Aquests dies es pot visitar a Barcelona l’exposició més completa de l’artista colombià Fernando Botero. Es pot veure al Palau Martorell fins al juliol. Una exposició important, perquè Botero és Barcelona, però és, sobretot, Raval. El seu nom està associat a l’enorme gat de bronze que observa tranquil des del seu lloc de la Rambla d’aquest barri de Ciutat Vella. Hi és des del 2003, tot i que abans havia passat per altres ubicacions. Una escultura popular, un gat ben alimentat amb els bigotis, el picarol, mig somrient i la mirada tranquil·la de qui està simplement passejant.
La Rambla del Raval és una extensió dels pisos que l’envolten
Com passa amb els felins, tan es poden fer fonedissos, com poden ser els veritables protagonistes. A vegades, alguns turistes el descobreixen i el van a veure i no paren de fer-s’hi fotos sota la cua, acariciant el seu bronze o fins i tot intentant escalar-lo, cosa bastant complicada per la seva pell dura i lliscant. Altres vegades, en canvi, està allà, sense que ningú detecti la seva presència ni li faci massa cas. Observa tot el què passa al seu voltant, que són moltes coses. Perquè la Rambla del Raval és en realitat el pati de tots els edificis que hi desemboquen. És, per força, una extensió dels pisos. Els balcons que l’emmarquen en demostren la necessitat. Estan plens, amb molta roba estesa i amb altres objectes; cadires, bicicletes infantils i bombones de butà. Que la Rambla és casa es veu a les nits tòrrides de l’estiu, quan els veïns dels pisos propers, amb poca ventilació i sense aire condicionat, passen les hores, prenent la fresca, amb les criatures en pijama, als bancs del carrer.
Al Raval, hi ha densitat a dins de les cases i densitat al carrer. Per això la Rambla és una mena d’oasis, un dels pocs llocs amb arbres, és espai públic que fa d’espai públic. De fet, es va fer per això, una intervenció urbanística contundent per esponjar un barri. Tirar a terra cinc illes de cases —en una d’elles hi va viure Gaudí—, fer desaparèixer dos carrers, ara seria impossible, difícilment hi hauria el consens i la decisió política per aprovar-ho. Però es va fer, i ara s’aprofita al màxim.
A la Rambla del Raval s’hi està, s’hi juga, s’hi xerra —hi ha uns bancs semicirculars que afavoreixen la trobada i la conversa—, s’hi passeja, s’hi respira, s’hi pren el sol, s’hi fa negoci o, simplement, s’hi passa. És un dels carrers amb més activitat de la ciutat i amb més presència d’immigrants. Al Raval, un 51% de la població ve de fora —la mitjana a Barcelona és del 25%—. La presència d’estrangers és també evident a les altres rambles; a La Rambla, la de Catalunya i la del Poblenou. Totes són llocs transitats i cèntrics, amb persones vingudes de fora, moltes de pas. A la Rambla del gat del Botero, en canvi, bona part dels estrangers no són turistes, són veïns. Hi viuen i han triat Barcelona com la seva ciutat, per fer-hi, o refer-hi, la seva vida, amb projectes a llarg termini, hi han tingut els fills, que ara juguen a la zona infantil, i han muntat els negocis, la majoria de restauració, amb tot tipus de cuines, que hi ha al llarg d’aquest passeig essencial pel barri.
