador espantós
Seria ben oportú que la Teoria General cerdanesca tingués un versió crítica i actualitzda en català, a fi que la majoria de lectors poguessin entendre que la transformació de Barcelona en una ciutat moderna —a través de la Quadrícula— va cimentar-se en una base filosòfica autènticament titànica. Caldria rellegir Cerdà, no només per deixar de ressuscitar-lo o indultar-lo, sinó per començar a gaudir-lo, més enllà de la seva condició de figura sacralitzada. Els reconeixements simbòlics com la placa del carrer Bruc són coses de ciutat normalitzada, i jo que els celebro, però aquesta nostra tribu és especialista en salvar l’estètica oblidar-se dels fonaments que es guarden a les biblioteques. Si llegim Cerdà el gaudirem més i, creieu-me, després de fer-ho segur que no permetrem que la plaça del nostre fundador sigui un abocador espantós, i també li regalarem el panteó que es mereix. Faci’s, ho prego.
