La ciència, tot i que ho ha intentat no en poques ocasions, encara no han aconseguit la fórmula per a viatjar en el temps. Mentre no es trobi la solució per a retrocedir i esmenar un error del passat, o fins i tot retrobar-se amb aquelles persones que ja no estan, l’única forma continuen sent les sèries, llibres i pel·lícules, que ens teletransporten a èpoques remotes i fins i tot ens fan imaginar vides futures. Tanmateix, en ple centre de Barcelona, sense haver de recórrer a aquestes pel·lícules i llibres, es pot viatjar al segle XX només entrar a la Casa Amatller.
Entrar en aquest edifici es converteix, de per si, en un viatge temporal, ja que el seu interior i mobiliari semblen haver quedat congelats en el segle passat, sense rastre de telèfons mòbils o portàtils, i molt abans que les grans marques de luxe, el trànsit intens de la vida moderna i les cadenes de menjar ràpid omplissin el carrer en el qual es troba, Passeig de Gràcia. L’edifici amaga, de fet, l’únic interior modernista de tota Barcelona que conserva tot el mobiliari original. Quatre-cents metres quadrats de viatge en el temps, amb mobles i decoració pròpia de 1900, quan va tenir lloc la reforma modernista de Puig i Cadafalch. Una joia amagada de Barcelona, moltes vegades enlluernada per la fama de la seva veïna, la Casa Batlló.
A més, no només ha quedat congelat en el temps el seu mobiliari sinó que la Casa Amatller, per a commemorar que fa deu anys des que el 12 de març de 2015 es va obrir al públic com a casa-museu, ha celebrat una festa modernista per a fer reviure als seus propietaris, el xocolater Amatller i la seva filla Teresa. Una visita teatralitzada, juntament amb el grup de recreació històrica Llum i Color del 900, amb la qual els seus propietaris originals cobren vida, vestits amb barrets de copa, esmòquings, grans pampeles i pomposos vestits florals, i encara dormen a les seves habitacions, administren la fàbrica de xocolata des del seu despatx, celebren festes en el seu saló i toquen el piano.
Per a accedir a la casa, de fet, hem de posar-nos uns peücs de plàstic per a assegurar-nos de no perjudicar el parquet originari del segle XIX. Després de pujar per l’escalinata presidida per una imponent claraboia floral, ens rep la propietària, Teresa Amatller, immersa en una prova de vestit per a acudir al Liceu aquest mateix diumenge. Teresa, gran apassionada per les arts teatrals, era filla d’Antoni Amatller, tercera generació de mestres xocolaters, qui va decidir comprar aquesta casa de Passeig de Gràcia, fins aleshores coneguda com a Casa Martorell, per a convertir-la en la seva residència habitual. Un edifici que havia estat construït l’any 1875 seguint l’estil neoclàssic imperant del moment, després de la reforma de Cerdà, i estava situat en un lloc estratègic ja que en aquell moment Passeig de Gràcia ja s’estava configurant com el principal eix urbà de la ciutat.
Per a instal·lar-se a viure, Antoni decideix reformar aquest edifici i adaptar-lo a l’estètica modernista de l’època. Així, contracta un dels arquitectes més reconeguts del moment, Josep Puig i Cadafalch, artífex d’altres imponents edificis, com la Casa dels Punxes o el Palau Macaya. Cadafalch va intervenir en la propietat entre 1898 i 1900, encarregat de reformar el primer pis, la planta noble, en la qual viuria la família, el vestíbul principal i l’escala d’honor. Després de la reforma, Antoni només va poder gaudir deu anys de la casa, ja que va morir l’any 1910, motiu pel qual Teresa va passar a ser l’única habitant d’aquest primer pis, mentre que les altres plantes estaven habitades per famílies que les llogaven; un model que es replica en l’actualitat, ja que la casa-museu comparteix edifici amb altres oficines i utilitats.
Tot l’interior està tal com el van deixar Antoni i Teresa, que va gaudir sola de la casa fins a la seva mort l’any 1960, excepte el vestidor que ella va decidir reformar el 1934. Durant la visita, Teresa és l’encarregada d’ensenyar-nos la seva habitació, completament decorada d’or un material que es troba fins i tot en el capçal del llit, presidit per una cançó de bressol de Jacint Verdaguer, “feu-li, orenetes, cançons d’amoretes”. Una habitació daurada que contrasta amb les estances d’Antoni Amatller, més fidels al gust medieval de Cadafalch, que són més fosques, encara que sempre adornades amb grans llums d’estètica modernista o grans vidrieres florals.
Al llarg de la casa el visitant troba pistes no només del cognom de la família, trobant fulles d’ametllers com a elements decoratius de diverses habitacions, sinó també de la seva professió xocolatera, com una escultura que presideix el menjador amb una reina europea i una altra asteca, referint al llarg viatge que fa aquest ingredient des de les Amèriques. Després de la mort d’Antoni, i per a conservar aquest valuós patrimoni, Teresa va seguir les ordres del seu pare, qui havia expressat que si ella no tenia descendència, “la casa havia de pertànyer a la ciutat de Barcelona”.
Els rumors expliquen que potser Teresa es va quedar commocionada per la separació dels seus pares quan ella era encara una nena, i la posterior marxa de la seva mare a Itàlia, seguint a un cantant d’òpera del qual estava enamorada. Sigui veritat o no, el cert és que mai no es va casar ni va tenir fills, així que va decidir crear la Fundació Amatller i l’Institut de Amatller d’Art Hispànic, per a preservar el patrimoni de la casa i la seva col·lecció privada i incentivar la recerca en història de l’art, fundacions que s’instal·len en la planta noble, on havien viscut ella i el seu pare. L’any 2010, la fundació va decidir obrir la casa al públic, restaurant l’essència de 1900. Després de cinc anys de reformes, en les quals es van retornar els mobles al seu lloc original i es va restaurar la seva decoració primigènia, la casa-museu va tornar obrir-se a la ciutadania ara fa deu anys.
La casa és una d’aquestes joies que els barcelonins, encara que hagin passejat per davant d’ella en nombroses ocasions, encara desconeixen. L’edifici està situat en l’encreuament conegut per ‘l’illa de la discòrdia’ perquè conté els tres testimonis modernistes més famosos de la capital catalana: la Casa Lleó Morera, de Domènec i Montaner, la Casa Batlló, d’Antoni Gaudí, i la Casa Amatller, de Puig i Cadafalch. D’aquestes tres, la casa de Gaudí, pel s’emporta el major protagonisme de veïns i turistes.
“Tampoc volem competir amb la Casa Batlló, ja que tenim un model de visita molt diferent, nosaltres som gran defensors de les visites guiades en grups reduïts, amb un important discurs museístic, perquè hem de ser molt respectuosos amb el patrimoni”, explica Isabel Vallès, impulsora de Cases Singulars, empresa que gestiona les visites de Casa Amatller. Així, només es pot accedir en grups reduïts cada mitja hora i de forma guiada, ja sigui amb guia o audioguia.
Un model, per tant, diferent del de la Casa Batlló, que aposta cada vegada més per la innovació tecnològica i la realitat, i contrari també a la planta baixa que ocupa la Casa Amatller, ara reconvertit en un espai d’arts digitals, que, fins a abril explora les llums i ombres de Goya. De fet, els visitants entren directes al centre d’art per a deixar-se il·luminar per la realitat virtual o es dirigeixen a la cafeteria que ocupa la planta baixa sense ni tan sols observar el sostre de la casa, que presideix una impressionant claraboia.
Així, l’única part que ha canviat respecte a l’original és el seu jardí que, si en el seu moment eren vuit-cents metres de plantes i naturalesa, ara s’ha quedat reduït a una terrassa, amb unes poques flors, amb vistes a edificis de l’Eixample replet de veïns aliens a la història centenària que s’amaga darrere de la Casa Amatller. Una terrassa des de la qual també s’observa la part posterior de la Casa Batlló. La història relata que, si bé eren veïns, els Amatller i els Batlló no tenien massa relació, ja que casualment mai acudien a les festes públiques que tant els uns com els altres organitzaven. Al jardí, molt diferent de l’original, sí que podem degustar una tassa d’aquesta beguda que va enriquir als Ametller, seguint la recepta original de l’avi d’Antoni, encara que l’empresa està ara en mans de Simon Coll, a qui Teresa la va vendre.
La visita també permet endinsar-se no només en el seu mobiliari i personatges, sinó també en les seves aficions. Antoni era un gran amant del col·leccionisme i dels viatges, i en les seves habitacions s’observen records de terres llunyanes, cartes i fins i tot factures, fetes a mà i calculada en pessetes. Antoni també era un apassionat de la fotografia, com es demostra en el seu estudi fotogràfic situat en la quarta planta, on acaba la visita teatralitzada. Un estudi pel qual va haver de pagar una multa, ja que va construir una planta més de les permeses pel Pla Cerdà, però no li va importar perquè la seva passió per la càmera era tan gran que fins i tot va participar en exposicions a Nova York o Berlín. És gràcies a aquestes fotografies que ell mateix va fer que s’ha pogut reproduir de forma tan fidel l’interior de la casa.
“Qualsevol dia que tinguin temps passin per aquí i els faig uns retrats”, ens acomiada Antoni Amatller abans d’abandonar la seva casa. Tanmateix, la Casa Ametller no necessita vestir-se d’època, com ha fet en motiu del desè aniversari de la seva obertura al públic, per a oferir-nos un viatge en el temps sense sortir del centre de Barcelona. El seu imponent interior, fidel a l’original i als criteris estètics modernistes, que el converteixen en l’únic interior modernista original que es conserva en tota la ciutat, parla per si sol, sense necessitat de reviure a Antoni i Teresa.
