Amb la desaparició d’un escriptor icònic, els mons per ell o ella conreats semblen gaudir d’una segona vida, entre nostàlgica i esperançadora. Així va ocórrer el passat mes de juny amb la inesperada mort de Carlos Ruiz Zafón, l’autor d’origen barceloní que, malgrat residir a Los Angeles, mai va oblidar la ciutat que el va veure néixer. El 17 de novembre, Planeta va publicar un llibre pòstum de qui ha estat uns dels seus autors més venuts.
La ciutat de vapor es presenta com una recopilació de contes que Zafón havia publicat amb anterioritat en diferents edicions, però també inclou altres que ara es presenten de forma inèdita. L’antologia l’encapçala una nota del seu editor, Émile de Rosiers, en la qual reconeix que aquest plec de contes ens posiciona davant un possible full de ruta per a descobrir l’univers literari de Zafón. Com Rosiers afirma, aquesta publicació tanca la llista d’obres de l’autor aconseguint el reconeixement més gran possible amb l’encunyació de l’adjectiu “zafonià”.
El fet que aquesta edició sigui inesperada no condiciona la seva lectura, sinó que, per contra, ens permet redescobrir lliurement molts dels elements presents en les grans obres de Zafón. Resulta impossible acostar-se a aquests contes sense deixar de trobar constants referències a obres anteriors. David Martín, protagonista d’El joc de l’àngel, torna en dos d’aquests contes narrant unes trobades melancòliques —a través d’unes memòries de fets mai esdevinguts— en la nau gòtica de Santa Maria de la Mar.
Resulta impossible acostar-se a aquests contes sense deixar de trobar constants referències a obres anteriors. David Martín, protagonista d’El joc de l’àngel, torna en dos d’aquests contes
El llibreter Antoni de Sempere, o el traductor Raimundo de Sempere, són personatges que ens recorden com de “zafonià” ha esdevingut aquest cognom. Si prescindim del caràcter pòstum dels relats aquí compilats, creuríem que ens trobem davant una espècie d’ham que ens llança l’autor per predisposar-nos davant una possible revisió del món de misteri que hem anat descobrint al llarg de les seves diferents novel·les.
Una vegada més, Barcelona és per a Zafón el complement de lloc perfecte que exerceix com la llar dels misteris. La Barcelona que l’autor dibuixa en els seus contes és la mateixa que l’ha seguit al llarg de totes les seves obres anteriors, especialment a la tetralogia El cementiri dels llibres oblidats (2001-2016). El caràcter fantàstic dels seus contes conviu amb una visió objectiva de la ciutat, un espai geogràfic que ostenta una forta càrrega espiritual i històrica acumulada pels fets viscuts per tots i cadascun dels seus habitants.
A diferència d’altres ocasions, en aquesta antologia de contes l’autor ens situa en diferents moments històrics, fent gala així d’un important coneixement de les diferents circumstàncies que han anat transformant la ciutat de Barcelona. Aquest acostament al seu passat, malgrat la llibertat que permet la narració fantàstica, no és més que una prova del respecte i amor que per ella sentia Zafón.
La ciutat que descriuen els contes de Zafón no és un lloc fàcil, els seus personatges tampoc gaudeixen de circumstàncies especialment senzilles, però enmig de tot aquell anar i venir de transformacions, Barcelona es presenta com l’espai en el qual els seus somnis més profunds adquireixen vida: els personatges no s’estan de mostrar-se poèticament fascinats per la ciutat.
Una vegada més, Barcelona és per a Zafón el complement de lloc perfecte que exerceix com la llar dels misteris
Possiblement, és en el conte d’El Príncep del Parnàs on trobem el millor exemple d’aquesta òptica de la bellesa, quan Miguel de Cervantes, il·lustre personatge del conte, clama des del sentiment: “M’emporto la memòria, presoner de la bellesa dels seus carrers i deutor de la seva ànima fosca, a la qual prometo tornar per a rendir la meva i abraçar-me en el més dolç dels seus oblits”. Cap dels arguments en què es desenvolupen les vivències dels diferents personatges tindria sentit sense aquest lloc que els permet remetre’s constantment a un passat. La història que ha convertit la ciutat en el que és, un constant gresol de fortaleses.
El rastre que deixa l’obra de Zafón a Barcelona, després de la seva recreació fantàstica, ens recorda que el caràcter genuí de la ciutat no és la bondat de les seves circumstàncies, sinó l’eterna possibilitat de regenerar-se i tornar a ser més brillant del que era. Barcelona esdevé per a Zafón la rosa de foc que per més que cremi mai es veurà consumida. La lectura de La ciutat de vapor ens situa davant una realitat: reivindicar l’obra de Zafón necessàriament ens porta a fer el mateix amb Barcelona, i no hi ha millor camí per a això que permetre’ns conèixer la ciutat i escodrinyar-la en totes les seves dimensions. Potser no tornem a saber res dels Sempere, o mai trobarem el Cementiri dels llibres oblidats, però no hem de posar en dubte que, malgrat tot, Barcelona continuarà sent el lloc de les infinites possibilitats.
