[dropcap letter=”A”]

dam Zagajewski treu el cap a la Rambla des del Centre d’Art Santa Mònica. Les capçades dels plataners de fulles grogues convergeixen en la silueta de l’estàtua de Colom, amb el seu dit bronzí assenyalant el mar. El poeta polonès ha viscut sempre sobre terres movedisses. Nascut fa seixanta-nou anys a Lviv, la Conferència de Ialta que va regalar mig Europa als soviètics va obligar la seva família a traslladar-se a Gliwice. El 1945, els seus cosins, àvies, oncles i veïns es van retrobar en aquella ciutat que acabava de ser prussiana: “A l’escola jo estudiava rus i llatí; a més, rebia classes particulars d’anglès i  alemany. El fet que la meva família s’hagués traslladat —obligada a fer-ho— de Lviv a Gliwice il·lustrava bé les grans transformacions que s’havien produït. Els meus avis van perdre la memòria, consternats en aquella ciutat lletja on moririen…”

Després de Gliwice vindria Cracòvia: el jove Zagajewski estudia Filosofia. Als anys setanta s’uneix al moviment opositor al règim comunista: “Em sentia bé com a persona, però no acabava de sentir-me escriptor. Em resultava difícil conciliar política i literatura…” Coautor juntament amb Julian Kornhauser del manifest impactant El món no representat, a Polònia l’identifiquen amb la Generació del 68, però la seva rebel·lia té poc a veure amb la Sorbona. Als països del Pacte de Varsòvia, puntualitza, “protestàvem perquè la tradició havia estat traïda, però no en el sentit dels museus o els costums burgesos, sinó pel que fa a la decència de l’ésser humà. En canvi, els estudiants de París només combatien la tradició”.

La seva signatura, el 1975, de la Carta dels 59 el condueix a l’exili a París. La mirada del poeta es desplega a més ciutats: Berlín, Houston i Chicago, a la universitat de la qual imparteix literatura. Recorda el Berlín occidental dels primers vuitanta com “una síntesi molt estranya de l’antiga capital prussiana amb una ciutat frívola, fascinada per Manhattan i les avantguardes: de vegades tenia la sensació que els intel·lectuals i els artistes locals veien el Mur com una ocurrència més de Marcel Duchamp”.

A París —on viu actualment—, Zagajewski experimenta el secret de l’eterna joventut. A Houston i Chicago, la passió americana de les seves lectures juvenils. Quan es cometen els atemptats de l’11-S, el poeta ret tribut a les víctimes. En aquella pàgina del New Yorker, on normalment apareixien vinyetes d’humor, l’escriptor i professor de 69 anys recupera versos d’una infància marcada per la destrucció. Aquells dies de cendra inspiraven una insòlita èpica de la compassió: “Intenta celebrar el món mutilat / Recorda els llargs dies de juny/ I les maduixes silvestres, les gotes de vi rosé / Les ortigues que amb cura cobrien / les finques abandonades dels exiliats.”

Encara que les seves obres s’havien traduït a l’anglès, Zagajewski encara no era un poeta conegut. Quan l’editor Jaume Vallcorba l’inclou en el catàleg d’Acantilado, el seu poemari Desig se situa entre els més venuts. Els poemaris Anar a Lviv, Llenç,Terra del foc, Desig, Antenes i Mà invisible es compaginen amb els assajos —literaris o memorialístics— Solidaritat i soledat, En busca del fervor i Dues ciutats. Davant del “campi qui pugui”, l’autor reivindica un cert heroisme solitari; una lírica tenyida pels records: compon un poema amb les entrades d’una enciclopèdia de les tràgiques paradoxes europees. Haver nascut a Polònia, trencada pels totalitarismes imprimeix caràcter. Altre cop, la mutilació…“A la tardor collia glans al parc i les fulles / s’arremolinaven en les cicatrius de la terra. / Celebra el món mutilat, / i la ploma grisa que un tord ha perdut, / i la llum delicada que erra i desapareix / i torna.”

Quan el seu editor, l’enyorat Vallcorba, va afrontar l’últim estiu, Zagajewski li va dedicar “Xacona”, poema inclòs en el seu últim llibre, Asimetria,que va veure la llum fa pocs mesos. El poeta imagina Bach “en l’aire ranci d’una fosca església / solitari com el pilot d’un avió que porta el correu” tocant el teclat de l’orgue. Solitari i solidari, en aquest poemari segueix recomptant pèrdues com en la seva obra anterior, Mà invisible. Toponímies en polonès, francès, anglès, alemany… Les quatre ciutats d’una vida, quatre periscopis per escodrinyar el món: “El primer, a Polònia, em mostra la tradició familiar. El segon, Berlín, m’obre a la literatura alemanya, a la seva poesia i al seu —ja oblidat— afany d’infinit. El tercer, París, el paisatge de la cultura francesa, amb la seva intel·ligència perspicaç i la seva moralitat jansenista. El quart, Houston i Chicago és Shakespeare, Keats i Robert Lowell, a la literatura en concret, de la passió i la conversa…”

Al Marx que va inspirar barbàries amb rostre humà l’imagina en l’últim hivern d’un Londres humit i gèlid: “Sospitava haver proposat al món / tan sols una nova forma de la desesperança”, escriu Zagajewski. Davant del populisme d’esquerres que manté viu l’autor d’El capital respon amb l’autoritat de qui va patir el “socialisme real”. Tornar a Marx li sembla “una idea reaccionària perquè es limita a ressuscitar velles utopies, una repetició mecànica de sistemes que van fracassar”. L’Europa que titubeja davant d’un Putin amb les mans sobre Ucraïna i l’aixeta del gas no li ha fet perdre l’esperança. El seu poema “Europa ja s’està adormint” és un antídot contra l’antiamericanisme de pancarta: “Quan Europa per fi dormi profundament, / Amèrica vetllarà / sobre el pobre i callat món, / amb recel, com una germana petita”. Crescut entre les brases de l’Holocaust, Zagajewski es va negar a creure que després de tot això era impossible escriure poesia: “Polònia es va convertir en un immens cementiri jueu, el país de la Shoah. Després de la capitulació del gueto, la resta de la població es va dirigir als camps d’extermini i la Wehrmacht va transformar Varsòvia en un oceà de ruïnes. La natura va reconquerir la ciutat: entre la runa dels edificis van niar els ocells i van florir les plantes: un autèntic paradís per als ecologistes!” Als poetes decoratius, hi oposa la transparència dels seus admirats Herbert i Milosz: “No vivim per a ella, sinó per escoltar un altre ésser humà. És un vehicle que no ha de ser elogiat i encara menys, Déu no ho vulgui, lloat…” La poesia com a supervivència: “En lloc del marbre, disposem de metàfores i símils. Les ruïnes serveixen en molts casos per construir una nova ciutat. El llenguatge, com el sol, pot confortar molts éssers humans. L’encanteri del món és un deure del poeta. Quan deixem d’anomenar el món, ens deshereta i llavors només ens queda una retòrica buida, un so buit.”

Zagajewski torna a passejar la mirada sobre la Rambla. Li indiquem que just davant, tapat pels arbres, hi ha l’hotel Quatre Nacions: allí es va allotjar Chopin amb George Sand en la seva escala barcelonina rumb a Mallorca. Parlem d’Espanya. El seu poema “Banderes” descriu “rebregats llençols d’herois” que ens tapen els ulls… Per aquest poeta errant, la boat people és l’única nació sense nacionalisme: “Em costa molt analitzar els graus de patriotisme. Tampoc no puc condemnar els patriotes de bona fe encara que hi ha una prima línia vermella entre aquest patriotisme benintencionat i la bogeria del nacionalisme que proclama que som els millors…”

Guardonat el 2010 amb el premi Europa de poesia, habitual a les travesses del Nobel, Zagajewski entra a la sala on recitarà els seus poemes. Lleu estossec. El poeta torna a tenir vuit anys…“No tenia talent per a la música. / Millor que estudiï llengües…” Després d’aquella classe insatisfactòria, el nen-transeünt de la ciutat de Gliwice va tornar a casa capcot: “I pensava amb amargor, amb satisfacció, / que només em quedava la llengua, només les paraules, imatges / tan sols el món…”El món, ni més ni menys.