La cita preveu atreure a més de 60.000 persones a...
Gràcies a una inversió de més de dos milions d'euros,...
Una exposició, que inclou la recreació d’un temple maçònic, repassa...
Menys soroll, menys presses, menys intermediaris. No són pocs els...
Amb la gran crisi demogràfica d’Europa, la baixa natalitat i...
La dotzena edició del festival Llum BCN convertirà durant tres...
Impulsat per la família propietària de la galeria, l'espai proposa...
Una exposició porta més de deu exemplars d'aquests extints i...
El primer encàrrec que l'arquitecte modernista va realitzar per al...
Un any després de la seva obertura, en la que...
El fundador d'AdSalutem i president de la Fundació Factor Humà...
“La meva era una família de periodistes on cada dinar...
La 'spin-off' de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha...
Les claus de l’OPA més publicitària, el comiat de Griffiths...
'Tardes de soledad' és una nova obra mestra del nostre...
La companyia barcelonina preveu facturar un milió d'euros enguany només...
Un nas vermell i un bocí de paper basten a...
La sisena edició d'aquest esdeveniment reuneix, del 5 al 6...
La UB i el Gremi de Pastisseria de Barcelona s'alien...
Lucía Ferrater, sòcia d’OAB, acaba de rebre el Premi Ciutat...
Un 22 de agost de 1939, Gombrowicz trepitjava per primera vegada terra argentina, sense saber que estava a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial i que quedaria encallat a Buenos Aires un quart de segle. No va ser fins un altre dia 22 –abril, 1963– quan en desembarcar per unes hores a Barcelona camí de França, va tornar per fi a trepitjar la vella Europa. L’endemà ja era a Canes i “corria cap a París en el tren Mistral”. En aquell abril jo acabava de fer 15 anys i portava un diari, en realitat una insípida i freda anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– dels noms i fets que es creuaven en la meva vida. El matí d’aquell 22 d’abril en què Gombrowicz va passar per primera i última vegada per la grisa Barcelona d’aleshores, vaig anotar (com si tot allà fos una festa): “He anat a un festival de música. Los Pájaros Locos i Los Salvajes”.
Un 22 de octubre de 2001, abans de conèixer la vídua, Rita Gombrowicz, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, vaig descobrir que el polonès havia narrat en la seva obra mestra, Diari (1953-1969), seu breu pas per la ciutat: “Avui, dia 22, estic a Barcelona. Des de fa molt temps sé que el doble dos és el meu número. També per primera vegada vaig tocar terra argentina un 22 (d’agost). Benvinguda la màgia! (…) Vaig arribar a la plaça on hi ha el monument a Colom i vaig llançar una mirada a la ciutat, en la qual potser m’instal·li permanentment després de la meva estada a Berlín…”. Durant el col·loqui en què vam presentar Ferdydurke a Barcelona, li vaig demanar a la Rita que ens ampliés la informació sobre els passos del seu marit per la part baixa de la Rambla. “Bé, en realitat, el més probable és que ni baixés del vaixell”, va dir. Recentment s’ha descobert i publicat a París Kronos, l’altre diari de Gombrowicz: la cara B o, millor dit, els “baixos fons” de la seva obra mestra.
En qüestió de diaris, Gombrowicz també sembla haver-se apuntat al doble dos: el més conegut té un profund accent literari, i en aquest una poderosa subjectivitat es reafirma en cada pàgina a través d’una personalitat inventada que no desfigura mai la intimitat de l’autor; en l’altre, en el trobat recentment Kronos, es dedica a una insípida anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– de noms i successos. Quan en aquest segon diari dur, desproveït de floritures, arribem al 22 d’abril de 1963, l’autor es despenja amb una freda –però crec que tan lúcida com eloqüent– única anotació: “Barcelona. Res!”. Diu algun dels seus dos diaris la veritat? I si la diu, quin tindria més tendència a exposar-la? El literari, o el diari fred, sense emocions? S’admeten apostes pel doble dos.
Un 22 de agost de 1939, Gombrowicz trepitjava per primera vegada terra argentina, sense saber que estava a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial i que quedaria encallat a Buenos Aires un quart de segle. No va ser fins un altre dia 22 –abril, 1963– quan en desembarcar per unes hores a Barcelona camí de França, va tornar per fi a trepitjar la vella Europa. L’endemà ja era a Canes i “corria cap a París en el tren Mistral”. En aquell abril jo acabava de fer 15 anys i portava un diari, en realitat una insípida i freda anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– dels noms i fets que es creuaven en la meva vida. El matí d’aquell 22 d’abril en què Gombrowicz va passar per primera i última vegada per la grisa Barcelona d’aleshores, vaig anotar (com si tot allà fos una festa): “He anat a un festival de música. Los Pájaros Locos i Los Salvajes”.
Un 22 de octubre de 2001, abans de conèixer la vídua, Rita Gombrowicz, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, vaig descobrir que el polonès havia narrat en la seva obra mestra, Diari (1953-1969), seu breu pas per la ciutat: “Avui, dia 22, estic a Barcelona. Des de fa molt temps sé que el doble dos és el meu número. També per primera vegada vaig tocar terra argentina un 22 (d’agost). Benvinguda la màgia! (…) Vaig arribar a la plaça on hi ha el monument a Colom i vaig llançar una mirada a la ciutat, en la qual potser m’instal·li permanentment després de la meva estada a Berlín…”. Durant el col·loqui en què vam presentar Ferdydurke a Barcelona, li vaig demanar a la Rita que ens ampliés la informació sobre els passos del seu marit per la part baixa de la Rambla. “Bé, en realitat, el més probable és que ni baixés del vaixell”, va dir. Recentment s’ha descobert i publicat a París Kronos, l’altre diari de Gombrowicz: la cara B o, millor dit, els “baixos fons” de la seva obra mestra.
En qüestió de diaris, Gombrowicz també sembla haver-se apuntat al doble dos: el més conegut té un profund accent literari, i en aquest una poderosa subjectivitat es reafirma en cada pàgina a través d’una personalitat inventada que no desfigura mai la intimitat de l’autor; en l’altre, en el trobat recentment Kronos, es dedica a una insípida anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– de noms i successos. Quan en aquest segon diari dur, desproveït de floritures, arribem al 22 d’abril de 1963, l’autor es despenja amb una freda –però crec que tan lúcida com eloqüent– única anotació: “Barcelona. Res!”. Diu algun dels seus dos diaris la veritat? I si la diu, quin tindria més tendència a exposar-la? El literari, o el diari fred, sense emocions? S’admeten apostes pel doble dos.