Té l’aspecte i la conversa humil dels genis, d’aquells que no passen indiferents per la vida. Té 36 anys, va néixer al barri barceloní del Maresme (descampats que avui conformen Diagonal Mar), i acaba de rebre el Premi Nacional de Música; també ha estrenat òpera al Teatro Real, a la seva edat. Explica la seva mare que quan la Raquel va néixer, una òliba blanca va quedar atrapada a les plantes del seu balcó. La nena estudiava música al col·legi i tocava un Casiotone, la seva “joguina estrella”, però no va conèixer el piano fins que quan tenia 10 anys la seva professora de música va obrir una escola al barri. Tant va tocar, tant va fer córrer el temps que, amb 19, una tendinitis als dits la va obligar a deixar els seus estudis superiors d’instrument i abraçar, abatuda, la composició.
Avui ho celebren a mig món: Raquel García-Tomás està nominada als International Opera Awards 2020, que encara s’han de fallar, a la categoria de World Premier per la seva singular composició Je suis Narcissiste. Guanyar aquests Oscars operístics seria entrar al cel; estar nominada és ja tocar-lo, amb els mateixos dits.
I pensar que va sentir la composició com un fracàs! “Composava des de petita, sempre vaig tenir aquesta pulsió creativa; però quan vols cursar estudis superiors has de decidir-te per una disciplina concreta, i vaig triar el piano, perquè em fascina”. Però la Raquel era molt conscient d’haver començat tard per ser una concertista magistral, així que, guiada pel seu esperit pertinaç, tocava i tocava i tocava, “i em vaig posar tanta pressió que em vaig lesionar, per por de fracassar. Ho havia deixat tot pel piano, fins i tot els meus estudis de Belles Arts, i havia començat a tocar molt millor, a gaudir-ho de veritat. Però aquella tendinitis, aquell dit en molla, significava deixar de tocar, deixar d’estar en forma. Clar que ho he assimilat!, i observant-ho amb la perspectiva del temps, crec que tenia més possibilitats en la composició, que seria com la marató per a un corredor enfront dels 100 metres llisos del piano”.
En fi, que fa 36 anys i li donen el Nacional de Música, no és una cosa extraordinària, a la seva edat, només 10 anys després de la seva graduació a la Escola Superior de Música de Catalunya? “Ui, això els hi vaig dir jo, n’esteu segurs?, de debò?, no sóc molt jove per a això? Perquè és cert que en la modalitat de composició es premia sempre a gent gran. Tinc pocs anys però ho he aprofitat bastant, he treballat moltíssim aquests anys, molt més que la mitjana, des que vaig estrenar la meva primera composició al 2008, un quartet de corda, Canción al alba”. Jove per estrenar al Teatro Real de Madrid, Je suis Narcissiste, temporada 2018-19, i per pujar un monodrama al Liceu, Per precaució, que va estrenar el diumenge 15 de novembre, en el context de sis micro òperes produïdes per Òpera de Butxaca en el seu 25 aniversari sota el títol Sis Solos Soles, però que de moment ens acontentarem amb escoltar-lo al canal de Youtube del coliseu barceloní, la pandèmia obliga.
Aborda al seu monodrama la tragèdia d’una dona gran que no vol ser internada en un geriàtric perquè encara espera molt de la vida, un tema escollit per la dramaturga Victoria Szpunberg, però que, si la casualitat existís, a la Raquel li queda molt a prop; ella que va ser voluntària com a professora de coral i d’animació a dues residències de tercera edat quan més deprimida es va sentir a la seva vida. “Anava en un tren, tan i tan trista, quan em vaig trobar a un amic que em va dir, t’agradaria ser voluntària a una residència de gent gran per fer amb ells cant coral? Va ser una cosa increïble, però vaig haver de deixar-ho perquè era molt demandant, no anava a comprometre’m per fer-ho de qualsevol manera”. Va ser quan el dit en molla, que la va llançar als braços de la composició, perquè no va poder continuar martellejant negre i blanc.
Palpant la realitat: és deure moral o raó de ser de l’art? “Per a mi sí que ho és, estar en connexió amb la realitat, més o menys abstracta, encara que sigui la realitat musical: abordar els sons que avui sonen, recollir l’imaginari sonor amb implicacions socials o sense, entendre el moment en el qual visc. A disPLACE abordava els desnonaments i la gentrificació, i Je suis Narcissiste és una comèdia negra que retrata l’individualisme egocèntric que ens aïlla sense remei. “Jo intento tenir fe en la humanitat, i reconec que hi ha gent empàtica, però patim una sèrie d’estímuls que ens esclavitzen, especialment a les dones. El codi de les xarxes socials, per exemple, en les quals no ens mostrem com som sinó com ens agradaria que ens veiessin. Jo mateixa sóc capaç de tancar-me a treballar i m’encanta estar sola, però l’ésser humà està dissenyat per a la tribu, necessitem a la comunitat. Som narcisistes quan només parlem de nosaltres mateixos i idolatrem el que fem, i aquesta és avui la tendència generalitzada. Crec que ens hauríem de mostrar més humans i desmitificar al creador”.
Una altra de les seves composicions, My Old Gramophone, concert per a piano, planteja les similituds entre les màquines i l’home, que, pot ser substituït com a creador d’art? “Tinc fe en tots dos, en l’home i les màquines, però el raonament sempre serà necessari per a l’art. No obstant això, fixa’t, les màquines són presents a tots els processos de creació, i quan escoltes un vinil tens la il·lusió d’estar escoltant la veu humana i malgrat això el so et porta una sèrie de records que tamisen la teva percepció, i estan produïts per una màquina. Sens dubte l’essència humana estarà sempre darrere per fer possible l’art, ja es digui emoció, energia o com vulguis. Aquesta peça és una experiència de la nostàlgia que produeix veure a éssers humans comportant-se com a màquines, és un joc”. I és una pregunta.
I per a preguntes, la de la quota. Quantes vegades li hauran preguntat si se sent objecte de la quota femenina, a un cartell, a un palmarès, a la decisió d’un jurat com la del Premi Nacional? Tantes que produeix vergonya formular la paraula, quota, sense més. “Si em truqués per ser dona, millor penja”, és la seva resposta. Directa, sense dubtar. “És cert que hi ha vegades en les quals et fan un encàrrec per ser dona, per qüestió de percentatges, que han d’existir, són lògics; però em sembla una cosa molt perversa que no aconsegueix sinó perpetuar els comportaments paternalistes. Així que la meva resposta és: mira el meu catàleg i, si t’agrada, em truques com a creadora; però canvia el teu discurs. Prefereixo pensar que encara que jo treballo molt hi ha moltes altres dones que no tenen visibilitat, i que la meva aportació almenys pondera el repartiment, però pensar que em truquen per ser dona, que m’ho regalen? No, això mai. Abans que es contemplessin les quotes la meva carrera ja anava bé, treballava molt, però és una cosa que m’haig de recordar tota l’estona per no dubtar. No vull sentir-me culpable si algun dia se m’afavoreix per ser dona”.
Dona o no, Raquel García-Tomás, que va néixer a un barri perifèric, sense antecedents musicals a la seva família, doctorada pel Royal College of Music de Londres, prefereix atribuir el seu destí a la força del treball; “treballo moltíssim”, diu tota l’estona, i comença a parlar de la seva pròxima òpera, Alexina B., creada gràcies a una beca Leonard a partir de la història d’Herculine Barbin, el primer ésser intersexual del qual es té notícia, a França, a mitjans del segle XIX, a través de les seves memòries que Michel Foucault va treure a la llum el 1985. En això està.
