— L’altre dia, veient la primera escena de Mar i Cel, amb els inquisidors decretant l’expulsió dels moriscos, vaig sentir com bona part del públic que estàvem presenciant una escena actual. Per tant, la pregunta és: què estarien fent avui en Saïd i la Blanca? Com estarien vivint el moment?
— Joan Lluís Bozzo: És que som allà mateix. No des de Mar i Cel, des de les croades. Són dos mons que s’enfronten i es desitgen la mort.
— Anna Rosa Cisquella: I ara mateix en Trump ho està demostrant. Però bé, en Saïd… Nosaltres vam fer Maremar, on vam adaptar el Pèricles de Shakespeare cap a la temàtica de la gent que migrava en pateres, i allà vaig conèixer un noi sirià que seria l’equivalent. Jo crec que en Saïd, en concret, no és un destraler i en Guimerà el dibuixa d’una manera que diria que, si avui arribés a Barcelona, provaria d’integrar-se. Perquè té sensibilitat i, encara que tingui una situació dura, no és un bèstia. I la Blanca… ja seria més difícil.
— És clar, la Blanca som nosaltres.
— A.R.C.: La Blanca és una noia pija que s’enamora d’un forani, i d’aquí venen les dificultats.
— J.L.B.: És que en Guimerà només fa que traslladar el tema de Romeu i Julieta, eh? Dos clans enemistats a mort, però en el cas de la Verona Shakespeare és una enemistat més absurda, entre famílies, que du dues persones a la mort. En canvi, en Guimerà ho posa enmig del conflicte morisc-cristià (moros i cristians, parlant en plata) que porta allà des de Don Pelayo i la Reconquista.
— A.R.C.: En Bru de Sala, quan vam començar Mar i Cel, deia que la pròxima guerra mundial seria aquesta.
— Però el missatge de l’obra és que l’amor triomfa, no?
— J.L.B.: Home… triomfar… es maten els dos. L’amor els du a la mort! Acaba malament, encara que els nens que ens venen a veure, quan la Blanca es clava el punyal, aplaudeixen. Perquè veuen una venjança de la Blanca contra el seu pare. Fa el que havia de fer.
— A.R.C.: Al primer Mar i Cel, l’any 88, vam rebre una carta d’una noia que deia que tenia un nòvio palestí i que la seva família no ho acceptava, però que gràcies a l’obra havia aconseguit que els seus pares ho entenguessin. I aquestes coses, de vegades, passen. Amors mixtos.
— J.L.B.: Molts no, eh? He de dir que el meu nano va a un institut de Granollers on el 80% son magrebís i hi ha la barrera. Hi és. I, per cert, no hi ha manera que parlin català. Són amics, eh? Fan una colla, ho assimilen. Però ho assimilen en castellà, i això s’ha de dir.
— A.R.C.: Ara bé, aquí el hàndicap és la religió.
— J.L.B.: Nosaltres som una mica ignorants, també: considerem els magribís com a àrabs, quan ells se senten molt lluny dels àrabs. Ells són berbers, i van ser dominats per la cultura àrab. I poden fins i tot ser empàtics amb Catalunya per aquesta raó. En canvi els llatinoamericans, que van ser dominats i explotats pels espanyols, venen aquí amb la madre patria i d’aquí no els treus.
“Em costa molt d’acceptar que la meva llengua i la meva cultura pateixi per coses que no pot controlar”
— Al final, la solució és la barreja?
— A.R.C.: Les nostres arrels són barrejades, el meu pare tenia un físic que podia semblar marroquí perfectament.
— J.L.B.: Només cal veure els cognoms: Moreno, Mauri, Murillo (morillo)…
— Bé, però també tenim alguns Matamoros.
— J.L.B.: També, també.
— A.R.C.: Al poble del meu pare, per la Segarra (que era frontera antiga amb terres morisques), hi ha llegendes de la dona del castell tenint relacions amb el “moro”. Ja hi havia això, aleshores. És tot molt graciós.
— J.L.B.: Bé… graciós, però pot acabar molt malament.
— És com un pèndol, no?
— J.L.B.: La dreta especula, però ells tampoc no ajuden gaire (la imatge dels integristes, sobretot…).
— A.R.C.: Fins i tot l’atac als jueus d’Israel.
— J.L.B.: El que cal és ordenar una mica.
— A.R.C.: Però els inquisidors també “ordenaven” eh? Vull dir, pot ser una cosa incontrolable. Estem condemnats a ser un poble mestís.
— J.L.B.: Però el català se n’anirà a fer punyetes, eh? Amb aquesta pressió demogràfica i sense Estat propi… Ens n’estem anant, i a mi això em costa molt d’acceptar. Que la meva llengua i la meva cultura pateixi per coses que no pot controlar.
— A.R.C.: Però aquest teu país és justament el que reclama que vingui gent de fora, eh? Necessitem gent.
— J.L.B.: Cert, però hauríem de poder gestionar que haguessin d’aprendre el català. Si Alemanya pateix per la seva identitat…
— Però nosaltres som els primers que decidim fer els musicals en castellà, per ser més cosmopolites o per raons de mercat.
— A.R.C.: Nosaltres sempre hem defensat que en català es pot. I es pot de veritat, amb èxit. Ara bé, cal triar bé el musical que fas.
— J.L.B.: Tot això ha creat molta polèmica, i a partir d’aquí es va aconseguir que la Generalitat donés ajuts. Però és cert, cal triar bé els títols i les obres si volem bons resultats en català.
“El turista es perd l’escena teatral barcelonina”
— Ei, però vosaltres també us heu fotut trompades.
— A.R.C.: I tant. Scaramouche, per exemple, no va anar tan bé com pensàvem. Vam empatar.
— J.L.B.: On vam perdre molts calés va ser amb Flor de nit. Va ser un musical que ara està molt valorat, però on vam perdre molt perquè teníem una altra expectativa i vam gastar molt. Diria que vam perdre tot el que havíem guanyat amb Mar i Cel.
— A.R.C.: És que costa molt fer èxits, eh? Aquí i a tot arreu. Al món tot està ple de reposicions, justament per això.
— El Rey León de Madrid no marxa ni amb aigua calenta.
— A.R.C.: El màrqueting val molts diners. I, per tant, si tens un producte posicionat, ja tens molt guanyat. T’estalvies molt, sense haver de fer la campanya d’un producte nou. A més, aquí no tenim les superstars internacionals.
— J.L.B.: Aquí la gent no se sent tan obligada a veure un musical, com s’hi senten a Nova York. El nostre públic no es pot ni comparar. I, a més, allà els turistes hi van igualment encara que no sàpiguen anglès. Els turistes americans, aquí, en canvi, diuen “no vaig a veure Mar i Cel perquè no ho entenc”.
— A.R.C.: Bé, fa poc vaig veure el cas d’una noia romanesa que havia vingut sense entendre’l. Vol dir que ha traspassat la frontera de la gent catalana.
— J.L.B.: Però costa molt de fer això amb la força d’un Estat en contra. Per exemple, el públic de congressos és gent normalment culta, i amb poder adquisitiu, i que té alguns dies lliures en una ciutat desconeguda. A Londres i Nova York aquesta gent va als musicals. Nosaltres hauríem de poder pescar aquí, i no ho fem. No venen.
— A.R.C.: L’Ajuntament de Barcelona no fa cap esforç perquè el turisme cultural s’integri en l’oferta de la ciutat.
— J.L.B.: Tot s’acaba en Gaudí.
— A.R.C.: Que al web de la ciutat hi surti teatre, no? No hi surt res! Hi surt flamenco!
— Déu n’hi do.
— A.R.C.: O fer espectacles de cara a l’estiu, assequibles, dirigits als turistes (dansa, visual…), però per fer això cal una continuïtat.
— Però hi ha Barcelona Obertura, entre el Liceu, el Palau i l’Auditori.
— A.R.C.: Amb música és més fàcil.
— J.L.B.: Per la llengua; La Traviata està ple d’estrangers.
— A.R.C.: Hi ha maneres de fer les coses, si es vol. Per exemple, promocionar “no et perdis Mar i Cel, el musical de la ciutat”, posat en anglès, no costaria res. O bé que cada any, que l’Ajuntament creés una pàgina on cada temporada hi hagués dos espectacles dirigits als turistes, encara que fossin temporals… N’hi ha, de coses! I no ho està fent ningú, el turista es perd l’escena teatral barcelonina.
“La Cubana va obrir moltes portes a les companyies teatrals del país”
— Jo quan vaig saber que ho fèieu al Victòria vaig pensar que preteníeu dur-ho a Broadway a través del Mago Pop.
— J.L.B.: Ja ho vam intentar, d’anar a Broadway. Jo vaig estar en un despatx mític de Broadway, parlant-ne. Però el proteccionisme cultural americà és molt fort, i tenen uns sindicats molt sòlids. Els vam dir que teníem un vaixell, un vestuari, etcètera, i ens van dir que no: que el vaixell l’havien de muntar ells amb treballadors d’allà. I el vestuari s’havia de cosir allà. I l’orquestra, igual. A banda del tracte preferent que tenen amb els anglesos. “Nosaltres no comprem: nosaltres venem”, deien!
— A.R.C.: Tampoc no trobes teatre a Madrid, per fer un musical, perquè hi ha companyies de Madrid que els tenen copats. Els grans. El 2014 vaig anar a moltes fires, vam fer el come and see perquè vinguessin, però no hi havia manera.
— En el món literari i editorial passa una mica el mateix, he de dir.
— J.L.B.: I tant. Els seus autors els veuràs en tots els duty frees de tots els aeroports del món. Però tu, i la Rodoreda? Difícil.
— A.R.C.: I tenen una indústria immensa, amb unes eines de màrqueting increïbles.
— Al 2010 feu la sèrie La Sagrada Família. Jo soc veí del barri. Us faig la mateixa pregunta que amb Mar i Cel: on són aquests personatges ara? On serien?
— J.L.B.: Gentrificats. El pis, llogat i rellogat. I potser guanyant un dineral, per les vistes. Però ells viuen fora.
— A.R.C.: Era una família de classe mitjana. Sí, suposo que amb problemes. Però més que vendre o llogar, caldria que es posessin uns límits i tinguessin uns ajuts. Perquè l’habitatge és un dret. O bé llogar-lo, d’acord, però a un preu raonable.
— J.L.B.: Però si lloguen o venen a un altre preu, no cal criminalitzar-los. Tothom ho passa malament i fa el que pot per estar millor, només faltaria.
— I Oh, Espanya i Oh, Europa? On seríem, ara?
— A.R.C.: Nosaltres érem molt optimistes, amb la idea d’Europa. Potser massa.
— J.L.B.: Tot sigui dit, els anglesos creuen cada cop més que es van equivocar anant-se’n. La idea d’Oh, Europa ens va venir d’un programa antològic de La Cubana que es deia Per cap d’any, TV3 no fa res. Va anar tan bé que ens van proposar fer el mateix l’any següent, que era l’any en què es feia la unió monetària, crec que el 91. I com que eren 12 països, cada país era una campanada. I va agradar tant que va derivar en una sèrie.
— A.R.C.: És que La Cubana va obrir moltes portes a les companyies teatrals del país a TV3. Aleshores hi havia poques productores, i de cop algú va creure que les companyies també podíem fer televisió. Jet Lag, Plats Bruts, Les Teresines… Ara el panorama ha canviat molt, ara són productores. En teatre igual, s’està passant de companyies a productores.
“Mar i Cel ha passat a ser una mena de Barça, com una institució”
— I Oh, Espanya? Després del Procés?
— A.R.C.: Passaria el mateix, però hi hauria més discussions a l’autocar.
— J.L.B.: I a alguns llocs no seríem del tot ben rebuts. Alshores apostàvem per Espanya, però jo vaig deixar d’apostar-hi ja una mica abans de l’Estatut. Vam anar a fer el Mikado el 2006 a Valladolid, que incloïa alguna broma sobre la COPE, i va haver-hi una gran xiulada a l’estrena. I ens van fer treure-ho de l’espectacle.
— A.R.C.: Tot i això, avui dia els autocars organitzats que hi ha segur que tenen discussions i acaben dient “Bé: d’aquest tema, millor que no en parlem”.
— J.L.B.: Volíem fer un cant a la fraternitat entre els pobles d’Espanya.
— A.R.C.: És que la fraternitat hi és, en molta gent. Però no pots treure aquest tema. Jo és que encara crec en el federalisme.
— J.L.B.: Independència, dona.
— Bé, el cas és que ara no tenim ni una cosa ni l’altra.
— J.L.B.: De fet, el director de TVE, en Ramon Colom, ens va dir que era una idea impossible. Una de catalans viatjant per Espanya, a TVE? No era factible. Després, en Joan Bas ho va aconseguir per a TV3, però ell venia d’un PSC que aleshores era més PSC que PSOE.
— A.R.C.: Una cosa fonamental per a Mar i Cel, de fet, va ser l’ajut de TV3.
— J.L.B.: I d’en Pujol, tot sigui dit. La seva consigna d’ajudar-hi, malgrat les reticències del Departament de Cultura. Per cert, que ha vingut a veure l’espectacle.
— La prova de l’encert és que ara esteu reposant-la, a pulmó i sense ajuts, amb un gran èxit. Jo m’he de creure que ara plegareu?
— A.R.C.: Sí.
— J.L.B.: Sí. Que no ens veus, com estem? En Miquel i jo estem retirats ja, va ser ella qui va tenir la idea de la reposició.
— A.R.C.: Bé, teníem un conveni triennal amb la Generalitat i vaig decidir que calia continuar, després de la pandèmia, i prorrogar.
— És un final fantàstic. I, al damunt heu tocat el tema. I la música d’en Guinovart no és que aguanti bé, és que sembla nova.
— J.L.B.: Mar i Cel ha passat a ser una mena de Barça. Com una institució. Però això no ho pots preveure.
— A.R.C.: Això passa, amb les òperes. Mira La Traviata.
— J.L.B.: La Traviata és una obra que es fa cada nit del món en algun lloc del món. I va començar com un fracàs!
— Un repte per a Mar i Cel. Cada nit en un lloc del món.
— A.R.C.: De moment, ja serà molt si aconseguim que vinguin a veure’ns els de fora. Cada nit som aquí, nosaltres.
