[dropcap letter=”A”]
quest és l’objectiu dels Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS), distribuïts per tot l’Estat, i del programa per a l’Atenció Integral a les Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social ”la Caixa”, que l’any vinent celebra la primera dècada amb 18 actes de reconeixement a tots els professionals, voluntaris i familiars que treballen perquè la vida continuï sent vida fins a l’últim moment.
“Nosaltres no tenim varetes màgiques, no podem transformar la tristesa en felicitat, però podem acompanyar en la tristesa: fer que l’entenguin, que la gestionin i facilitar que puguin arribar a transformar-la perquè l’experiència final sigui diferent, sense patiment”, ens explica Laura Espinàs, doctora en psicologia, psicooncòloga i coordinadora de l’EAPS de l’Hospital Sant Joan de Déu de Palma.
L’enclavament de l’hospital és preciós. El mar calma. Es nota que la doctora Espinàs ho dona tot cada dia per alleujar una de les experiències més dures que viu, ha viscut i viurà l’ésser humà: la mort i la pèrdua. Un dels punts clau del projecte és que no només es cuida el cos malalt, també es treballa la dimensió emocional, relacional, social i espiritual de la persona. Per això, els EAPS els constitueixen treballadors socials i psicòlegs com la Laura.
En la nostra cultura, parlar de la mort obertament és difícil. Té a veure amb els sistemes de protecció. Les persones pensen que si s’evita tocar el tema, el dolor no el sentiran. “I no és cert. Les persones patim perquè el patiment forma part de la vida. És millor compartir aquest patiment i afrontar-lo conjuntament que no fer-ho de manera aïllada. Fomentar la comunicació redueix els nivells de malestar emocional tant del pacient com de la família”, diu la doctora Espinàs.
I els qui tenen por a la mort poden arribar a vèncer-la? Segons la psicòloga, la resposta és sí. “Un pronòstic de vida a curt o mitjà termini sempre és un impacte molt gran per a la persona i la família: al començament els sentiments són de ràbia, d’impotència, de desesperança… Després, a mesura que la malaltia va avançant, hi ha una experiència d’aprenentatge del procés de malaltia i de maduresa vital per part de la persona i de la família”. Tanmateix, perdre la por a la mort no és el mateix que acceptar-la.
Laura Espinàs explica que hi ha un nombre molt elevat de persones amb dificultats per mirar la mort de cara quan s’acosten al final de la vida. Moren en procés de negació, perquè els resulta menys difícil que acceptar-la. “Morir pensant que demà tornaran a veure la família no és dolent, és una estratègia d’acceptació. Hi ha gent que no té la capacitat d’afrontar alguns processos”. D’altres, afegeix, poden acomiadar-se sense malestar, perdonar obertament, expressar l’efecte que senten cap a familiars i amics. Cada persona es única i la seva mort no és una excepció. Els EAPS treballen des del respecte, sense jutjar, desbloquejant tot el que es pugui desbloquejar per tenir una mort digna i fer que l’acompanyament sigui l’acceptació final.
Els grans aliats són el suport incondicional dels qui tens a prop i el llenguatge no verbal, que venç totes les barreres. El tacte i l’oïda són els últims sentits que perdem; per tant, fer una carícia, recordar anècdotes, agrair o estar en silenci junts són algunes de les millors ajudes en els darrers moments compartits. “Quan realment els dones un acte d’amor que no té nom és quan els permets marxar”, explica. “Ves-te’n tranquil·lament on hagis d’anar, descansa si necessites descansar, nosaltres estarem bé i tirarem endavant. Si has d’anar-te’n, continua el teu camí”. Mentre parlem, la Laura representa aquest acte de deixar marxar com si fos un ocell que se li escapés d’entre les mans.
I ara la pregunta del milió. Sí, en aquesta feina els professionals també ploren. Evidentment que ploren! Perquè per més anys d’experiència que tinguin, són humans i connecten amb el patiment. Però, com diu Laura Espinàs, “plorar no té efectes secundaris i tot el que aquestes persones els ensenyen —a revalorar la vida, a gaudir de cada moment, a saber controlar les pors que tenen a veure amb un futur que no existeix— val totes les vides del món”.
Text: Laura Calçada
Il·lustració: Belén Segarra
Pots llegir més històries com aquestes a ALMA, la xarxa social social, un espai digital dedicat a l’àmbit social, que aporta una nova mirada al present i al futur de la societat, a partir d’una veu optimista i diversa, i de totes les iniciatives que impulsa l’Obra Social “la Caixa”.
