Fusionar teatre i ciència. Aquest és el propòsit amb què neix l’any 2013 l’Institut de Ciència i Teatre (InCiTe), combinant dues disciplines que, d’entrada, semblen totalment allunyades. Després de més de 25 anys exercint com a investigadora i docent, Susana Eva Martínez, doctora en Bioquímica i Biologia Molecular per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va decidir emprendre un gir de 360 graus a la seva trajectòria professional i apostar per barrejar les seves dues passions, penjant la bata científica per a pujar dalt de l’escenari.
Des de llavors, ha creat més d’una desena d’espectacles teatrals que aborden, des d’un vessant científica, malalties com l’Alzheimer o el Parkinson, així com problemàtiques com l’envelliment o la gestió emocional, a banda d’impartir formacions i escenificacions teatralitzades de casos mèdics reals. Tot, amb un clar objectiu: fer més accesible i comprensible la ciència a la societat, amb el teatre com a gran aliat. La seva tasca de divulgació científica va convertir InCiTe en guanyador del premi atorgat per The New Barcelona Post en el marc de la Nit de l’Empresa i la Cultura, guardons que organitza la Fundació Catalunya Cultura.
A partir d’una subvenció del Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades, l’Institut de Ciència i Teatre prepara actualment la seva última producció, creada conjuntament amb el Barcelona Supercomputing Center-Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS), que porta per títol Crema, Groenlàndia, i aborda l’emergència climàtica sense caure en l’alarmisme. L’obra s’estrenarà el 19 de juny a l’Espai d’Arts Escèniques Casal d’Alella, i es podrà veure al Teatre Eòlia del 26 al 29 de juny, amb la idea d’iniciar una gira posterior.
— Tot i les aparents diferències entre la creació artística i la ciència, aquestes disciplines sovint es troben i dialoguen. En quin sentit pot l’art esdevenir una aliat pels científics?
— És essencial que utilitzem qualsevol recurs, i l’art és una tècnica molt directa i efectiva, per a fer arribar els coneixements científics a la societat. Pensem que la ciència és una disciplina només reservada per uns pocs professionals friquis, però la ciència ens envolta i afecta directament. Per exemple, hem de prendre decisions sobre malalties, tractaments, fàrmacs o els permisos que es concedeixen a la intel·ligència artificial. Sense l’accés a una informació rigorosa en aquests àmbits, estem perduts. És cert que la ciència té un llenguatge molt complex per a ser comprès per uns individus que, en general, disposen de pocs coneixements en aquests àmbits.
— De la mateixa manera que els ciutadans tenen poca educació científica, els científics tampoc disposen de coneixements sobre com comunicar-se o, fins i tot, com explicar una mala notícia a un pacient.
— Els metges estan formats per a salvar vides, no per acompanyar malalties ni persones en el final de la seva vida. Els professionals s’han d’enfrontar a situacions com comunicar a un pacient que té una malaltia greu, inclús mortal, sense disposar dels coneixements sobre quina és la millor manera per a fer-ho. Per tots aquests motius, cal un pont que sigui capaç de traduir i fer comprensible el llenguatge científic, però sense caure en inexactituds.
— És el teatre el traductor més eficient entre ciència i societat?
— El teatre és terapèutic, i és un canal molt directe per arribar al cor, apel·lant a les emocions de les persones, però també al seu cervell. Les produccions teatrals, amb base científica, poden ajudar els pacients a reconèixer i entendre la seva malaltia. Perquè si no entens allò que passa, tampoc pots comprendre la importància del seu tractament. I hi ha malalties silencioses, que poden matar si no es controlen. El meu pare era diabètic i ho vaig veure clarament: no es pot gestionar una malaltia si no entens, per exemple, per què pugen els nivells de sucre o quin és el paper que juga la insulina.
“És a través d’apel·lar els sentiments, sempre mantenint el rigor científic, quan aconseguim que els conceptes penetrin al cervell”
— Com pot ser que una obra de teatre ajudi a entendre una malaltia que es pateix en el propi cos?
— Després d’un espectacle, ens han vingut pacients que ens han confessat que era la primera vegada que empatitzaven amb la seva malaltia. No és fins que veuen el seu cas damunt de l’escenari que aconsegueixen comprendre allò que els està succeint. Un pacient amb Parkinson fins i tot va arribar a afirmar que, després d’assistir a la funció, s’alegrava de patir aquesta malaltia perquè, per primera vegada, havia entès com actuava i que hi havia medicaments que podien ajudar-lo. Perquè és a través d’apel·lar els sentiments, sempre mantenint el rigor científic, quan aconseguim que els conceptes penetrin al cervell.
— De fet, aquest és el propòsit del teatre des de l’Antiga Grècia, quan els espectacles buscaven arribar a la catarsi.
— Precisament, busquem aplicar aquest concepte de la catarsi grega a la ciència. Està molt bé que el teatre serveixi d’entreteniment, però volem anar més enllà i treballem amb una clara vocació de servei a les persones i, en el nostre cas, a vegades són malalts i persones vulnerables.
— És amb aquest vessant pedagògic amb què vas fundar l’Institut de Ciència i Teatre fa dotze anys, després de 25 anys de trajectòria científica i una plaça fixa com a docent. Com decideixes fer aquest canvi i pujar a sobre de l’escenari?
— Em va costar molt prendre la decisió, perquè era conscient que era un salt al buit. La carrera científica que estava seguint era la meta que tenia des de feia dècades, i fins i tot vaig aconseguir fer un postdoctorat a Boston per fer realitat el meu somni! Després de tant de temps, havia aconseguit l’estabilitat que desitjava, i emprendre aquest camí suposava tirar per la borda tot el sacrifici i esforç. Però m’agradava molt ensenyar sobre ciències de la salut i tenia el desig de fer arribar aquest coneixement, més enllà dels meus alumnes, i traspassés a la societat. El teatre, que m’apassionava des de petita, era el millor aliat.
“Fins i tot diria que el món de les arts és molt més competitiu que el científic, i mira que l’àmbit científic és hipercompetitiu i estressant”
— Aquest canvi també suposava fer front a la incertesa econòmica.
— Precisament, el més difícil va ser gestionar aquesta incertesa. Jo era funcionària, tenia una plaça fixa, i ara no sé què podré guanyar els pròxims mesos. Al principi, vaig intentar compaginar aquestes dues passions, estudiant teatre terapèutic mentre encara exercia com a docent i investigadora científica. Però aviat vaig comprendre que eren dues disciplines que exigien molta energia i dedicació.
— A més, també són dues disciplines molt competitives, on cal lluitar constantment per a obrir-se camí.
— Fins i tot diria que el món de les arts és molt més competitiu que el científic, i mira que el món científic és hipercompetitiu i estressant. Però en el món teatral has d’intentar contínuament sobreviure a la inestabilitat i la precarietat. Amb les nostres produccions, mai no hem aconseguit entrar en el circuit teatral, és un món molt tancat. Nosaltres sempre hem treballat per encàrrec, és a dir, les catorze obres que hem creat han estat sempre a demanda d’alguna entitat o associació, i després hem fet gira nacional per centres cívics, ateneus, ajuntaments… A més, treballem en diferents espais de creació a través de residències, i ara assagem a l’Espai d’Arts Escèniques Casal d’Alella.
“Les nostres obres no són funcions que parlin de ciència, sinó que la ciència està dins”
— Quines temàtiques heu abordat en aquestes obres?
— La primera sobre la diabetis, amb la Fundació Rossend Carrasco i Formiguera, però també hem tractat l’Alzheimer o el Parkinson, així com altres temes més genèrics com l’envelliment, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, o la gestió de les emocions. Per aquest motiu, la majoria dels nostres espectacles van enfocats a professionals de la salut, però també a pacients i acompanyants, i fins i tot hem fet algunes dirigits a estudiants o escoles.
— Com s’introdueixen termes científics en espectacles teatrals?
— A vegades, l’art, per a voler fer els conceptes més entenedors, cau en errors o afirma dades que són incorrectes. Les nostres obres no són funcions que parlin de ciència, sinó que la ciència està dins. Per tant, requereix un extens procés de documentació i preparació, destriant els articles veritables, i després filtrem la informació perquè sigui amena i comprensible, a través de metàfores dramàtiques, testimonis personals o recursos teatrals. Hi ha molt pocs exemples de teatre científic com InCiTe, només alguna altra institució al nord d’Europa o als Estats Units… Aquí, en canvi, tenim científics que fan teatre o espectacles que parlen de ciència però d’una forma poètica o artística.
“Els corrents pseudocientífics, com el moviment antivacunes, s’aprofiten de la falta d’informació”
— Un procés de recerca i investigació propi de l’àmbit científic.
— La recerca és la mateixa que la d’un article científic, per explicar tots els vessants de la malaltia: les causes, els fàrmacs, les conseqüències… Per exemple, en el cas de l’Alzheimer, no podem amagar la veritat: és una malaltia degenerativa, que anirà a pitjor i el pacient morirà, però s’ha d’explicar amb respecte i exactitud. Al final, és com assistir a una classe magistral de ciències de la salut, però a través de testimonis i recursos teatrals.
— A banda d’espectacles teatrals, també impartiu formacions i organitzeu casos teatralitzats.
— Les escenificacions de casos és un altre vessant important de la nostra tasca, perquè serveix perquè pacients i metges vegin sobre escena allò que fan i han de corregir. Per exemple, sobre l’escenari queda retratat el diabètic que es mostra reticent a seguir una certa dieta o el metge que contesta un missatge mentre parla amb el pacient. A més, quan acabem l’obra sempre obrim un espai de debat i preguntes, amb professionals formats capaços de contestar sobre l’escenari.
— Quina és la reacció del públic després d’assistir a una de les obres?
— Primer, es crea un silenci generalitzat, que indica com la gent processa els conceptes vistos sobre l’escenari. De cop, es generen una gran quantitat de preguntes. I aquest és l’objectiu: transmetre coneixements per a generar consciència i despertar el pensament crític. Els corrents pseudocientífics, com el moviment antivacunes, s’aprofiten de la falta d’informació però també de l’excés de notícies negatives i la sobresaturació. Per exemple, tot i que el canvi climàtic és un concepte del qual se’n parla constantment, la meitat de la població no comprèn el seu origen o causa.
— Crema, Groenlàndia vol combatre precisament aquesta falta d’informació sobre el canvi climàtic.
— Portem des del 2024, amb la col·laboració del BSC, investigant i creant una obra teatral que, sense caure en el catastrofisme ni el dramatisme excessiu, aconsegueixi transmetre la idea que ens trobem davant d’una situació molt greu, però encara tenim marge d’acció i millora.
— Quines accions podem emprendre per a combatre el canvi climàtic?
— No busquem que l’espectacle generi por o culpabilitzar els individus, però sí que es desperti aquest pensament crític. Així, podrem reflexionar sobre les accions a emprendre que inclouen, per exemple, fer una reflexió sobre quins polítics volem que ens governin en aquestes temes. El teatre té aquesta capacitat de mobilitzar i despertar consciència. El pensament crític és indispensable, per exemple, per, si ens detecten un càncer, decidir si optarem per la quimioteràpia o per una teràpia alternativa.
