De la mateixa forma que en acabar la recherce proustiana ens agradaria ressuscitar Albertine i que Marcel ens expliqués de nou com de jove se n’anava a dormir massa d’hora o, quan llegim la digna mort del Quixot voldríem tornar a obrir el llibre per sorprendre’ns amb la primera frase de l’inconegut indret de la Manxa que ningú vol recordar, els nostres restaurants més estimats ens provoquen una misteriosa frisança per poder acabar el darrer cafè, o l’últim i innecessari gintònic, i començar novament la ingesta que ens ha regalat tanta felicitat. Estem embafats d’alegria, la conversa ens ha adormit la llengua com carn adobada i tenim l’estómac a rebentar, però sentim aquella nostàlgia del voler recuperar ben aviat la gana que desvetllen els entrants, o el primer rugit estomacal de quan arriba la primera anxova i els sentits del cos es revifen a l’espera de la sorpresa creixent de cada nou plat.
La nostra trista, pobra i dissortada tribu sempre ha tingut un enclí a lloar la dissort, car la covardia ens porta a rabejar-nos en la derrota, la tara i la incompletesa, quan en el fons és molt més difícil cantar els immensos matisos de l’alegria, i és per això que hem gastat molta més poesia en els mausoleus i ben poca en els restaurants. Aquesta setmana he tornat de nou al Gresca, i concretament a la seva meravellosa barra, que és un dels indrets de Barcelona on la fantasia assoleix uns límits tan subtils que fins i tot arriben a desbordar la meva dúctil prosa. A la barra del Gresca hi sentireu la falsa il·lusió d’asseure-us al podi de la Filharmònica de Berlín, i dic que la cosa és falsa perquè qui manarà l’harmonia, els cants i el tempo són el xef Rafa Peña i la seva esplèndida companya Mireia Navarro. No demaneu la carta i que ningú gosi aniquilar la sorpresa: deixeu que el Rafa triï i, simplement, espereu.
El privilegi de seure a la barra del Gresca (el bitxet de Wuhan ha reduït l’aforament a quatre cadires mal comptades, però abocades radicalment als fogons de la cuina) rau sobretot en veure treballar en Rafa car, encara que cuini per més d’una taula o supervisi cada un dels plats dels dos menjadors del Gresca —a l’esquerra hi ha la nocturna frivolitat i la dreta un santuari blanc ideal per un dinar on la conversa tingui algun toc de transcendència—, de seguida sorprèn la seva hieràtica immobilitat. Així com Di Meola o McLaughlin perseguien veloçment i inútil la genialitat de Paco de Lucia mentre el guitarrista se’ls mirava condescendent, disparant més notes que els dos junts i amb el gest de la mà molt més pausada, en Rafa és un slow man inalterable que mou els objectes amb els ulls i programa la mixtura dels seitons marinats amb llimona i sèsam amb un clic de les pupil·les.
Primer us sorprendrà l’excelsa anxova de doble filet servida amb un pa amb tomàquet delirant que sembla haver nascut per dialogar amb la cecina de vaca. La vida ens ha ensenyat a menysprear la col i fins i tot la carxofa, tantes vegades fregida com si les volguéssim convertir en palla seca, però en Rafa els ha regalat una nova vida que culmina en el miracle de l’albergínia lacada amb crema de parmesà i qualsevol de les mil formes amb què el xef es diverteix amb el dashi. Les estacions varien i els anys ens fan més vells, però el biquini de llom ibèric amb Comté, solidificat i craquejant com una galeta, ens continua fent sentir una il·lusió semblant al ring que certifica l’hora del pati. Només amb la fantasia desplegada a la festa dels starters, el Gresca ostenta la gràcia de ser la delícia més fina de l’Eixample i el millor paradís del plaer de Barcelona. Però no n’hi ha prou.
El privilegi de seure a la barra del Gresca (el bitxet de Wuhan ha reduït l’aforament a quatre cadires mal comptades, però abocades radicalment als fogons de la cuina) rau sobretot en veure treballar en Rafa car, encara que cuini per més d’una taula o supervisi cada un dels plats dels dos menjadors
La meva nova existència new age d’excombatent nocturn i etílic ha negligit les carns, perquè l’estómac se m’ha aprincesat d’una forma espantosa i li escau poc treballar, però la terrina de llebre, els lletons rostits amb col i bolets o el filet que s’escaigui al punt just amb una amanida amostassada no provenen de cap animal conegut, sinó directament de les anques de la Verge Maria i no ocupen espai, indret ni pes. Si la covardia us allunya de la proteïna, sou enmig d’una conversa on heu de caçar a quin minut arribarà la primera mentida, o simplement us vaga més el mar, reseu perquè en Rafa tingui a la reserva l’escórpora amb soja o fieu-vos d’un bacallà amb romesco amb l’aparença ardida d’un adolescent traït per tendresa de la pell. Demanar postres sempre m’ha semblat una cosa absurda, però el Gresca torna a sorprendre els formatges i amb un dels flams més top de la ciutat.
Contemplar tot això des de la barra del Gresca, insisteixo, és molt més transcendent que albirar els nostres pantocràtors del MNAC o que les filigranes de la bijuteria d’en Gaudí, justament perquè en Rafa és capaç de mantenir el tremp de l’alegria fins al final de l’àpat. El dia que hi anàrem, aquesta setmana, un conegut xef madrileny es trobava a la nostra esquerra, i hom podia comprovar com, des d’un gest de suficiència, en el més íntim d’ell mateix no podia sinó sorprendre’s de la ciència creixent de cada plat que menjava. Quan tot això que us relato, i que no només compta amb en Rafa i la Mireia, sinó també amb la saviesa tranquil·la d’en Sergi, un dels millors sommeliers de Barcelona, acaba amb una factura que a qualsevol ciutat del món seria com a mínim tres o quatre vegades més generosa, el plaer que hem experimentat es barreja amb certa cristianíssima vergonya.
Quina barra, tenir el Gresca tan a prop i que el carrer de Provença, aquest antic reialme que només és una de les nostres llistes d’inacabables derrotes, no porti el nom d’en Rafa Penya!
Barcelona pot admirar-se des d’un dels seus immensos turons, però també pot copsar-se, en tot allò que li resta de fantasia i amor pel plaer viscut que s’imagina insaciable, a la barra del seu millor restaurant, un indret obert a tothom, sense pompa ni molt menys circumstància. Quina barra, tenir el Gresca tan a prop i que el carrer de Provença, aquest antic reialme que només és una de les nostres llistes d’inacabables derrotes, no porti el nom d’en Rafa Penya! Aneu a la barra, contemplareu el miracle del motor immòbil i veureu com l’alegria té molts més colors que la covarda tristesa i la seva fatigosa presència a la majoria de les ànimes que ens envolten! Canteu aquesta joia i abraceu la barra, quina barra, encara més barra, tota la barra que calgui. Així ho fa avui aquesta meva Punyalada, esperant que el dinar o el sopar comencin una altra vegada.
