La simultaneïtat d’esdeveniments com el lliurament del Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino i la publicació de Las barbas del profeta representa una d’aquestes rares, però felices coincidències. El seu protagonista, Eduardo Mendoza, no ha cultivat de manera explícita el gènere de la novel·la històrica —ho ha reconegut fins i tot a propòsit d’una de les seves obres més celebrades, La ciutat dels prodigis, que mostra la transformació social a Barcelona entre finals del segle XIX i principis del XX—, però sí que ha ambientat allà les aventures i desventures de molts dels seus personatges, no poques vegades en to de broma. Pensem en obres menys conegudes, que s’acosten conscientment a la paròdia, com ara El misterio de la cripta embrujada o El laberinto de las aceitunas, per no esmentar la multi-traduïda —aquesta sí, més popular— Sense notícies de Gurb.
Novel·les, aquelles, que van avivar l’afició lectora en molts lectors joves, en part per plantejar trames en localitzacions recognoscibles de la ciutat, però sobretot per l’ús d’una mirada fresca i desacomplexada, que contrastava amb l’amenaçadora altisonància d’alguns títols dels plans d’estudis de llavors. La mirada enrere la fa el mateix Mendoza a Las barbas del profeta per mostrar la incidència que va tenir, al seu cas, l’assignatura anomenada “Historia Sagrada”. Lluny de suposar tedioses sessions d’adoctrinament —adverteix a la Introducció— a través de la imatgeria cristiana se li va inocular la passió pel relat; la màgia de la recreació narrativa, amb la vivència de situacions potser poc versemblants, però portentosament al·legòriques, i per tant carregades de significació.
No és imprudent reconèixer també en aquesta obra el segell de la ficció i encarar-la com una finestra oberta a desdoblaments, deformacions i increïbles processos d’identificació
“La ficció selecciona i estructura les fantasies i les enquadra, per bé o per mal, en la nostra contradictòria i confusa realitat”, escriu Mendoza, abans de donar pas a una rememoració del lloc i importància de la religió durant la seva infància. Precisament es tracta Las barbas del profeta d’una obra que pot llegir-se en clau autobiogràfica, com un exercici de recuperació del passat. O, també, com el resultat d’una sèrie de comunicacions o conferències, centrades en alguns dels passatges més cridaners de la Bíblia. Però d’acord amb la matèria —relats extrets d’un fons immemorial, de regust mític, la majoria dels quals procedeixen de l’Antic Testament— i sobretot tenint en compte el tarannà d’aquella recuperació, no és imprudent reconèixer-hi el segell de la ficció, i encarar-la com una finestra oberta a la recreació jocosa de la realitat, a partir de desdoblaments, deformacions i increïbles processos d’identificació.
Altrament, pot resultar incomprensible —i fins i tot irreverent— la manera com Mendoza vehicula i tradueix els passatges protagonitzats per Adam i Eva, Caín i Abel, Abraham, Josep i els seus germans, etc. El to més aviat seriós de la Introducció, que podria funcionar com a pròleg d’un assaig saberut, posen al lector en el camí d’alguna cosa que no trobarà, o no exactament en els termes esperats. Les disquisicions posteriors brollen amb falsa ingenuïtat, amb una espontaneïtat deliciosa, la de la mirada del vailet que, potser no ha deixat de ser. O almenys a això juga en la ficció. Perquè l’entremaliadura és evident: “Costava imaginar Déu enmig del no-res, en un infinit sense temps, mort de fàstic fins que un dia va dir: ja n’hi a prou, vaig a crear l’univers”.
Episodis de l’Antic Testament són referits amb estranyesa fingida, mitjançant una tècnica de descontextualització notarial que oscil·la frenèticament entre la tendresa i el desvergonyiment
Hi ha més passatges en què el narrador mostra la disposició contradictòria —o, almenys, problemàtica— de Jehovà. El candor de les seves paraules no està exempt, amb tot, de certa acidesa: “Alguns ens preguntàvem si a més de la parella d’elefants, búfals, rinoceronts i altres animals fàcils d’identificar en la il·lustració, Noè també va embarcar dues puces, dos escarabats i coses semblants”. Episodis tan gràfics i espectaculars com els de l’Arca de Noè o la Torre de Babel són referits amb una estranyesa fingida; mitjançant una tècnica de descontextualització notarial, que oscil·la de manera frenètica entre la tendresa i el desvergonyiment. Comparable, en suma, a les aventures de l’alien que en la nit barcelonina buscava, sense massa èxit, al famós Gurb. Aquell, segons ha confessat Mendoza: “És sens dubte el llibre més excèntric de tots els que he escrit (…) és una mirada sorpresa davant el món, una mirada un punt desemparada però sense cap mena de tragèdia ni de censura”.
Las barbas del profeta, que per a alguns lectors podria estar als antípodes de la ficció i de la novel·la històrica, representa una paràbola majúscula. Sobreabunda en aquella excentricitat, assumint el no gens menyspreable fet que, com la literatura, les històries de déus —recorda el mateix Mendoza a la Introducció “seriosa”— permeten des de sempre aproximar homes i dones a una explicació de l’inexplicable, o a trobar consol i propiciar algun tipus de catarsi. A més de la matèria teològica, pròpiament dita, en aquest compendi de textos es troba present una base biogràfica, així com referències al marc històric. Però res d’això no impedeix que, passats per una mena de filtre Petit Nicolas, precipitin la riallada. Descarades i sornegueres, les constatacions sobre la Història Sagrada d’un nen —escassament innocent, en efecte— afegeixen picant a les nostres cosmovisions adultes. Les sacsegen i relativitzen, sense maldat ni condescendència. Una entremaliadura molt benvinguda, en els temps que corren.
