[dropcap letter=”P”]
erquè puguem fer-nos una idea de com serà el nostre demà, CosmoCaixa Barcelona ha muntat un cicle de conferències relacionades amb l’exposició “Robots, els humans i les màquines”; entre d’altres, destaca la xerrada “La influència dels robots en la nostra vida i en les relacions afectives”, que la setmana passada van dur a terme Marcel Cano, professor d’ètica i filosofia de la Universitat de Barcelona, i Carme Torras, professora d’investigació del CSIC. L’objectiu era fer-nos veure que, quan la intel·ligència artificial se’ns instal·li definitivament en el dia a dia, la nostra manera de relacionar-nos amb amics, familiars i companys de feina serà molt diferent del que és ara.
Robots cangur, robots que assisteixen ancians i robots que donen la benvinguda en hotels comencen a ser part del dia a dia de molta gent al Japó i la Xina. El més rellevant de tot és que, com explica la Carme, hi ha un model, Pepper, que és molt més que una eina funcional. La raó? És capaç de “llegir” les emocions de les persones i simular empatia. És, en definitiva, capaç de ser una mica més persona. Segons el Marcel, ara la intenció és que no tardi a arribar als centres sanitaris d’Espanya per ajudar-nos en situacions que, ja sigui per la seva connotació emocional o per falta de temps, de vegades ens poden arribar a superar. “Podrà estimular cognitivament persones amb Alzheimer, si els familiars no s’hi veuen amb cor, o distreure i calmar infants que estan a punt de ser operats, si els pares estan massa nerviosos com per tranquil·litzar-los”.
Aquestes escenes anuncien que els robots ens podran fer la vida més fàcil. Però escoltar els dos experts fa impossible no evocar una pregunta que fa temps que ressona al cap de molts: la quarta revolució industrial farà que un munt de treballadors perdin la feina? Segons el Marcel, es generaran nous llocs de treball, però veu difícil que es pugui donar feina a totes les persones que s’hauran quedat a l’atur. Si aquestes prediccions es compleixen, es farà més imprescindible una reestructuració de l’economia. Per exemple, caldrà obligar les empreses que es beneficiïn dels robots a pagar més impostos, perquè aquests es puguin revertir en una renda bàsica universal.
“Si ho fem bé, això ens alliberarà. De sobte, tindrem temps per fer coses: relacionar-nos més entre nosaltres, enriquir-nos individualment i col·lectivament, i també oferir serveis a la societat. Podríem tornar a la democràcia atenesa: tindríem temps per pensar i reflexionar a l’Àgora contemporània”, diu el Marcel. “Però si no sabem què fer amb aquest temps, si ens avorrim, aleshores es poden crear situacions distòpiques: els humans avorrits són perillosos”, afegeix rient.
La pel·lícula Her ja ens va ensenyar l’any 2014 que una persona es podia enamorar d’un sistema informàtic. I malgrat que les màquines són màquines i no s’han dissenyat per a aquestes funcions, actualment els matrimonis humà-androide ja han passat del cinema a la vida real. Davant la idea que algunes persones s’acabin apartant d’una realitat que no els convenç i s’estimin més dormir abraçats a un robot humanoide abans que aventurar-se a trobar l’amor al carrer, el filòsof es mostra clarament incòmode: “De la mateixa manera que les apps del mòbil, els robots estan pensats perquè passem el màxim temps possible utilitzant-los. Tots ens podem sentir vulnerables en algun moment i enganxar-nos a una intel·ligència artificial, però viure en una societat així seria molt trist. Als robots els hem de veure com a instruments, com a complements”, sosté el Marcel.
A més, saber que la intel·ligència artificial més avançada del món (i l’única amb passaport), Sophia, pot simular fins a 62 gesticulacions facials i imitar la conducta humana amb una precisió no gaire perfecta –però que alhora és inquietant–, fa que ens preguntem si algun dia podria passar el contrari: les màquines podran arribar a sentir de debò? Ens podran estimar? Per al Marcel, els robots sempre estaran lluny de poder plorar d’alegria o de sentir por de perdre un ésser estimat. Ells només poden i podran simular emocions. “I si això canviés, ja no estaríem parlant de màquines, serien una altra cosa”.
Text: Alba Losada
Fotografia: Laia Sabaté
Pots llegir més històries com aquestes a ALMA, la xarxa social social, un espai digital dedicat a l’àmbit social, que aporta una nova mirada al present i al futur de la societat, a partir d’una veu optimista i diversa, i de totes les iniciatives que impulsa l’Obra Social “la Caixa”.
