[dropcap letter=”C”]
esc Gay és un director amb una oïda finíssima per captar els sons de la ciutat i les veus de la seva gent. De qualsevol ciutat, encara que li trobi millor melodia a la remor més actual o “moderna” de les grans urbs, com la Barcelona de En la ciudad o el Madrid de Truman. Fa un cinema d’escriptura, d’històries que ensumen les relacions humanes, de parella, generacionals, amistoses, de convivència, sexuals, transversals … (recordin la capacitat de retrats, personalitats i conflictes de Una pistola en cada mano) i planteja el seu relat, el seu estil cinematogràfic, sempre sotmès a la brillantor del text i a la força i encert dels seus intèrprets, ja que aconsegueix col·locar en un compàs precís totes les rèpliques, agudes, directes, càlides o enverinades… El seu cinema no defuig de l’olor de tarima, a escena, i no perd ni un gram d’energia en amagar que porta dins l’ànima d’una funció teatral.
I la seva última pel·lícula, Sentimental, és la posada en escena i filmació d’una peça teatral seva que va estrenar amb notable èxit a Barcelona i Madrid amb el títol de Els veïns de dalt, amb un canvi en el repartiment que, per la seva adaptació cinematogràfica, està integrat per Javier Cámara, Griselda Siciliani, Belén Cuesta i Alberto San Juan, dues parelles dispars que xoquen en un espai únic format per la llar d’una d’elles i que, en un temps més o menys real (dura just les dues hores que es perllonga un sopar entre veïns), desgranen tot aquest catàleg de discòrdies que corroeixen la convivència, però essencialment dirigides (o provocades) per l’aspecte afectiu i el seu parent més batallador, el sexual.
El pretext argumental, que segons sembla, té el seu origen en una anècdota pròpia de Cesc Gay, és pur material sucós: una parella de llarga durada i entregada a la rutina i a la serena disputa convida a sopar a la parella de dalt, que manté unes sorolloses relacions sexuals que els altera la seva plàcida convivència nocturna. I aquest to jocós, tan idoni per a la irònica comèdia, d’incisiva intel·ligència, es va transformant durant la vetllada en un drama que es va enfosquint, tot i que sense perdre en cap moment la seva gràcia i corrosió.
Cesc Gay construeix a la pantalla els personatges embolicant-los en un paper transparent que deixa veure el seu interior i intimitat, la parella tradicional (Javier Cámara i Griselda Siciliani), ell és maniàtic, cínic i músic, i ella és resignada, conformista, però viva; i la parella “moderna” i allunyada de tota mena de prejudicis sexuals (Alberto San Juan i Belén Cuesta), ell és bomber de mànega ràpida i ella psicòloga de judici encara més ràpid. El xoc és tant cromàtic i divertit com profund i funest, i construeix totes les falsedats, aparences i veritats que es couen en la història.
La progressió dramàtica és afortunada i està plena de sorpreses, tant pels protagonistes com per l’espectador, i tots es van acomodant als girs dels diàlegs i a les piruetes de les situacions, algunes d’elles francament incòmodes. Recorda sense excessiu esforç a l’entramat emocional de pel·lícules com Bob, Carol, Ted y Alice (Mazursky, 1969) o Dobles parejas (Pakula, 1992), però especialment a la peça teatral de Yasmina Reza, Un déu salvatge o a la seva versió cinematogràfica feta per Roman Polanski l’any 2011.
La progressió dramàtica és afortunada i està plena de sorpreses, tant pels protagonistes com per l’espectador
Com és obvi en aquest tipus de cinema que depèn tant de la punteria dels seus actors, la interpretació és la que marca la jerarquia de la funció, i en aquest sentit la gran sorpresa és l’actriu Griselda Siciliani, argentina i debutant en el cinema espanyol, que construeix el seu personatge, Ana, esposa lligada de mans però amb una enorme zona selvàtica al seu interior, amb una increïble força i talent per a la papiroflèxia en els insospitats girs del seu paper. Javier Cámara, Alberto San Juan i Belén Cuesta, tan coneguts per tots, saben condimentar amb gràcia, ingenuïtat i metzina l’aspecte més dolç i amarg d’aquesta faula sobre ments quadrades i llits rodons, o viceversa.