[dropcap letter=”L”]

a vida de Clarence Bekker té tants girs i vaivens com les seves piruetes vocals i coreogràfiques. La història d’aquest músic resident del Jamboree, que cada dijous converteix el club en una autèntica festa, es mereix una entrevista en profunditat. Va acariciar l’èxit amb la música dance a començaments dels 90, amb títols tan ballables com It’s a loving thing i Send me an angel. Llavors era CB Milton. Tot just en tenia 20. I una profunda crisi el va portar fins a Barcelona, on va exercir de músic de carrer. “Vaig viatjar per tot el món fins que l’11-S (el dia dels atemptats a les Torres Bessones) vaig tornar a Amsterdam i allà em vaig adonar que no era feliç. Amb la insatisfacció i l’avorriment, van arribar les drogues. Tenia diners i em resultava fàcil aconseguir-les. Però no m’aportaven felicitat. Per fi vaig entendre que això ho havia de buscar dins de mi. Vaig pensar que una bona manera d’aconseguir-ho era actuant als carrers. Així que vaig venir a Barcelona i tot va canviar. Vaig començar a investigar qui era. Per què pensava, deia i sentia les coses. Vaig tardar molt de temps a adonar-me a què havia de renunciar. I ara com ara crec que ja sé qui sóc. I que per això sóc aquí, celebrant el Nadal a Barcelona”.

Va ser a Barcelona on aquest artista, nascut a Suriman i nacionalitzat holandès, va comprovar el poder transformador de la música a nivell personal. I a nivell professional

Celebrant-lo i compartint-lo en gran. El dimarts 18 de desembre va sortir a coll del Teatre Tívoli amb A Christmas Story. L’espectacle amb què va posar la guinda a la programació amb la qual la promotora Mas i Mas celebra les seves noces de plata a càrrec de la sala Jamboree.

Va ser a Barcelona on aquest artista, nascut a Suriman i nacionalitzat holandès, va comprovar el poder transformador de la música a nivell personal. I a nivell professional. Primer amb la formació 08001, oberta a tots els artistes de diversos indrets del món que dia a dia arribaven al Raval (el nom del conjunt correspon al seu codi postal). I després amb Playing for change, formant part d’aquest també projecte interracial quan estava en fase embrionària. Va ser després quan s’hi van incorporar artistes de renom com Keith Richards, Bono, Manu Chao, Lila Downs, Carlos Vives, Andrés Calamaro…

Estava Clarence tocant al Portal de l’Àngel quan se li va atansar el productor nord-americà Mark Johnson i li va parlar per primera vegada de Playing for change. “No vaig entendre res del que em deia. I poc sospitava el que em suposaria”, admet. El cas és que de sobte es va veure cantant en un local okupa i amb un equip d’enregistrament mòbil el clàssic Stand by me. “Vaig firmar una mena de contracte, però no vaig pensar que allò tingués gaire futur. Dos anys després, quan ho havia oblidat, vaig rebre a la bústia un DVD amb la cançó. ‘És fantàstica!’, vaig pensar”. El vídeo supera els 123 milions de reproduccions.

Johnson el va trucar després per fer una gira amb els altres intèrprets (del Nepal, l’Àfrica, Irlanda…) que es van anar unint a l’enregistrament (amb cascos, escoltaven els anteriors i anaven incorporant la seva part). I, amb ells, va continuar embarcant-se en gires per tots els continents.

Ara, el seu lloc, la seva llar, és Barcelona, on resideix. Concretament, i no podia ser de cap altra manera, al barri del Raval. “Recordo els anys en què em vaig criar a Rotterdam, que no deixa de ser el port d’Holanda i una població amb molts immigrants (…) viure en un lloc amb tanta diversitat cultural em fa sentir com a casa. Feliç”

Per a Clarence Bekker, la seva incorporació a Playing for change ha estat clau, més enllà del trampolí que ha suposat per a la seva carrera. Perquè Playing for change és també una fundació que construeix escoles de música a tot el planeta. La primera, Ntonga Music School, es va inaugurar el 2008 al barri de Gugulethu, als afores de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica. Música que fa caure fronteres i atansa pobles, sense importar la condició social, política… Músics connectats pel canvi.

Des de la infantesa, Bekker ha sabut convertir les cançons en vàlvules d’escapament. “Quan tenia 11 anys, es va morir el meu pare i ens vam traslladar a Europa. Em va cuidar una mare viuda amb cinc fills. Canviàvem de país on viure. I cantar m’ajudava a evadir-me de certs pensaments, a posar l’ànima en algun lloc. Ara, el seu lloc, la seva llar, és Barcelona, on resideix. Concretament, i no podia ser de cap altra manera, al barri del Raval. “Recordo els anys en què em vaig criar a Rotterdam, que no deixa de ser el port d’Holanda i una població amb molts immigrants. Sempre he estat envoltat de gent de tot el món. Així que viure en un lloc amb tanta diversitat cultural em fa sentir com a casa. Feliç”.

Les cites de cada dijous, dos concerts, de Clarence Bekker al Jamboree van començar el setembre del 2017. I en continua gaudint com el primer dia. “Una cosa que m’agrada molt és que, mentre jo els entretinc, ells, la gent, m’entreté a mi. És com un joc”

Clarence Bekker combina amb absoluta normalitat estils tan diversos com el soul, el funky, el reggae, el jazz… I tant fa versions de clàssics que es reconeixen a la primera com inclou peces de la seva autoria, convertides en clàssics del seu repertori, com Mr. Policeman. Li preguntem sobre la seva relació amb l’autoritat, si va patir el tracte que denuncia en aquesta lletra. “Esclar que sí –respon–. I diverses vegades i de diferent manera. Sóc una persona negra, què esperes? Sempre estic en la primera línia del crim… I no només jo, tots els meus germans han viscut situacions similars. Quantes vegades m’han arribat a posar al cotxe de policia, portat a la comissaria i, en comprovar que no havia fet res, s’han disculpat. A Barcelona mateix, estava assegut en una cantonada i hi havia al costat una llauna de cervesa. Se’m va atansar una policia, va agafar la llauna, em va mirar i em va preguntar si era meva. En dir-li que no, que era de les escombraries, es va enfadar, va demanar reforços i una altra vegada em vaig veure dins d’un cotxe de policia…”.

Les cites de cada dijous, dos concerts, de Clarence Bekker al Jamboree van començar el setembre del 2017. I en continua gaudint com el primer dia. “Una cosa que m’agrada molt és que, mentre jo els entretinc, ells, la gent, m’entretenen a mi. És com un joc. Una cosa molt xula que només pot sorgir en llocs com aquest emblemàtic club de la plaça Reial. El públic sempre m’aporta coses noves. Pensaments nous. I m’agrada deixar que participi activament. Quan canto cançons del passat i veig que se les saben, es crea un sentiment d’unió que, encara que duri els cinc minuts de la peça, valoro molt. Tinc la sort de comptar amb una audiència molt lleial i afectuosa. Sense ella no seria res. I tenen des d’1 fins a 100 anys. Meravellós!”.

“Imagina’t una vida sense poder moure’t ni ballar amb algú. És com intercanviar energies a través del cos. És com el sexe!”.

Al seu carisma, energia devastadora i capacitat de connectar s’ha de sumar els seus dots com a ballarí. Com, quan i amb qui va aprendre? “Amb la meva àvia i la meva mare. Elles em deien ‘has de ballar’, així que ho faig des de molt petit. A la meva família tots són bons ballarins. L’altre dia parlava amb el meu germà i li deia això, que ell ballava molt bé, i ell molt seriós em va dir ‘no, no, que jo sóc un DJ’ [rialles]. M’encanta ballar. Imagina’t una vida sense poder moure’t ni ballar amb algú. És com intercanviar energies a través del cos. És com el sexe!”.