[dropcap letter=”U”]
n petit detall, una postal que Picasso (1881-1973) va adreçar al seu amic poeta Guillaume Apollinaire, dona la pista d’una trobada als braus entre ell i Francis Picabia (1879-1953) a Barcelona, quan el malagueny hi havia retornat amb els Ballets Russos i el segon s’hi refugiava enmig de la Primera Guerra Mundial i hi publicava l’avantguardista revista 391. Fou el 1917, un any en què tot semblava possible a Catalunya, a Espanya i al món, en el zenit de la Gran Guerra i en un país sacsejat, malgrat la seva neutralitat proclamada, pel conflicte bèl·lic. I de quina manera!
La península va viure una profunda crisi social, política, econòmica i militar. Allò que s’hi esdevingué, sobretot a l’estiu, va marcar l’esdevenidor espanyol: la manca d’entesa entre els diferents agents implicats va aplanar el camí pel pistolerisme dels anys posteriors i la instauració de la dictadura primorriverista el 1923. Això, els dos pintors, el malagueny i el francès fill d’hispanocubà, ja no ho van patir, però les seves propostes artístiques són fruit d’un moment, de cada moment, perquè el seu pinzell no oblida mai allò que l’envolta.
Ambdós, però, ho feien des d’un particular i galopant individualisme. Res de gregarisme. I és per això que hom podria pensar que posar-los cara a cara, enfrontar-los, fora poc més que una pèrdua de temps, un exercici inútil. És, en canvi, el què Aurélie Verdier, conservadora del Centre Georges Pompidou, s’encarrega de desmentir. Hi ha diàleg possible, hi ha punts de connexió i a la vegada divergències que cobren interès en plantejar-se.
La proposta de la comissària Verdier es pot veure a la Casa Garriga Nogués de la Fundació Mapfre de Barcelona fins el proper 13 de gener –cal afanyar-se, doncs– amb Picasso/Picabia. La pintura en qüestió. A través de 150 obres, entre documents, gravats, dibuixos i pintures, la mostra creua el plantejament d’ambdós artistes al llarg de les seves vides. Picabia admirava Picasso. Aquest, però, es feia dir Picabia “quan tenia alguna cosa a retreure’s perquè el francès sempre en feia un gra massa perquè no sabia fer prou”, segons Verdier. Fins a quin punt és una boutade ho desconeixem.
A l’exposició, l’entrecreuament artístic, a través de nou seccions temàtiques, parteix del cubisme, creat per Picasso i Braque a l’inici del segle vint, i del qual Picabia no participa. Continua per l’influx del dadaisme més extrem del que aquest darrer fou figura fonamental, i del que, en canvi, el malagueny va defugir. Coincideixen en temes com les figures de dones amb mantellina i els braus, cadascú des de la seva mirada. També viuen a no molta distància, però sense contacte a la Costa Blava, i mentre Picasso enfoca les seves darreres obres entorn a la figura humana i el retrat, el francès pren un camí molt menys figuratiu.
I malgrat la distància evident de plantejaments, un passeig per la mostra ens deixa un regust d’alguna aroma de contacte intersticial, d’un je ne sais quoi compartit. Aquesta és la primera ocasió en què s’estableix un diàleg expositiu entre Picasso i Picabia, però no pas entre el malagueny i altres pintors, que ja ha estat confrontat, entre altres, amb Dalí, Rusiñol i Degas. En aquest cas és, en particular, interessant contemplar la posició que cadascun dels dos pintors estableix amb els moviments als que estan o no lligats, cubisme i dadaisme, i de com ambdós deixen al marge el surrealisme. La mostra va poder-se veure abans al Musée Granet d’Ais de Provença, que la coprodueix, i forma part de Picasso-Mediterrània, un gran projecte internacional que impulsa el Museu Picasso de París.
Aquesta és sens dubte una de les propostes més interessants on deixar-se caure aquests dies. Per no tenir dubte i saber d’antuvi que hom no quedarà decebut per la visita, es pot fer un tast mitjançant la visita virtual que permet la Fundació Mapfre. Tan sols una llambregada al Retrat de Dora Maar de Picasso de 1937 i a l’Habia II de l’any següent de Picabia ja ens dona una pista de per on transitarem. El duel de pinzells no acaba amb una victòria de l’un sobre l’altre, sinó que els complementa i els engrandeix.
