Pasqual Maragall ha fet 80 anys aquesta setmana passada. Els mitjans de comunicació li ha dedicat una sèrie d’articles unànimement elogiosos i polítics de diferents colors han piulat afectuosos missatges de per molts anys president. Per mèrits propis o potser també perquè des de fa anys conviu amb l’Alzheimer, Maragall és un dels pocs polítics vius que pràcticament ja no és objecte de lluita partidista. S’ha convertit en un referent de ciutat i de país.
He decidit afegir-m’hi i dedicar l’article d’aquesta setmana a qui va ser alcalde de Barcelona entre 1982 i 1997. Quinze anys d’alcalde són molts anys i més encara si ho comparem amb el que duren els lideratges i les legislatures en aquests nostres temps tan accelerats.
Passejant per Barcelona ningú pot dubtar que l’alcalde Maragall va deixar-hi empremta. Per això, ara que la pandèmia ens obliga a passar els caps de setmana a la ciutat, se m’ha ocorregut que podria ser interessant escollir alguns dels escenaris barcelonins que han estat importats per la seva trajectòria i recomanar de visitar-los. Fins i tot, unir-los en una mena d’itinerari que es pugui fer, tot o en part, a peu o en bicicleta. Una mena de ruta Pasqual Maragall, vaja.
Som-hi?
Proposo que comencem la caminada a la muntanya de Montjuïc, principal escenari dels Jocs Olímpics de 1992. Podríem dir que Barcelona i Maragall van apostar el seu èxit o fracàs a les olimpíades i, certament, en van sortir propulsats cap endavant. El món va redescobrir la ciutat i se’n va enamorar i els barcelonins van votar Maragall una vegada i una altra. M’agrada pensar que l’Anella Olímpica és una mica la nostra Acròpolis moderna. Entre els elements que la componen hi ha el Palau Sant Jordi i l’Estadi Olímpic Lluís Companys, obra original de l’arquitecte Lluís Abellán Aynès profundament remodelada pels Jocs, també la Torre de Telecomunicacions de Santiago Calatrava i les piscines Bernat Picornell, construïdes per Antoni Lozoya i Antoni Ricard, una delícia per als estius. És com si la transformació olímpica de la ciutat s’hagués inspirat en aquells versos de Martí i Pol tan sobats pels nostres polítics: “Tot està per fer i tot és possible”.
Seguim?
No vull ser desbaratafestes, però ara coneixerem una mica el revers del somni olímpic. És a dir, el malson del Fòrum de les Cultures. Som davant de l’Edifici Blau del Fòrum. Recordeu allò de les maragallades? Doncs en teniu una de colossal al davant. M’he passat una mica de frenada, oi? D’acord, potser no va ser tan desastrós aquell esdeveniment i, ben mirat, la ciutat hi va guanyar força amb la transformació el sector de la desembocadura del Besòs, però és evident que, el 2004, Barcelona no va aconseguir repetir la jugada mestra dels JJOO. En tot cas, us recomano que feu una visita al Museu de Ciències Naturals de Barcelona que actualment ocupa l’edifici d’Herzog i Meuron.
Com aneu de cansament? Doncs potser caldrà fer marrada en alguna terrasseta de Diagonal Mar perquè ara tocarà suar de valent. Ens n’anem cap a Collserola!
Aquí, hi trobem un altre testimoni de l’herència olímpica: la Torre de Collserola, una infraestructura de comunicacions obra de Norman Foster. El 1998, des del seu mirador, situat a 115 metres d’alçada, Maragall va anunciar la seva intenció d’optar a la presidència de la Generalitat. Li costaria, però ho aconseguiria.
Som davant de l’Edifici Blau del Fòrum. Recordeu allò de les maragallades? Doncs en teniu una de colossal al davant
Baixem?
Ens n’anem al centre de la ciutat, a la plaça del Rei. Aquí, hi trobem un dels escenaris més importants de tota la trajectòria política de Maragall: el Saló del Tinell, on el 14 de desembre del 2003 es va signar el Pacte del Tinell entre el PSC, ERC i ICV-EUiA que va donar lloc al primer govern tripartit, amb ell com a president. El Saló del Tinell és un magnífic exemple del gòtic català. Construït per encàrrec de Pere III el Cerimoniós, és un dels tres edificis que formen part del Palau Reial Major de Barcelona juntament amb la Capella de Santa Àgata i el Palau de Lloctinent. Actualment, el Saló del Tinell forma part del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Us recomano que aprofiteu que no hi ha turistes per visitar-lo.
Es fa tard i encara ens queda un darrer escenari en aquesta mena de ruta Pasqual Maragall que estem fent.
La Fundació Pasqual Maragall és el darrer gran projecte impulsat per l’exalcalde a la ciutat i possiblement el més ambiciós
Ens dirigim cap a la Ciutadella, rodegem el perímetre del parc i al carrer Wellington, a pocs metres del Parlament, hi trobem la seu de la Fundació Pasqual Maragall, el darrer gran projecte impulsat per l’exalcalde a la ciutat i possiblement el més ambiciós: vèncer l’Alzheimer i aconseguir un futur en què l’envelliment estigui associat a experiències positives. “Vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. Enlloc està escrit que hagi de ser invencible”, va dir Maragall i la valuosa feina que els investigadors i professionals de la Fundació i del seu Barcelonaßeta Brain Research Center (BBRC) estan fent demostren que ho està complint.
