Passarem per alt la humana confusió a l’entrada, on una treballadora preguntava al mateix artista si estava a la llista de convidats: de seguida se’n va adonar, però no deixava de ser una situació còmica. El que vèiem a continuació, al pati de l’entrada, és una ciclòpia i icònica escultura de Scully en forma de pila de colors horitzontals, com si fossin lloms de llibres o fitxes de joguina, un dels seus famosos landlines pero en format XXL que de seguida ens situa en una cromàtica vuitantera i en un esperit de benvinguda festiva. Com dèiem, la fundació pensa en gran i l’edifici, magne per si sol, permet que s’hi ubiquin obres magnes amb les quals es magnifiquin mútuament. La clau, ja se’ns avisa, serà el color. I el ritme. L’aura, l’ànima dels colors, dels cossos.
L’obra de Scully és majoritàriament abstracta i, malgrat tot, commovedora. Hi afegiria que, a més, és comprensible i popular encara que això no agradi a alguns experts. El mateix Jaume Plensa em comenta a l’entrada que, quan ha vist les obres exposades a les parets i havent exposat ell no fa gaires mesos, ha sentit com si li haguessin reformat la casa: en el seu cas l’aposta era més escultural, més 3D, i en el cas de Scully ens en anem molt a les pintures penjades (també fotografia) per molt que també hi trobem els seus blocs quadrats de pedra o de marbre tallats amb una precisió de Rubik, de límits clars i de precipici.
Els quadres de Scully són humits, envernissats, densos i normalment càlids, amb blocs de color que es fan de contraforts cromàtics i anímics. Harmonia del contrast, existències que només poden tenir sentit les unes amb les altres, combinacions que semblen les úniques possibles. Línies, franges, blocs, Tetris abans del Tetris, Rothko complentari de Rothko i molta més concreció semàntica del que molts voldran admetre. D’acord, és abstracte: però els sentiments també ho són. Com els colors, que més que nom el que tenen és un estat d’ànim.
Comissariada per Javier Molins, que acompanyava la consellera de Cultura, Sonia Hernández Almodóvar, de la mà de la directora de la fundació, Marta Lacambra, l’exposició, que es pot visitar fins al 6 de juliol, repassa cronològicament les sis dècades de producció de l’irlandès i abandona amb certa rapidesa el figuratiu (de regust gauguinià, però amb els colors apujats) per endinsar-nos ràpidament en el minimalisme dels anys 70 (que el va ajudar a desfer-se d’allò superflu), fins arribar a uns temps actuals, més emotius, més honestos i despullats, que arriben a evocar la pandèmia i el seu propi estat depressiu. Scully pretén expressar, en un bloc circumscrit, la profunditat de l’esperit humà. I, com dèiem, treure l’abstracció del seu hermetisme emocional i la seva excessiva introversió. Scully és, podríem dir, una reconciliació saludable i funcional. Barcelona, ho diem de fa anys, necessita reconciliar-se amb l’art contemporani i tornar-ne a ser la principal impulsora a nivell internacional.
Ciutats, paisatges, passats per les seves ulleres calidocòpiques. Boston, Massachusetts (que el va portar a treballar puntualment amb les diagonals), nusos de carreteres, Tin Mal, ratlles, finestres, quadrícules, diverses peces dedicades a Barcelona (rectangles i línies en blanc i negre, lleument Tàpies, o bé grisos i marrons, més lleument realistes). Arquitectura pictòrica, urbanisme emocional, música geomètrica. Contrastat amb les modernistes columnes inclinades i les parets ondulants de la façana de la sala d’exposicions, Scully sembla un retorn a l’ordre però dins l’admissió de la pròpia vulnerabilitat: lluny de ser racional o noucentista, la rèplica de Scully és radicalment emocional i gairebé diria que romàntica.
Per això Gaudí no s’hi dona bufetades, sinó que l’acull amb total complicitat. Pel que fa a la fotografia, Scully retrata superfícies de façanes i immortalitza materials constructius, peces del paisatge, encara que evidentment cada retrat que ell fa és en el fons un autoretrat. El retorn al Born figuratiu passa de puntetes per dues Madonnes que ni de bon tros, per molt que ho intentin, permeten oblidar el viatge cap al calidoscopi de l’ànima que acabem de presenciar.
L’exposició s’acaba amb una gran pantalla on es projecta el documental sobre l’artista realitzat per David Trueba, exposant el taller de Scully a Londres i la seva manera de desenvolupar les seves últimes obres, però també la seva manera d’entendre-les. Si és que cal entendre. Si és que no és prou clar tot, prou confús, prou independent de cap paraula.
