Las Cuatro estaciones porteñas d'Astor Piazzolla s'inspiren, però remotament, en el precedent vivaldià. Tot i ser distants en termes de contingut i propòsits (no hi ha, en principi, suggestions del món natural, ni una clara pretensió descriptiva) s'assemblen per la frescor i espontaneïtat de les melodies que s'entreteixeixen, amb ritmes contrastats i variats recursos orquestrals. El protagonisme del violí, en l'obra de Vivaldi, reapareix en la versió de Piazzolla que interpreta Leticia Moreno. Responsable d'una recent gravació a ell dedicada -un enregistrament molt recomanable, per cert, en què a més de les Estacions s'inclouen altres dels seus hits més emblemàtics-

l'esperada presència de la violinista a l'escenari del Palau de la Música es completarà, ja a la segona part, amb la interpretació de l’Ocell de foc, una obra en què l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, sota la direcció de Tomàs Grau, assumirà el protagonisme. La música que va compondre Stravinsky per al ballet del mateix nom continua despertant admiració i sorpresa -l’episodi de la dansa del maligne Kachai, per exemple-, sorpresa potser no comparable a la de la seva estrena parisenca, el 1910 (després de la qual cosa vindrien Petruixka i la celebrada Consagració de la primavera), però, tot i així, carregada de sentit. La música per a aquest "conte ballat" funciona fins i tot en absència d'escenificació per la riquesa rítmica dels seus moviments i el colorit instrumental, configurat mitjançant una original concurrència de timbres.

LLEGIR MÉS

Després de l'èxit obtingut al Festival Grec aquest mateix any, la programació de Cuculand Souvenir al TNC és una excel·lent notícia per a tots els amants de les arts escèniques que no van tenir l'ocasió de presenciar l'espectacle creat per Roberto Olivan: una obra espectacular, atrevida i molt entretinguda

que permet traslladar en to crític la nostra acostumada manera de passar el temps, gaudint d'un entreteniment tecnològicament induït. La il·lustració es produeix a la manera circense, i majorment a través de la dansa, la qual cosa suposa en si mateix una fascinant pirueta. És ingent la quantitat de formes de captar l'atenció de l'espectador, i interpel·lar-lo. Els seus artífexs no estalvien en recursos per meravellar als ulls i, en la mateixa mesura, animar a una revisió en positiu de la pròpia consciència crítica. Un desplegament visual que no abusa dels enregistraments en vídeo, sinó que confia en les impensables contorsions i equilibris dels protagonistes, i sedueix a través de danses que van més enllà de mera sensualitat, trobant fins i tot l'espai per a l'humor. Un must see, la segona oportunitat del qual no hauria de desaprofitar-se.

LLEGIR MÉS

Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre és una exposició imprescindible, sens dubte una de les millors notícies per als amants de l'art del XIX i de les avantguardes. Doncs és en el context d’aquell barri marginal, llar d'artistes i ànimes materialment poc arrelades, en què es desenvolupen algunes de les tendències més influents per a l'art del s. XX. Un art absolutament anti-acadèmic, que -en efecte- creix al marge de normes i del “bon gust” establert. Toulouse-Lautrec, pintor vocacional d’origen aristocràtic, va quedar atrapat en el món de la celebració, d'una manera no sempre plaent per a ell. Va experimentar com pocs el doble tall de la bohèmia. D'una banda, la seva ductilitat moral, font d’una creativitat frenètica, que va ser plasmada inclús en suports efímers, com cartrons o cartells anunciant espectacles de cabaret (no obstant això transcendirien, convertits en veritables icones paganes, massivament reproduïdes); d’altra banda, els excessos d’uns horaris i costums que la seva fràgil salut no havia de suportar bé. Quan era un jove de només 22 anys escrigué a la mare: “M’agradaria explicar-vos una miqueta què faig, però és tan especial, tan ‘fora de la llei’ que, de ben segur, el pare diria que sóc un marginat. He hagut de fer un esforç molt gran perquè com bé sabeu, contra la meva voluntat estic vivint una vida bohèmia i no em puc acostumar a aquest ambient”.

La magnífica exposició del Caixaforum recrea, fins al 20 de gener i mitjançant un considerable nombre de peces -s’assoleix la impressionant xifra de 350- el microcosmos febril del turó més canalla de l'època, emplaçament en què els espectacles circenses i el cabaret -divertiments populars, notablement estimulants per als artistes- estaven a l'ordre del dia, així com la pràctica de la sàtira reproduïda gràficament a través de la caricatura. El gran públic descobrirà obres tan interessants com les Théophile Alexandre Steinlen, Georges Bottini o Jean Veber, i podrà delectar-se amb l'habilitat d'un Toulouse-Lautrec que no només és responsable d'un figurativisme de traç gruixut i colors vius, mitjançant el qual retratà als protagonistes d'aquell elevat submón, sinó d'una sèrie d'obres que estan perfectament a l'alçada dels dos post-impressionistes més coneguts, Paul Gauguin i Vincent Van Gogh, influint -com aquells- en el futur prodigi parisenc: Pablo Picasso.

LLEGIR MÉS

La relació de l'espectador amb l'obra d'art, al segle XX, s'ha transformat. Deixant enrere la vuitcentista veneració del "geni" -en molts casos paradigma de virtuosisme o d'originalitat, en un sentit plenament romàntic-,

les creacions contemporànies interpel·len vivament l’espectador, pretenen despertar una reacció, una cerca de sentit en aquells que les contemplen i completen, a través d'una aprehensió que no és objectual, ni merament intel·lectual. A la sala d'exposicions de La Pedrera es reuneix una selecció d'obres de 37 artistes internacionals que mostren a través del moviment la necessitat real d'una interacció, cosa que ja van assajar les primeres avantguardes, en les albors del segle XX. Segons aquesta "estètica del moviment" una nova realitat -la realitat de l'esdevenir- demana la constant adequació de la mirada i de la concepció del fet artístic, desafiant l'estatisme i la cosificació, fins i tot si el que anima aquesta nova visió és una "cosa", un artifici o constructe elaborat i perfectament funcional com engranatge. L'exposició ha estat comissariada per Jordi Ballart i Marianna Gelussi, que han seleccionat obres d'artistes de diversa procedència i sensibilitat, com Marina Apollonio, Alberto Biasi, Pol Bury, Alexander Calder, Gianni Colombo, Carlos Cruz-Diez, Dadamaino, o Marcel Duchamp, entre d’altres. Consten, igualment, artistes representatius d'aquest corrent a Catalunya i a Espanya, com Leandre Cristòfol, àngel Duarte, Jordi Pericot, Eusebi Sempere o Francisco Sobrino.

LLEGIR MÉS