[dropcap letter=”Q”]
uan l’any 1818 Mary Shelley s’endinsava al laboratori per crear Frankenstein va tenir en compte un seguit de magnituds físiques com són la longitud, la massa, la intensitat de corrent elèctric… De fet, de les bàsiques, pràcticament totes. Per referir-nos-hi, a les magnituds, emprem unitats de mesura arbitrades. És essencial per tal de neutralitzar el factor temps que, atrinxerat, en condiciona la impressió. De no ser així, en termes absoluts, els cent metres que aquest estiu separaven la teva tovallola del xiringuito de la platja serien ben distints als cent metres de caminar sense rumb pel desert, tot i conservar algunes similituds com la calor o la sorra sobre la qual deixaries les petjades. Igual de dispars serien els metres cúbics excavats per a la fossa d’un mateix i els metres cúbics anàlegs excavats per a la fossa d’altri. Del conjunt de 7 magnituds, el temps és l’única unitat de mesura ancorada als sentiments. Tant és així que la seva empremta depèn de les emocions i de l’escala per on s’enfilen tals emocions. Mary Shelley, per exemple, crea un ésser turmentat per la falta d’amor del seu pare, el científic Víctor Frankenstein, i és la soledat prolongada en el temps el que empeny Frankenstein, el nou ésser, al sentimentalisme i a l’odi.
La relació que mantenim amb els pares durant la infantesa actua sobre la nostra intenció a la vida. Amb les hores lentes l’ésser infant traça les línies mestres del que acabarà esdevenint el seu món interior, el qual situarà a l’òrbita de la sensualitat
Hermann Hesse diu que sentimentalisme és recrear-se en sentiments que, en la realitat dels altres, no es prenen seriosament i, aquest fet, ens porta al patiment. El sentimentalisme són hores lentes, les que hem passat esperant una trucada, asseguts a la cadira de plàstic a la sala d’espera d’urgències o les que alguns hem viscut quan encara érem criatures, dins el llit, enmig d’una discussió dels pares. És evident que en el cas d’aquest darrer exemple, una discussió dels pares, una persona adulta no l’entomaria de la mateixa manera que un nen. Un adult s’alçaria d’una revolada i els engegaria a pastar fang. Però el nen, és clar, no té el coratge d’enfrontar-s’hi i viu aquella discussió com un espai de temps tan etern com dolorós, convertint l’interval en una de les pitjors experiències de la llavors encara tendra existència. Talment com li va ocórrer al Frankenstein, aquests estadis d’impotència posen l’infant davant la necessitat de protegir-se del brutal estat de vulnerabilitat.
La relació que mantenim amb els pares durant la infantesa actua sobre la nostra intenció a la vida. Amb les hores lentes l’ésser infant traça les línies mestres del que acabarà esdevenint el seu món interior, el qual situarà a l’òrbita de la sensualitat. És en la sensualitat on l’infant comença a dissenyar els cànons de bellesa propis, i és en la bellesa on retroba la felicitat que no troba en el context familiar. És un viatge que li permet definir el seu art, el valor i l’amplitud del qual quedaran determinats per la capacitat de projectar amor. L’amor absent en la relació dels pares i que ha hagut de teixir amb fil propi. Dins el seu art el nen s’oblida d’ell mateix i substitueix l’angoixa d’uns ulls que hi veuen massa per la felicitat.
Fora de la felicitat, l’ésser –tant el no adult com l’adult– seguirà imposant els seus cànons de bellesa per tal d’interpretar el món exterior a la seva manera. Serà una bellesa trista, però aquesta tristor bella és el que el mantindrà literalment viu
Aquest és un camí de no retorn i pot derivar en l’abstracte o, per contra, acabar en conductes propenses a la destrucció i comportaments criminals com ocorre amb la creació de Shelley.
Fora de la felicitat, l’ésser –tant el no adult com l’adult– seguirà imposant els seus cànons de bellesa per tal d’interpretar el món exterior a la seva manera. Serà una bellesa trista, però aquesta tristor bella és el que el mantindrà literalment viu: l’excitabilitat de l’ànima, la capacitat peremptòria d’enamorar-se, la capacitat d’estimar ardorosament, d’entregar-se i experimentar, en el món dels sentiments, un cosmos insòlit que l’allunyi de la realitat.
Per fortuna, al cap dels anys i havent acomiadat episodis tràgics, els que han pogut abandonar el refugi del turment i els que han aconseguit no traure’s la vida converteixen, les hores lentes, en imatges fixes, inalterables. En definitiva, les converteixen en veu, en llum, en creació artística. Mentre l’ésser no adult viu dins la tragèdia, òbviament, la percepció encara és massa primerenca per tal de comprendre amb enteresa l’encert que suposaria retenir dignament les emocions per, més endavant, quan tindran a l’abast les eines, transformar-les. Però la intuïció del futur l’artista, maldestre quan encara és un nen, l’únic que sap és trobar l’enamorament.
Perquè els fills de les hores lentes es mouen, només, per l’enamorament. Tot el que no sigui per enamorament, tota realitat que no sigui transformable, li semblarà rebutjable i la rebutjarà. Així actua l’engranatge de qui, de petit, es veu obligat a construir un univers propi on sobreviure. És clar que hi ha altres maneres de parir un artista. Aquesta via només és una, la que naix a través de les llàgrimes i la dolorosa tensió, a la qual, al mateix temps, ens hem entregat alegrement per tal de poder perdonar.