[dropcap letter=”L”]
a lluita per la llibertat és una constant a la nostra història, però hi ha moments on aquesta batalla es fa inclús més visible. El segle XX és un bon exemple. Mai abans la humanitat va provocar tants desastres junts. Nacionalisme, feixisme i comunisme van arrasar, literalment, el vell continent, obrint profundes cicatrius a tot el globus, moltes de les quals arriben fins avui. Fins pràcticament les acaballes de la centúria, el món va viure una sèrie pràcticament continuada de conflictes bèl·lics entre els quals destaquen les dues guerres mundials i també la nostra tràgica guerra civil. És el segle dels col·lectivismes, com assenyala amb encert Paul Johnson al seu fonamental Temps Moderns, uns col·lectivismes, no obstant això, dels que no tots van claudicar.
Dues figures excel·lents del segle passat són Winston Churchill i George Orwell: dues vides d’orígens molt dispars, també de sorts molt diferents, encara que amb molts punts de trobada, que s’entrellacen en un meravellós llibre de Thomas E. Ricks, guardonat reporter i expert en seguretat nacional, Churchill i Orwell. La lluita per la llibertat (Península). Les vides de tots dos estaran marcades per la lluita cap a la llibertat: Churchill serà el primer, i durant gairebé una dècada l’únic, a alertar el món dels perills de pactar amb un dimoni anomenat Adolf Hitler; Orwell, escriptor i reporter del món de l’esquerra, demostrarà la major valentia de totes, la de jutjar severament al seu propi “bàndol”, sent una de les veus més lúcides a l’hora de denunciar els abusos de la Unió Soviètica, ben visibles ja a la Guerra Civil espanyola, en que participarà com a voluntari en el bàndol republicà. Tots dos aventurers, tots dos valents -els dos estaran diverses vegades a prop de la mort-, tots dos anglesos, tots dos defensors de la llibertat; una defensa, a més, no utilitarista o d’argumentació cartesiana, sinó amb una marcada gravetat moral.
A través de les pàgines d’Hicks, que llisquen de manera àgil com la millor de les novel·les (els dos personatges són personatges de novel·la), se’ns presenta la biografia conjunta d’ambdues figures, fet que ofereix al lector dos punts de vista honestos, dues perspectives diferents, d’uns anys crucials de la història universal, durant els quals van ser molt pocs els que van saber mantenir l’altura moral suficient, l’honestedat intel·lectual i la fortalesa d’esperit per no deixar-se portar pels totalitarismes que arrasarien finalment amb l’ordre democràtic, més o menys consolidat des de mitjan segle XIX, i que tan bé descriu Stefan Zweig a les seves clàssiques memòries El món d’ahir (Quaderns Crema).
Què destacar de la vida de Churchill? Poques vides han fet brollar tants rius de tinta. Poques vides resulten tan estimulants per entendre el concepte de llibertat. Hicks té l’habilitat de destacar allò essencial (com també ho farà després amb Orwell). Churchill va ser un líder moral, un estadista amb un profund sentit del deure (les seves dues conviccions van ser la llibertat i la integritat de l’Imperi, per a ell dues cares d’una mateixa moneda). Churchill va ser pantagruèlic amb la vida, una persona excessiva: escriurà, pintarà, beurà xampany com pocs, fumarà com pocs. Va tenir una titànica capacitat de treball (només cal veure la monumental obra escrita que llegarà; les seves memòries de la Segona Guerra Mundial són més bastes que l’estudi de la caiguda de Roma de Gibbon), i va ser un experimentat estratega i militar (va participar en conflictes bèl·lics en tots els continents, incloses les dues guerres mundials on tindrà un paper important en la primera, definitiu en la segona).
Churchill és també un exemple de com el lideratge d’una persona pot canviar el curs de la història. Sense ell, sens dubte, i com coincideixen tots els biògrafs, la història d’Europa hauria estat ben diferent. La seva capacitat per superar fracassos i errors (que no van ser pocs), i transformar-los en aprenentatges és avui un potent recordatori de la importància de l’entusiasme i la resiliència per tenir èxit a la vida. Churchill va ser presoner en la guerra dels Boers, es va arruïnar al crac del 29, va ser greument atropellat a Nova York (on gairebé es deixa la vida), va tenir sonats fracassos militars, com Gallipoli, o errors de judici polític i econòmic greus. No obstant això, sempre, a cada vegada va saber reposar-se, tirar endavant i, a més, no perdre mai el sentit de l’humor.
Què destacar d’Orwell? De nou, una altra vida intensa, canviant, carregada de moments heroics i també d’importants errors de percepció. Orwell, nascut Eric Blair -es va posar el pseudònim perquè dels seus primers escrits no pensava tenir cap èxit-, d’origen humil (a diferència de Churchill) va estudiar a Eton becat i, ara sí, com Churchill, va buscar aventura als confins de l’Imperi, en aquest cas l’Índia. Va escriure contra el colonialisme i es va afiliar a organitzacions socialistes sent inicialment un entusiasta de la Revolució Bolxevic (com molts altres, com els presidents Wilson o Roosevelt, no així el sempre lúcid en temes morals Churchill). Aquest entusiasme el va portar a Espanya, a Barcelona, on, com assenyala Hicks, Orwell es va fer Orwell. Va ser a Barcelona, com va reflectir l’escriptor anglès a Homenatge a Catalunya (una de les obres internacionals més llegides per apropar-se a la Guerra Civil a Espanya), on Orwell descobreix la perversa dinàmica de l’estalinisme, una mena de fatxenderia d’Estat que després reflectirà en dos novel·les immortals: 1984 i La rebel·lió dels animals. Dues novel·les universals que són, encara avui, la crítica més ferotge, comprensible i lúcida de les conseqüències que deriven dels règims totalitaris, i molt especialment del comunista.
Tots dos, Churchill i Orwell, a la seva manera -tot i que, amb elements comuns- van lluitar per la llibertat (tots dos ho van fer sols), van haver de remar contracorrent, sortir-se del ramat, i enfrontar-se als seus propis aliats polítics. Un llibre deliciós, no únicament centrat en la qüestió de la llibertat des d’un punt de vista teòric, sinó en com saber-la exercir amb responsabilitat, tenacitat i constància. Dues figures exemplars que resulten especialment inspiradores avui dia, en el nostre món líquid, massa mancat de lideratges morals clars.
