Una ciutat és, bàsicament, un grup de persones queixant-se sobre viure en aquesta ciutat. I una gran ciutat acostuma a ser aquella que produeix queixes i queixosos que valen la pena d’escoltar i que generen alta literatura. Aquesta equació, per a mi infal·lible, explica per què he gaudit de valent cruspint-me la darrera sèrie de Martin Scorsese per a Netflix sobre Nova York (Pretend it’s a city), un documental de set capítols en què, bàsicament, el director de Queens es diverteix escoltant com la seva amiga i escriptora Fran Lebowitz malparla de les incomoditats, la grolleria i els mals hàbits dels seus conciutadans amb un enginy judaic desfermat i una mala llet impertorbable. Sembla que Scorsese hi faci poca cosa, perquè de fet només el veiem retratar Lebowitz mentre passeja per Manhattan o cargolar-se de riure a cada nova sageta de la bufona, però el director és presentíssim a cada minut de la sèrie recordant-nos tot allò que enyora d’una Nova York que ja no existeix.
Hi ha quelcom de profundament barceloní en la nostàlgia novaiorquesa i a l’inrevés, perquè els habitants de les dues ciutats enyorem els barris de la nostra joventut amb una barreja idealitzada d’ordre i caos. Així el Nova York de Lebowitz, una ciutat quasi noucentista on la gent passejava pel carrer sense col·lapsar la via i xocar violentament els uns contra els altres, però on de tant en tant s’ensorrava un teatre o un edifici municipal sense que ningú se sorprengués ni indignés per la desgràcia en qüestió. Hi ha també el fet que Lebowitz enyori algun dels locals més sòrdids i pestilents de la seva joventut a través d’històries que els converteixen en autèntics museus curulls d’obres mestres, talment com els nostres progenitors quan evoquen pomposament la Barcelona preolímpica, una ciutat mediterrània traçada com un temple grecoromà, però on la mesura hi convivia amb el Zeleste, les provocacions queer de Nazario i les escenes hopperianes del Drugstore.
La gràcia d’escoltar Lebowitz no és només assistir a una pirotècnia de recursos humorístics en la seva tasca destructora, sinó en comprovar com desenvolupa a la perfecció un dels principals trets dels novaiorquesos: no troba ni un sol motiu que valgui la pena per viure a Nova York, però pel mateix motiu li sembla increïble que hi hagi un sol ésser humà que no vulgui viure-hi. De fet, Lebowit és l’encarnació perfecta de l’adjectiu definitori dels novaiorquesos, grumpy, un mot que inclou les característiques del nostre rondinaire amb idees col·laterals com ara l’esnobisme, el ressentiment, la intel·ligència i el sentimentalisme. El queixós professional, en primer terme, és un enemic de la innovació, un tecnòfob i algú per a qui la modernor (ja sigui un telèfon mòbil que t’impedeix trescar com déu mana pel carrer o el fet que un pastisser es reivindiqui com a artista) sempre acaba essent una mala notícia o una excusa per desplegar la tonteria dels humans.
La màgia de Scorsese consisteix precisament a explicar-nos que Nova York és aquell indret únic on una persona com Lebowitz pot continuar vivint, és a dir, on l’autoodi pugui generar ironia i en què la mala bava sigui tan dolça com el xampany. La cosa tampoc té tanta metafísica, al capdavall, el director novaiorquès ha titulat la seva darrera obra Pretend it’s a city perquè sap perfectament que Nova York no és només el mapa enorme d’edificis de plàstic per on la seva amiga passeja cagant-se en tot, sinó sobretot una suma de llibertats individuals que, com totes les de la gent que valen una mica la pena, també són excessives. Això també em resulta profundament barceloní, si més no de la Barcelona que jo estimo, i estaria molt bé que algun dels nostres excel·lents documentalistes imités la gràcia de Scorsese i li pispés la idea per seguir algun dels nostres queixosos professionals, i d’aquests, sortosament, encara en tenim d’enormes, de Quim Monzó a Arcadi Espada.
O com jo mateix, i em dispensareu la manca de modèstia, perquè encara que a mi ningú no em dediqui cap documental, ni puta falta que fa, comparteixo absolutament la gallarda idea de Lebowitz segons la qual l’obligació d’un escriptor és jutjar, considerar la pròpia opinió com a objectivament vàlida (això no t’eximeix d’errors, evidentment, però no hi ha res de més digne que defensar les pròpies cagades), i també comparteixo la idea segons la qual el món es divideix entre les persones que creuen que n’hi ha prou amb tenir una quantitat determinada de diners… i la gent queté diners. Amb Scorsese també entenc que ser un artista de la queixa no demana molt més que seure a una taula del restaurant Waverly Inn i començar a rajar del mort i qui el vetlla, car la queixa de qualitat mereix moltíssima ciència, molt d’estudi i grans dosis d’observació. Protestar per foteses és una cosa comuna; convertir la incomoditat en art és digne dels genis.
Comparteixo la idea segons la qual el món es divideix entre les persones que creuen que n’hi ha prou amb tenir una quantitat determinada de diners… i la gent que té diners
A mi m’entusiasma Barcelona perquè encara em regala extraordinaris motius de protesta. Em violenta profundament tota la manada de treballadors d’ONGs que volen aturar-me a la Plaça de Catalunya amb la dissortada frase “Que té un minutet per a una pregunta?” (a mi, que prohibiria tots els diminutius per decret), m’incomoda com res aquesta necessitat patològica dels conciutadans per fer soroll i per traduir qualsevol celebració en horripilants piromusicals i execrables festes majors que acaben en els inevitables bombardeigs de focs d’artifici, no hi ha res que em sembli més delirant que l’exèrcit de patinadors i ciclistes que poblen la Rambla de Catalunya amb les seves ridícules contorsions, com si el carrer fos una pista del seu nauseabund narcisisme atlètic, i considero insofrible aquesta dèria que tenim els barcelonins d’encimbrar restaurants com els millors del món simplement perquè tenen menús de degustació amb trenta-sis platerets.
Però aquesta queixa de greuges contra el meu esperit rondinaire és i serà la meva carta d’amor a Barcelona, i el dia en què la meva ciutat es converteixi en una cosa perfecta que no em permeti rondinar me n’escaparé per tornar a Manhattan, que és, només faltaria, l’únic indret on he pogut viure allunyat de l’Eixample. L’individu és excessiu, i la queixa és l’única forma amb què els misantrops se’ns escapen les llàgrimes. Suposem que Barcelona és una ciutat, aboquem-hi tota la ira, i no gosem abandonar-la mai. Ni de conya.
