Hi ha tres motius per acceptar de bon acord i per endavant que Mank era la pel·lícula més esperada d’aquest any. El primer és que el seu director, David Fincher, és un dels tres o quatre directors més importants del que va de segle i el món sempre espera les seves pel·lícules com un autèntic mannà cinematogràfic; tot i que ha participat en alguns capítols de la sèrie Mindhunter, Fincher ha estat sis anys (des de Perdida) sense fer un llargmetratge …, l’home que havia creat addicció al seu cinema amb títols com Seven, El club de la lucha, Zodiac o La red social.
El segon, és que Mank furga en una de les polèmiques més fascinants de la història del cinema, la de l’autoria del guió de Ciutadà Kane, i el procés de creació és part essencial de la història que s’explica a Mank. I el tercer i bellíssim motiu per esperar amb ansietat aquesta pel·lícula és que retrata un període de Hollywood, la segona meitat dels anys trenta, des de la mirada abrasiva i cínica d’Herman J. Mankiewicz, guionista de talent afilat i cultura enorme, germà gran de Joseph L. Mankiewicz (el director, entre altres obres mestres, d’Eva al desnudo), alcohòlic, insolent, genial i el que, a la fi i al el cap, va escriure les tres-centes pàgines que després recolliria Orson Welles per fer Ciutadà Kane.
Bé, el món esperava amb il·lusió i paciència a Mank (en aquesta època en la qual són les grans pel·lícules les que esperen al món, a la seva recuperació i la seva tornada a les sales), però és una obra de Netflix i, com a tal, es beneficia de la seva doble condició: s’estrena a les sales de cinema aquest cap de setmana i posteriorment es podrà veure globalment en les pantalles de la plataforma.
David Fincher tria per construir el seu relat un vell guió del seu pare, Jack Fincher, i també fa dues eleccions arriscades més però que l’acosten a un, diguem-ne, diàleg (narratiu i estètic) amb aquest cim del cinema que és Ciutadà Kane. Tria un blanc i negre que vessa l’atmosfera precisa sobre la història que explica; i tria una claríssima estructura en dos temps narratius: el que ens mostra a Herman Mankiewicz ferit i postrat en un llit mentre escriu el desenvolupament del guió que després serà Ciutadà Kane, i píndoles del passat (en clàssics, però moderns flashbacks) en què s’expliquen els anys anteriors, la relació de Mank amb el Hollywood d’aquella època, amb els seus grans estudis i els seus poderosos magnats i estrelles, com Luis B. Mayer, Irvin Thalberg o l’intocable William Randolph Hearst, que era precisament l’objectiu del dard d’Orson Welles —amb el nom de Charles Foster Kane— en la seva obra mestra.
El retrat que aconsegueix David Fincher d’aquell paisatge de Hollywood, enfangat entre el poder polític i la creació artística, és sorprenent i maliciós, encara que conté passatges sorprenents de la tramoia i del funcionament de tots aquells pols que es feien entre força i talent, a més de sublims moments de cinisme, audàcia i tendresa, com els que protagonitza el personatge de Mankiewicz amb l’actriu Marion Davies, amant de Hearst, estrella de cinema mut i ànima sense presència a Ciutadà Kane, ja que Rosebud, el nom del trineu de la infància o “magdalena de Proust” de Foster Kane, era també la manera com Randolph Hearst anomenava a certes parts íntimes de Marion Davis.
A David Fincher se li nota la seva inclinació i simpatia cap a la figura d’Herman Mankiewicz, i indaga en les seves llums i ombres
Les interpretacions que fan Gary Oldman i Amanda Seyfried de Mank i Marion estan plenes de rampells i de cromatisme emocional. Tots dos destil·len el vell aroma de l’antic Hollywood, però també la resta d’actors, Tom Burke (Orson Welles), Arliss Howard (Mayer), Ferdinand Kingsley (Thalberg) o l’impressionant Charles Dance (William Randolph Hearst). L’ambientació i l’esperit participen de l’aspecte hipnòtic del relat, i la fotografia d’Erik Messerchmidt aconsegueix una fabulosa rima assonant amb la que Greg Toland va fer amb Ciutadà Kane.
A David Fincher se li nota la seva inclinació i simpatia cap a la figura d’Herman Mankiewicz, i indaga en les seves llums i ombres, i la mateixa personalitat de Gary Oldman aconsegueix enfocar-lo per a la seva absoluta comprensió. I, en fi, queda en l’aire voleiant la incertesa sobre quin va ser el pes real de cada un d’ells, Wells i Mank, en l’autoria del guió de Ciutadà Kane, que van signar tots dos (després d’alguna disputa pels crèdits) i que sorprenentment va ser l’únic Oscar que va guanyar la que és considerada per molts com la millor pel·lícula de la història de cinema.
