[dropcap letter=”N”]
o se’ns acut millor manera de començar un article sobre Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) que contradient-lo. És coneguda l’aversió de l’escriptor shandy cap als números rodons, però els seus lectors no podem deixar de celebrar amb alegria els vint anys d’edat de Bartleby y compañía, un dels seus millors llibres. Què tindran a veure els ordinals amb la literatura del barceloní?, es preguntaran, per tant, els més perspicaços. Què tindran a veure els rànquings amb una obra que no cessa de construir túnels submarins amb els quals connectar-se amb la literatura universal? I tindran raó. Si ho pensem bé, un llibre de Vila-Matas potser no és -com qualsevol llibre que pagui veritablement la pena- més que una sort de variació gairebé musical capaç de matisar amb el seu pes específic a la resta de textos existents en la galàxia literària.
El cas és que Bartleby y compañía, amb les seves pàgines plenes de llum fosca, d’antimatèria literària, resulta una variació especialment rellevant, que ha redefinit no només la trajectòria del mateix Vila-Matas –abans d’ella semblava estar condemnat a la prestigiosa però funesta categoria d’“autor de culte”–, sinó bona part del que anava a ser la literatura en el segle XXI. Portant a la realitat amb valentia i lucidesa algunes de les lliçons que Italo Calvino va indicar per al nou mil·lenni. A més, a punt de complir els vint anys, segueix fresca com una rosa, lleugeríssima en les lleixes de les noves generacions de lectors, resistint-se a la categorització genèrica de la critique, la critique. Més conforme a ser qualificada pel que no és –no en va el seu tema versa sobre els escriptors del “no” estètic– que al que finalment resulta, un llibre que es resisteix a ser etiquetat, que prefereix que no ho fem.
No és una novel·la, ni un assaig, ni un diari, ni una antologia de notes a peu de pàgina d’un text invisible. O millor, és tot això però de forma no exclusivista
Efectivament, el llibre no és una novel·la, ni un assaig, ni un diari, ni una antologia de notes a peu de pàgina d’un text invisible. O millor, és tot això però de forma no exclusivista, pren recursos de cadascun d’aquests gèneres per a erigir-se en una de les obres –perdonin per un moment la solemnitat– amb les quals la Literatura escrita en castellà entra de ple en el segle XXI. I ho fa d’una manera transnacional i asincrònica, tan sols preocupada per les afinitats electives de l’autor, que prenent com a referència a l’oficinista d’una nouvelle d’Herman Melville –aquell que a qualsevol requeriment vital o laboral responia: “Preferirà no fer-ho”– ressenya un centenar d’escriptors que van deixar d’escriure, o que mai ho van fer o que van cessar de cop. Un centenar de personatges –entre els quals es troba Rulfo i Kafka i Pepín Bello– que coneixen la tensió entre escriure o callar, que saben amb Wittgenstein que la realitat no pot ser reflectida en paraules i malgrat això volem continuar llegint i escrivint.
Dèiem que Bartleby es defineix més pel que no és que pel que és. L’obra amb la qual considerem que s’inicia el segle XXI en llengua castellana, ni tan sols estaria escrita en el segle correcte, ni gairebé en l’anterior. El 2000 és un any que no hauria d’existir –com no existeix l’any 0–, l’any de la indeterminació, quan a Europa caminàvem en el trànsit de monedes i les torres bessones encara no eren un símbol de destrucció. El que el llibre és, com tota l’obra de l’autor, és un festí per a intel·ligència irònica, aquesta tradició tan poc hispànica que Vila-Matas ha aconseguit fer créixer en terres que se suposaven poc fèrtils per a tals herbes.
Als patis i els bars de les facultats, en les tertúlies literàries per als més cafeters, el seu nom funcionava entre nosaltres com una contrasenya
Caldria recordar que per als joves lectors i escriptors de Barcelona de finals dels noranta, Vila-Matas era una llegenda. Als patis i els bars de les facultats, en les tertúlies literàries per als més cafeters, el seu nom funcionava entre nosaltres com una contrasenya. Entenguin-me, era una llegenda fins i tot abans de merèixer-ho. Vull dir que va haver-hi un temps en què per a nosaltres Vila-Matas era el Milan d’Arrigo Sachi i el Barça de Johan Cruyff. Però, i aquí ve el matís important, era un equip llegendari que encara no havia guanyat cap títol. Sentíem que compartíem carrers, copes, cites amb un dream team literari que cabia sencer al cap de Vila-Matas, traduït a múltiples idiomes, guanyador de l’Herralde i el Ròmulo Gallegos, estudiat i celebrat arreu. Però el cas és que si repassem les dates de publicació dels seus llibres i d’aquests guardons, descobrim que alguns amb els quals va fer el pas a la seva nova manera d’escriure –que inaugura una nova manera de llegir– estan escrits després que els seus acòlits penséssim que ja ho havia fet.
Algunes nits m’agrada pensar que probablement un grapat de lectors vam imaginar l’excel·lència de la Literatura de Vila-Matas fins i tot abans que aquesta es produís en forma de supernova mediàtica i cultural. De vegades penso que tal suposició no és impossible. El mateix Vila-Matas explica que abans d’escriure –fascinat per la imatge de Mastroianni en una pel·lícula– va voler convertir-se en escriptor. És coneguda també l’anècdota que quan s’acomiadava de la seva colla juvenil, en el més profund de la nit en Boccaccio, s’acomiadava amb un:
–Heu de saber que he deixat d’escriure.
I els seus acompanyants el contestaven: “Però com que deixaràs d’escriure, si no has escrit mai?”
Ara sabem que amb la publicació de Bartleby i la seva recepció popular, s’inicia l’acolliment per part del gran públic, justament amb un llibre que tracta sobre la fi de l’escriptura. Ara sabem que, afortunadament per a tots nosaltres, Vila-Matas va decidir ser Vila-Matas, estar a l’alçada del mite, va decidir persistir en l’escriptura, i cosa que és més important, a persistir en la seva escriptura. Ara, atès que aquell jove rimbaldià que jugava al malditisme ha canviat les seves formes i estil per l’elegància i l’extrema educació, la seva obra brilla encara més, si és que això és possible. Inventor de la seva pròpia tradició, va acabar per convèncer-los a tots. El miracle Vila-Matià és el de fer popular una literatura personalíssima, un sistema propi, i que construeix mitjançant múltiples cites alienes una obra original que només pot ser seva. Antisolemne i transcendent, irònica però profunda. Com la Praga de Kafka, o el Dublín de Joyce, la Barcelona de Vila-Matas ja ha estat inclosa en l’univers literari. Si no l’han llegit, encara estan d’enhorabona. Preparin-se per al que els espera.
