La tediosa parsimònia de l’actualitat barcelonina ha patit un sotrac; com saben alguns conciutadans (bé, no és així; la majoria ho desconeixen i tant se’ls en carda) un vaixell d’entre els segles XV i XVI ha emergit en les excavacions que s’esdevenen a l’antic Mercat del Peix, al bell mig del futur complex de recerca que hi haurà a tocar del campus Ciutadella de la Pompeu Farra. Els arqueòlegs de la ciutat —en especial el director de la troballa, Santiago Palacios— han rebut la notícia amb autèntics orgasmes de plaer, car la peça en qüestió és un esquelet d’uns deu metres de llargada i tres d’amplada, d’una grandària inusual en aquest tipus de descobriments. Degut a la seva localització (uns cinc metres davall del nivell marítim), hom creu que aquest vaixell, batejat com Ciutadella I, serà fonamental a l’hora d’escatir els sistemes de navegació de la nostra ciutat en l’era medieval.
A casa estem entusiasmats i no és la primera vegada, perquè sovint visitem el MUHBA (un dels museus més ben gestionats de la ciutat… i menys concorreguts); allí ja hi hem vist en moltes ocasions la bellíssima espinada de la banda de babord del vaixell Barceloneta I, que fou trobat l’any 2008 als treballs del baluard del Migdia, a tocar de l’Estació de França. A banda de poder contemplar la preciosa carcassa, que sembla l’espina cendrosa d’una balena morta, aquella descoberta ja fou transcendental, puix que permeté imaginar com eren els vaixells sencers de l’època i, cal insistir, investigar el paper de Barcelona com a eix centralíssim del comerç a la Mediterrània. Ara caldrà deixar pencar els restauradors del Ciutadella I, uns autèntics artesans del ressuscitar; ho tenen difícil, perquè tornar a la vida aquesta fusta tan humitejada requereix una cirurgia robòtica i una paciència espartana.
Per tot plegat, i a banda de la importància històrica del fet, pregaria als nostres fotògrafs més eminents que es dirigissin ràpidament al Mercat del Peix per fer-hi un treball artístic sobre aquest descobriment. Perquè resulta una autèntica meravella veure el contrast entre el futur aparcament soterrat d’un complex científic amb les obres de construcció parcialment aturades (un d’aquells forats de pedra curull de cables tentaculars, tanques metàl·liques i tones de ciment, com aquell cràter del World Trade Center pel qual tan m’agradava passejar) per la simple presència majestuosa d’una espinada de fusta que recorda els nostres segles de glòria. És fantàstic, i perdoneu que em posi cursi, palesar com la modernitat científica i la construcció desaforada d’una infraestructura gegant pot aturar-se per obra i gràcia de la irrupció del passat, amb un objecte que encara conserva l’àuria del temps.
Espero que els nostres sofertíssims restauradors arribin a bon port i puguin salvar l’estructura bàsica del Ciutadella I, no només perquè així ens explicaran més coses sobre l’ambició marítima dels barcelonins (recordeu que la nostra ciutat ja construí molls artificials el 1439, poca broma!), sinó també perquè salvaran un objecte del passat que, al seu temps, era tan avantguardista com les cabrioles moleculars i genètiques que els científics de la Pompeu ordiran al futur centre. És magnífic que Barcelona despunti en àmbits com ara la biologia evolutiva i l’arquitectura sostenible, però també resulta importantíssim que —quan hom troba un exemple històric d’un avantguardisme anterior, tant o més foll que el dels nostres investigadors— hom pari màquines de les obres i convoqui els nostres arqueòlegs perquè ens el salvi. Sense conèixer la pròpia història, innovar és pur esnobisme.
S’ha trobat un vaixell. Aquesta és, sense dubte, la notícia de la setmana, infinitament superior a qualsevol contingència de la nostra horripilant vida política municipal o a les habituals incidències de trànsit. Hem trobat un vaixell, serà nostre per sempre, ens permetrà saber d’on venim; i, molt més important, sabrem també on volíem anar.
