[dropcap letter=”R”]

eclòs allà on la costa mira altiva a la mar. Cap de Creus. “Aprofitant la tranquil·litat que ens ofereixen aquests temps tan durs”, reconeix. Modernitzant l’olor del cuir d’Espanya, afanyat a “reinterpretar aquesta aroma, que no és una essència, d’una manera més actual; més sec i terrós, assolellat de vainilla i amb una nota d’ambre”. Assolellat? “La vainilla t’acaricia, com el vellut, et contagia l’efecte del sol, la seva escalfor, que és la meva bateria”. Vainilla (en rama negra) groc sol, que al cap i a la fi és indiferent per què en Ramon Monegal és daltònic.

“El cuir té l’olor d’una segona pell, transmet protecció. La protecció que (volent-ho o no) busquem en aquests moments d’inseguretat. Pensem en les cuirasses de cuir repujat dels romans”.

Perfumista congènit, nas de l’Acadèmia del Perfum entre els seus deu acadèmics numeraris, butaca Iris de Florència, raó: “El perfum anuncia la presència i persisteix en l’absència. Té el poder d’emocionar i fer reviure situacions, llocs, persones“. Ramón Monegal (Barcelona, 1951), quarta generació dels productors de Myrurgia, que l’any 1916 va néixer de la fusió d’un artista noucentista (Esteve Monegal) i una visió empresarial. Ell, besnét, creador apassionat, que el 2009 es rebel·la contra la indústria i decideix recuperar al perfumista d’autor, l’alquimista que transmet emocions des de la seva sensibilitat i el seu laboratori, inventor, artesà de la idea i el perfum.

La família Monegal es considera una autèntica guardiana de la cultura del perfum.

Fa olor d’infància al Cap de Creus de Monegal, el lloc que ja fora de la seva àvia. “Fa olor d’algues i de sol, una olor associada al bon temps i als bons moments”, l’estiu de la infància, lloc on un va ser feliç o ho va somiar. La tardor ja avança? “És quan puja de la terra una olor humida, que es barreja amb el fonoll i el romaní d’aquesta riba mediterrània. Quan passejo m’agrada ficar-me a la boca una branca petita i bonica de fonoll, és espectacular; ja ho feia la meva mare”. Parlem també de sabors, inevitable, perquè s’acosta l’hora de dinar. Peix marinat, cru i travessat d’espècies, terra i plantes aromàtiques.

Però en Ramón Monegal ara, sobre tot, es dedica a deixar escrit el seu saber, a explicar-lo. Prepara un llibre, El Llenguatge del Perfum (com una guia de l’olor), i es pregunta: “Perquè no hi ha literatura de l’olor, com és possible que res s’hagi divulgat del significat de les olors sent aquest un dels sectors que més ha invertit en publicitat? “Olorar un perfum sense comprendre el seu llenguatge és per a ell com llegir un haiku sense poder desxifrar els caràcters japonesos,”només si ho tradueixes pots entendre-ho, saber si t’emociona, si et serveix o no”. Com contemplar una obra d’art sense voler revelar el seu missatge: “De l’art no pots dir, m’agrada o no m’agrada; no, l’art transmet emocions o no”.

De l’art no pots dir, m’agrada o no m’agrada; no, l’art transmet emocions o no

“L’olor existeix perquè comunica emocions. Tot està a la natura, i la naturalesa fa olor perquè comunica, i els animals ho entenen. Si a un animal li prives d’olfacte, no sobreviu”. Però l’home, no; “no en sabem res d’olors, fins i tot el nostre propi olor desconeixem”.

El perfumista troba la inspiració en els ingredients que proporciona la natura.

El perfum que Ramon Monegal “inventa” en aquest temps de cuirassa comença aquí, a la natura.”Observo la natura i intento desxifrar el significat de les seves olors: la terra transmet arrelament; la fusta, seguretat, i les flors, seducció. Primer arribo a la idea que vull comunicar (la cuirassa romana, per exemple); després busco, escullo els ingredients per transmetre-ho, i finalment, aplico la fórmula per donar-li proporció, que és el que em resulta més fàcil”.

Es va iniciar en l’ofici familiar amb 21 anys, passava els estius a Ginebra al costat del mestre Artur Jordi Pey (de Firmenich) mentre estudiava Arquitectura, i va continuar la seva formació a Grasse i a París. “La mecànica és el més fàcil de tot. Peso, avaluo, corregeixo, fins que arribo; si a la quarta no arribo, desisteixo. Però hi ha perfumistes que poden fer fins a 1.000 assajos; potser no saben el que volen comunicar, a mi m’avorreix tornar sobre el mateix”.

Des del Cap de Creus, reclòs darrere la seva cuirassa, continua amb la seva dinàmica de treball, a distància i sense pressió, “fil directe amb el laboratori i la fàbrica; em pesen, em porten mostres, rectifico. Aquí visc a la natura (navegant impertèrrit i a la tarda, els seus passejos amb bicicleta), la natura et canvia l’expressió, i res em distreu. Treballo a les nits: amb llum tènue i en silenci trobo la concentració més gran. I al matí m’inspiro, és quan el sentit està més despert”.

Treballo a les nits: amb llum tènue i en silenci trobo la concentració més gran. I al matí m’inspiro, és quan el sentit està més despert

Monegal creu que no n’hi ha prou en construir una imatge visual d’un mateix, també s’ha de treballar per tenir una imatge olfactiva pròpia.

I per què? Per arribar al concepte d’Imatge Olfactiva, que és la seva gran aportació a l’univers perfumista: què vull explicar o transmetre sobre mi mateix? “La gent és capaç de construir-se una imatge visual per comunicar-se amb l’entorn, i això ens dóna molta informació de la persona. Però ni tan sols diferenciem el nostre propi olor. Jo invento olors perquè puguis construir una imatge olfactiva de tu mateix, seductora, segura, imperceptible. Per això és imprescindible el contacte amb els meus clients, que entenguin el que la seva aroma transmet”. Vetiver-estabilitat, gessamí-feromona, floral-seducció. Com es transmet virtualment un perfum, en aquests temps tot online?”Creix el comerç online, a fi de bé. Perquè per a mi l’important és que em permet comunicar directament amb el client. Haig de despertar el seu interès per una olor utilitzant només paraules, però no hi ha literatura de l’olor”. I aquí repeteix el seu mantra: “El perfum anuncia la presència i persisteix en l’absència. Té el poder d’emocionar i fer reviure situacions, llocs, persones”. Però el màrqueting i la moda ens el van vendre com un accessori. “No, l’olor (el perfum) va molt més enllà”: i diu que està sol en aquest discurs.

El perfum anuncia la presència i persisteix en l’absència. Té el poder d’emocionar i fer reviure emocions, llocs, persones

Alguns dels flascons de perfum firmats per Monegal a la botiga del carrer Calvet de Barcelona.

–Monegal, perfumista de fusta?

-Vinc d’una formació arquitectònica, i per a mi l’estructura és el que més importa. Que per què? Caldria anar a buscar-lo a la psicoanàlisi, però crec que busco seguretat com l’enginyer busca que la seva construcció resisteixi, i aquest respecte et guia en la teva manera de construir. Així que la flor desapareix, no té consistència. Va ser definitiu el meu acostament a l’alta cultura perfumista oriental, tot fusta, bestial. Sóc un perfumista d’estructura afustada.

Per Monegal el perfum només s’entén si s’eleva a la categoria d’art.

Als perfumistes cal preguntar-los, sembla ser, quina és avui la seva paleta? Doncs això. “Està viva, evoluciona, estic en uns 350 elements (podada en verd com la vinya per a millor fruit); perquè ara sóc més savi, i ho dic sense pudor. Trio el que funciona, i no segueixo tendències“. Sobre una estructura sempre de fusta.