[dropcap letter=”E”]
n aparença, tot és efímer. Els nois transmeten el seu dia a dia en temps real, des del centre d’un petit món digital que es queda obsolet amb cada nou missatge que envien, cada post que publiquen, cada comentari enginyós que deixen a les xarxes, en un fugida perpètua del que ha passat fa dos minuts. El seu afany, en contra de les aspiracions que la humanitat ha tingut fins ara, no és perdurable. L’única que graven fins a la mort—amb una intenció en realitat igualment revocable— són els tatuatges. Potser sense saber que tota la resta també està gravat. Encara que les companyies donin l’opció d’esborrar-ho immediatament.
Cada dia es generen 2,5 trilions de dades a internet. Cada hora es pugen dos milions de fotos a Instagram, es llancen vint milions de tuits. I mentre l’anàlisi global d’aquestes dades és el gran repte del futur, el passat de cadascú flota pel ciberespai. Al principi vam creure que tot el que escrivíssim a Twitter seria tan privat i canalla com les pintades a la porta d’un lavabo públic. Que el que penjàvem a Facebook substituïa les projeccions de diapositives avorrides amb els amics per ensenyar-nos com havien anat les vacances.
Però les normes han canviat. La intimitat no existeix, i tot el que diguis es podrà utilitzar en contra teva. Un amic apuntava que no hauríem de parlar de memòria digital, sinó de tatuatge digital. I la veritat és que gairebé ningú ja no recorda els exabruptes, fotografies familiars, observacions i acudits dolents que en algun moment ha tingut la necessitat de compartir. L’humà deu ser l’únic mamífer que s’exhibeix en lloc de camuflar-se. Els tuits i retuits s’han convertit en aquell pecat de joventut que llueixen les pells ja marcides. Allà hi ha la marca del que vam fer en un rampell, en broma, només per provocar. Es pot convertir en un estigma. Fins a quin punt i fins quan seguim sent els qui vam ser?
