Tinc una vida nocturna tan nul·la que el toc de queda no només no m’afecta, sinó que em fa de coartada. Jo el sopar de cap d’any el faria a les sis, a les vuit ja em menjaria els vuit granets de raïm i ballaria fins les deu. A dos quarts d’onze faria fora tothom. Per mi, ara, prendre una copa més enllà de les deu del vespre és com anar a un after.
Les meves copes ideals són sempre de dia. Per cap d’any a les onze sempre he acabat de sopar i haig de fer temps per al raïm. No dic que no hi hagi d’haver locals oberts tota la nit, quan es pugui. I esclar que sí. Hi ha un moment de la vida en que s’han de tancar els bars, de matinada. Jo puc dir (ara des del llit) quina era la cançó que posaven a cada local per indicar-te que havies d’anar desfilant. A l’enyorat Passenger en posaven una d’El gitano de Balaguer: Carajillo, canuto y raya. A l’Stinger, aquella ària de Lakhme que em sembla que ha fet servir per a un anunci de colònia. A la discoteca Plataforma, posaven Warswa, de Bowie. I al New York, del Gòtic, esclar, New York, New York.
Per això em va agradar tant l’article al The New Barcelona Post de l’admirat Puigcercós, que és algú que de menjar hi entén. Deia: “Tancar els restaurants a les 11 h de la nit a tot tardar també suposaria un benefici a l’hostaleria, ja que els permetria tancar més d’hora i guanyar més qualitat de vida a banda de reordenar millor la jornada laboral, per a molta gent ara partida”.
Ho reconec. Que els restaurants, ara, facin sopars a les set m’encanta. Em sembla una meravella. Mil vegades, a les sis de la tarda, he buscat algun lloc per anar a sopar i només m’he trobat frankfurts i bars de tapes. L’etimologia de la paraula castellana “siesta” ens indica que és “l’hora sisena”. Vol dir que la migdiada l’hauries de fer sis hores després d’haver-te llevat. Per tant, si et lleves a les set, a la una al sofà. I per tant, has d’haver dinat abans: a les dotze. I per tant, a les tres potser voldràs berenar alguna galeta. I per tant, podràs anar a sopar a les sis, o les set! Com a Nova York! Això et deixa força marge per a les activitats pròpies del jaç, inclosa la lectura. L’expressió “anar a fer nones”, ve de l’hora nona. Les nou!
Per cert. Quina era la cançó que posaven a l’Imagine del Carrer d’Aribau per tancar? Doncs sí. Aquesta.
Algun cop, en cap de setmana, algun amic m’ha trucat a les tres per convidar-me a dinar. I li he hagut de dir: “És que ja he dinat…”. Però també és cert que algun cop no he dit res, hi he anat, i m’ho he pres com un berenar. Un berenar de forquilla.
