Un matí de l’estiu passat, mentre treia a passejar el Giulio –el meu gos, un teckel o gos salsitxa de pèl curt i negre que aleshores encara era cadell–, em va passar una cosa curiosa. Érem a l’alçada de la plaça Pablo Neruda, un espai verd situat entre la Diagonal i el carrer Aragó que, abans de la pandèmia, cada dia travessaven centenars de turistes de camí a la Sagrada Família. Recordo que feia una calor de cal Déu i que em vaig aturar a la font que hi ha al mig de la plaça perquè el Giulio, que ja treia un pam de llengua, begués una mica d’aigua.
La imatge d’aquell mini-gos salsitxa enfilat a la font, amb les potes del davant, per arribar al raig d’aigua era francament graciosa i va cridar l’atenció d’un grup de turistes que, en aquell moment, ens passava pel costat. De cop, el Giulio i jo ens vam veure envoltats per un núvol de càmeres, mòbils i tauletes que ni la Pantoja. Tots volien la fotografia d’un barceloní prement el polsador de l’aixeta perquè el salsitxa begués aigua. Clic! Clic! Clic! Quan van haver acabat i sense dir-me ni mitja paraula van seguir el seu camí. Per un moment, em vaig posar a la pell de les dones girafa de la tribu Padaung o d’aquells nens africans riallers i descalços amb qui molts turistes troben tan natural fotografiar-se quan visiten els seus poblats. Uns turistes que, per altra banda, posarien el crit al cel si, de sobte, un estranger o mitja dotzena s’acostés als seus fills per retratar-s’hi perquè els troba exòtics.
La imatge d’aquell mini-gos salsitxa enfilat a la font, amb les potes del davant, per arribar al raig d’aigua era francament graciosa i va cridar l’atenció d’un grup de turistes
En general, ens costa posar-nos a la pell de l’altre o fer l’esforç de mirar la realitat amb els seus ulls. A mi, m’ha passat durant molts anys amb la gent que té gossos a la ciutat. Fins que no he tingut el Giulio no m’he plantejat si Barcelona és una ciutat dog friendly. És a dir, si té prou en compte els més 150.000 gossos (148.480 gossos registrats el 2016 segons l’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia) que es calcula que hi viuen. Parlo de gossos perquè, a diferència dels gats i altres animals domèstics, són molt presents a l’espai públic.
Tenir gos, em fa mirar la ciutat des d’una altra perspectiva. Em plantejo, principalment, si hi ha prou espais verds perquè puguin córrer i esbargir-se, però també si té sentit que a molts comerços encara hagis d’aparcar-los a l’entrada, com si fossin una bicicleta. Hi ha estudis que ens diuen que cada cop hi ha més persones que conviuen amb un gos i que els agrada emportar-se’l de vacances, a la platja o al restaurant. Suposo que, per això, cada cop hi ha més establiments a ciutats com Barcelona que es promocionen com a dog friendly.
Fins que no he tingut el Giulio no m’he plantejat si Barcelona és una ciutat dog friendly. És a dir, si té prou en compte els més 150.000 gossos que es calcula que hi viuen
Malgrat tot, sembla que queda força feina per fer. Com que soc nou en la matèria, he escrit a la gent d’Espai Gos BCN, una plataforma ciutadana per la convivència a l´espai públic que lluita per aconseguir una normativa justa per les persones amb gos a Barcelona. M’han explicat que “és cert que es fan passes per normalitzar la presència del gos en el transport públic o establiments, com en altres ciutats europees, però que mentre es normalitza aquest fet, no es tenen en compte les necessitats del gos en el dia a dia”.
En aquest sentit, consideren que “continuem estancats en una concepció del gos com animal de companyia, sotmès a les nostres demandes i sense tenir en compte les seves necessitats reals com espècie. Tot això es tradueix en gossos sobreexcitats, estressats, amb pors i que no saben fer de gos”. Certament, això explica moltes coses… Els demano també com podríem posar-hi remei i em diuen que “és de vital importància poder deslligar el gos durant el seu passeig per al desenvolupament físic normal de l’animal, així com pel seu equilibri cognitiu, maduratiu i emocional i, per descomptat, per a la seva correcta socialització amb altres membres de la seva espècie, per a la qual és imprescindible la capacitat de decisió i la llibertat de moviment”. El seu hashtag #JoTambéSocBarcelona és encertadíssim.
M’ha semblat que ara que tanquem l’any era un bon moment per abordar aquesta qüestió. Principalment, per dues raons. La primera, perquè és moment de fixar-se objectius per al pròxim any i aquest en podria ser un per a Barcelona. La segona, perquè potser alguns dels qui em llegiu esteu pensant a portar un gos a casa o ho acabeu de fer en forma de regal de Nadal. Doncs això, mediteu-ho bé, poseu-vos a la pell de les persones amb gos i, si podeu, a la pell del mateix gos i penseu si esteu preparats per assumir aquesta gran responsabilitat.
