El Festival Clàssics es descriu com un Festival d’Arts i Pensament. Organitzat per La Casa dels Clàssics (Bernat Metge) del 16 de novembre al 20 de desembre, s’articula al voltant del concepte reset, tecnicisme habitualment emprat per a la suspensió i reinici d’aparells electrònics, connotat aquí des de l’Humanisme amb l’afirmació “repensem el món tornant als clàssics”. Una veritable declaració de principis que el web —profusament interactiu i protagonitzat d’inici per una recreació andrògina de l’Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci amb reminiscències aWestworld (HBO)— dinamitza a través d’una narrativa atractiva i coherent, separant Passat, Present i Futur. Els episodis/esdeveniments programats en cada categoria amb la col·laboració de l’Auditori, el MNAC i la Filmoteca de Catalunya pretenen aportar llum als nostres temps d’incertesa i orientar l’ésser humà en el camí cap a si mateix.
Amb tot, abans d’emprendre aquest retorn a Ítaca sembla honest revisar l’afirmació segons la qual els clàssics ens connecten encara amb l’essencial de l’ésser humà, com si estiguessin dotats d’una mena de validesa atemporal. Una afirmació que a alguns els sonarà anacrònica. I no és del tot estrany, ja que, si alguna cosa ha qüestionat la postmodernitat, és la idea d’essència. Sortejant la paradoxa, però, cal assenyalar que com més qüestionada es troba aquella noció tant més refulgeix la seva validesa —au fènix del pensament— confirmant-se veritablement inalienable en l’ésser humà: és per ell essencial —o, si es prefereix, consubstancial— la possibilitat d’alçar-se contra les diferents formes d’ignorància, renéixer de les cendres i avançar en el camí de l’autoconeixement. Desafiar el dogmatisme de les creences —incloent la creença sobre l’absència de creences— és potser la nostra potencialitat més elevada.
El Poema de Gilgamesh, llegit per Pol Gómez, o la recreació de la inquietant Cassandra, per Carlota Olcina, són dos dels esdeveniments del Festival que conformen aquell Passat remot, els ressons premonitoris del qual encara ens arriben, però, carregats de sentit. El pensament no progressa en línia recta ni tampoc de manera irreversible sinó en diàleg amb el passat, que incorpora i transforma des del seu fons immemorial. En els orígens arcaics de tota civilització es troba la presència del mite i una tendència a desplegar formes rituals de saber, com ara l’endevinació. Una pràctica paradigmàticament situada a l’oracle de Delfos —com tantes vegades ens ha explicat Giorgio Colli— que portà el poble hel·lè a venerar el coneixement i desenvolupar la filosofia. L’ànsia per desentranyar els designis divins i prendre cert control de la natura, característic de la cosmovisió mítica, no desapareix completament en èpoques subsegüents, sent Mnemosyne —la deessa de la memòria, facultat sagrada per als grecs— la figura que garanteix l’accés a una veritat atemporal. Una veritat sempre-vigent, que s’aconsegueix a manera de reminiscència, la “negació de l’oblit” o anamnesi, segons explica una de les moltes paràboles de Plató.
Esdeveniments culturals es retroalimenten i entreteixeixen una xarxa de significacions conceptuals i emocionals, assenyalant el camí d’una forma interior de plenitud
Tot i que no cal assimilar estrictament el terme reset a aquest moviment de retorn als orígens —previs a l’existència temporal, en què l’ànima no-encarnada si sabia la veritat, suggereix Plató— el símil resulta inspirador. Com també la noció de Renaixement, segona vida viscuda a la llum d’una consciència que transcendeix les barreres temporals. No és en absolut casual que durant aquell període —bressol de l’Humanisme modern— es tornés a llegir els clàssics a partir de traduccions noves; és a dir, projectant una mirada diferent, més conscient del filtre, dels condicionaments, i de la centralitat de l’ésser humà en l’acte de comprendre. Una època en què sorgeixen personatges com Giovanni Boccaccio, a qui el Festival dedica un dels actes, pel vincle del Decameró amb l’epidèmia que patí Europa llavors. En aquest sentit, el motto de la convocatòria del Festival Clàssics (“repensem el món tornant als clàssics”) capta perfectament l’oportunitat que suposa el fet de cancel·lar o posar entre parèntesis el que abans es creia indispensable per plantejar altres possibles formes de vida a través de conferències, debats i intervencions artístiques.
A l’apartat Present el Festival ubica la figura d’un pensador tan reconegut com Gilles Lipovetsky, que recentment ha publicat Gustar y emocionar. Ensayo sobre la sociedad (Anagrama) i a qui vam poder entrevistar temps enrere, prendrà part en el Festival per perfilar un diagnòstic crític i esperançador, des de l’anàlisi de les últimes dècades —és un dels teòrics de la postmodernitat— amb la mirada posada en les transformacions futures. Begoña Román, especialista en filosofia contemporània i ètica, hi participa així mateix, el dia la presentació, 16 de novembre, acompanyada per la directora i el president de la Casa dels Clàssics, Sira Abenoza i Raül Garrigasaitrespectivament, així com pel director del MNAC, Pepe Serra, i l’actor —abans esmentat— Pol López. Molts altres artistes i intel·lectuals, entre els quals l’assagista i filòsof Rob Riemen, la cantant Maria Arnal, el compositor Joan Magrané o el politòleg iranià Ramin Jahanbegloo, intervindran al llarg de les setmanes següents per evidenciar la rellevància de la creativitat i del pensament en el procés de redefinició de la vida.
La noció de reset representa, en aquest context, molt més que una interrupció. És la consciència d’una crisi. Una aturada en el camí que, junt amb la perplexitat no poc desagradable que l’acompanya, permet identificar les petjades pròpies, depurar els hàbits menys profitosos i, sobretot reorientar la cerca de sentit en diàleg amb un mateix i amb els altres. A la funció consoladora de l’art, al seu caràcter balsàmic o d’entreteniment, se li afegeix la capacitat per fomentar el pensament. Un pensament crític, que assumeix els límits i al seu torn reconeix en l’art la possibilitat de verbalitzar el que no és verbalitzable. El llenguatge de la música, la dimensió dúctil i transgressora de la performance, l’exposició pública d’idees i el debat són formats diferents que es retroalimenten en el marc del Festival Clàssics. Entreteixeixen una xarxa de significacions conceptuals i emocionals que assenyalen el camí de la plenitud. Una forma interior de “fructificació”, segons el terme emprat per la filòsofa Martha Nussbaum en la seva obra La terapia del deseo. Teoría y práctica en la ética helenística per traduir i actualitzar la noció aristotèlica d’eudaimonia.
“Ets un gran home, però com ho sabràs si la fortuna no et dóna l’oportunitat de mostrar el teu valor?” (Sèneca)
L’antiguitat clàssica, molt especialment en aquell període, l’hel·lenístic, ja va experimentar una forma de crisi afectada per una “pèrdua de consistència” —en expressió, ara, de Felipe Martínez Marzoa—. Un malestar profund causat, en gran manera, per la dissipació de les referències més elementals que fins llavors proporcionava l’autàrquica unitat de sentit que era la polis o ciutat-estat. Davant la porositat de les fronteres del món grec, i la infiltració de tradicions foranies, les escoles d’estoics, escèptics i epicuris —així com, des d’una perspectiva obertament religiosa, les sectes gnòstiques i un Cristianisme incipient— van oferir pautes per a una vivència més consistent. Per a disminuir els efectes anímics de l’esquerda ontològica, van arribar inclús a explicitar el valor del sofriment, de l’escull, com potenciador de la virtut o esperó per al salt a una forma espiritual de salut. És molt evident en l’estoïcisme de Sèneca, qui al diàleg Sobre la providència planteja: “Res dolent pot succeir-li a l’home bo”; “Tota desgràcia la considera una prova”; “Ets un gran home, però com ho sabràs si la fortuna no et dóna l’oportunitat de mostrar el teu valor?”.
Sense perdre de vista les peculiaritats de la nostra època, i pensant també en el Futur —última de les finestres del tríptic epocal anunciat al web— el Festival Clàssics indagarà a través de debats en els mecanismes compensatoris i les possibilitats de felicitat o vida bona (aquella eudaimonía) que l’ésser humà des de sempre i amb dispar fortuna s’ha volgut procurar. David Foster Wallace fa esment en el seu discurs motivacional This is water de la noció de default setting: creences configurades “per defecte” que sostenim generalment de forma inconscient, perquè de fet ens sostenen a nosaltres, en subministrar una cosmovisió fins ara confortable. Encara que la majoria de ben segur haguéssim preferit evitar-nos la “prova” que ha suposat a escala global la pandèmia —un cop al tauler que fa saltar les fitxes i fins i tot qüestiona les regles del joc— no queda altra opció que tractar d’assumir-la de la millor manera possible. El Festival Clàssics vol contribuir-hi fomentant oportunament la noció de reset. Una reconfiguració no ja “per defecte” sinó més conscient i plena, fructífera, que ens ajudi a connectar amb l’essència de la condició humana.
