Avança flegmàtic, amb un port senyorial, gairebé noble, cap a la barra.
–Què prendràs?
–Prendria Champagne francès rosat, però és molt car i m’aguanto. Campari amb suc de taronja natural, llavors.
Es pren uns segons, i després rectifica:
–Encara que una Coca-Cola light també està bé, en bec tres cada dia.
Banyolí amb residència més o menys fixa a Barcelona i París, el cineasta Albert Serra es defineix com a “artista en un sentit més o menys ampli”, i assegura haver-se dedicat al cinema “per diversió”. “La veritat és que no m’ha decebut, tot i que al món de l’art contemporani hi ha més llibertat i, de tant en tant, això és estimulant i puc fer allà coses més rares i difícils. Però, com en tota la resta, faig el que em demanen o el que em toca. Per a mi ser artista és un deure, no sé d’on surt, perquè podria fer moltes altres coses i bé, però mai he sentit la temptació d’abandonar l’art, és una fatalitat; o una forma de compromís amb un mateix que va molt més enllà del que la gent normal pot imaginar”.
–Una fatalitat?
–Sí. No hi ha marxa enrere. Tinc una sola vida i l’acabaré d’aquesta manera, així de clar. No em tempta ni la riquesa, ni l’èxit, ni res extern a aquest compromís. Podria dir-se que passo de tot, menys d’això.
L’última Universitat i el principi del ‘Do It Yourself’
“La meva vida no existeix abans dels 16 o 17 anys i per a llavors ja estava tot decidit. Em vaig posar a estudiar Filologia Hispànica i Teoria de la literatura a la UB i això ho va canviar tot, perquè aquell era l’últim centelleig de la veritable Universitat: no havies d’anar mai a classe i, si hi anaves, era per a escoltar els grans mestres que quedaven, els hereus de la gran tradició d’insignes humanistes. Era ideal per a convertir-se en artista bohemi. No era una prolongació de l’escola o la guarderia com és ara”, explica l’artista, rememorant que, en paral·lel, va aparèixer la tecnologia digital. “Em vaig adonar que es podia fer cinema amb la filosofia del ‘Do It Yourself’ (Faci-ho Vostè Mateix/a) i la diversió com a principis fonamentals. Mai vaig imaginar que ho portaria a la pràctica amb tanta precisió i bogeria, i fins avui encara no he pres cap decisió, per petita que sigui, que no obeís a un criteri artístic propi”.
El 2006 la sort, “que va tenir la seva part en l’equació”, es posa de la seva part quan Honor de cavalleria és seleccionada pel Festival de Cannes: “Encara que era merescut, podrien perfectament haver-la passat per alt”. Així es va consolidar el seu prestigi com a cineasta a França, on totes les seves obres són aplaudides per part d’un públic amb un apetit que s’ha vist sadollat per cintes com ara El cant dels ocells, Història de la meva mort, La mort de Lluís XIV o Liberté.
Més ètica ‘Do It Yourself’: “Et semblarà estrany, però del que més orgullós estic és d’haver produït totes les meves obres, és a dir, d’haver-les fet possibles com a productor. Que siguin bones o excel·lents un cop fetes em sembla natural, i en la meva ment ja es dóna per descomptat; però que arribin a existir, sense cap concessió, em sembla literalment increïble. És fruit d’una rara determinació i una gran tenacitat, compartida en part amb molta gent que ha treballat amb mi. Des d’un punt de vista estètic, Història de la meva mort, Singularity i Liberté són insuperables, tres obres mestres úniques que no podria haver fet ningú més al món. Són tan extraordinàries que, cal reconèixer-ho, n’estic una mica orgullós”.
–I ara, en quins projectes estàs capficat?
“En una història d’amor que es rodarà a Polinèsia, i en una pel·lícula sobre toreros. No m’agraden els documentals que es fan aquí, que són infantils comparats amb els xinesos o els russos, per exemple; però em van demanar que en fes un i l’únic tema al nostre abast que se’m va ocórrer, un tema extraordinari al nivell dels temes que tracten els grans documentalistes dels països citats, és la tauromàquia. Serà la millor pel·lícula mai feta sobre aquest tema”.
Una Barcelona (i un món) víctima(es) de la correcció política
Serra parla amb una certa nostàlgia de l’ambient bohemi del Raval: “era únic i connectava amb una Barcelona molt antiga, la de Genet o Georges Bataille. M’agradava per exemple la Bodega Bohemia, que vaig conèixer, i va ser magistralment retratada a la pel·lícula Yo soy así, que és sens dubte la millor pel·lícula sobre Barcelona dels últims quaranta o cinquanta anys, encara que va tenir la mala sort de coincidir en el temps amb En construcción, que oferia una visió menys fantasiosa i més pactista que l’administració va adoptar”.
Assegura que Barcelona li agrada molt, amb l’excepció “dels locals de nit, bars i discos, de la part alta de la ciutat, per sobre de la Diagonal”, que detesta i descriu com “els pitjors de qualsevol ciutat europea que conegui, incloses Munic i Moscou, que ja és dir”. Li apesara que “l’ambient artístic gairebé hagi desaparegut, almenys en l’àmbit social i de carrer”. Quelcom que, segons ell, passa globalment a causa de “la pressió del políticament correcte, que ha fet fora la gent original del carrer”. Que mata la diversió. “La diversió és injusta per definició”, sentència.
A la ràdio transmeten les notícies.
–Treu la ràdio, és avorrida i sona a nostàlgia franquista. Millor posa música–, demana.
–Potser alguna producció del Phil Spector, recentment difunt?
Albert Serra aprova amb un mig somriure insinuant-se per sota del seu bigoti.
