Ha calgut un cataclisme com la pandèmia de la covid-19 perquè alguns, no tots, dels que blasmaven el turisme a Barcelona s’adonin que una ciutat sense turistes és una ciutat morta. Els era igual la cadena de valor que el visitant generava, o l’atracció de capitals i talent que aquest comporta. Durant anys el debat es va reduir a l’empobridor binomi turisme sí o turisme no. En l’arsenal dels detractors del turisme hi destaquen conceptes com gentrificació, massificació, despersonalització, ocupació de baixa qualitat, monocultiu turístic… Coses que són certes, però que no tenen necessàriament l’origen en el creixement de la població turística a Barcelona.
Per exemple, la gentrificació de barris com la Barceloneta no la van iniciar precisament els turistes estrangers, van ser un altre tipus de turistes, que provinents d’altres barris de Barcelona o fins i tot d’altres poblacions de Catalunya van aplanar el terreny als especuladors i als fons voltor. Si s’hagués apostat des del principi per un pla d’hotels ambiciós i de qualitat segurament s’hauria apaivagat aquella onada especulativa. O un altre tòpic, el de les activitats professionals de poc valor afegit i mal retribuïdes. Cal dir que aquest fet té més a veure amb el tipus de turisme que no amb el turisme en general. Si s’hagués apostat per un turisme de més nivell econòmic, aquest fet redundaria en la millora de la qualitat de l’ocupació del sector. Però aquestes mesures, entre d’altres, sovint han estat titllades d’elitistes pels ideòlegs de l’anti-model.
Ara, però, tot ha canviat i malgrat que som en plena crisi i no s’albira una plena recuperació del turisme fins al 2024 —aquesta és la previsió de les grans companyies aèries i de les cadenes hoteleres— som a temps d’iniciar un viratge per assentar les bases d’un nou model turístic que imposi la qualitat. Si l’oferta turística és d’alta qualitat, repercuteix en els preus i millora les condicions de treball. Són faves comptades. Si al contrari se segueix optant per la falta de planificació i millora, seguiran la massificació i els problemes per als veïns de la ciutat que aquest fenomen comporta. La qualitat demana formació, exigència i oferta de productes d’alt nivell.
Som a temps d’iniciar un viratge per assentar les bases d’un nou model turístic que imposi la qualitat
Per això és una bona notícia el naixement del Col·legi Oficial de Professionals del Turisme, COPTUR. Els professionals del sector que aposten per la qualitat han decidit sumar esforços. D’entrada volen consolidar un interlocutor amb les administracions, els mitjans de comunicació i la societat en general. Però volen anar més enllà i es fixen, entre altres objectius, ordenar l’exercici professional. No fa gaire en aquesta mateixa columna parlàvem de la permissivitat de les administracions catalanes amb l’intrusisme professional en l’àmbit dels guies. També posen damunt la taula la necessitat de dignificar la professió. A més de defensar els interessos dels seus membres com fa tot col·legi professional.
No deixava de ser una anomalia que un sector que generava més del 12% del PIB de Catalunya abans de la pandèmia no disposés d’un organisme que aglutinés els professionals i defensés els interessos del sector. En el passat ja va haver-hi un intent de creació de col·legi professional. Aquest, però, va morir per la col·lisió dels interessos del mateix sector. Perquè una cosa és captar turisme de qualitat i gestionar in situ l’excel·lència i una altra molt diferent és dedicar-se a organitzar les vacances o els viatges dels barcelonins i catalans arreu del món. Res a veure una cosa amb l’altra.
No deixava de ser una anomalia que un sector que generava més del 12% del PIB de Catalunya abans de la pandèmia no disposés d’un organisme que aglutinés els professionals i defensés els interessos del sector
Com deia, el seu naixement és una bona notícia, però el discurs que destil·la és encara millor. Perquè si algú desitja un turisme de qualitat, amb capacitat adquisitiva, encarat a l’oferta cultural, és el mateix sector.
El COPTUR pot també ajudar al fet que sectors amplis de l’hostaleria i la restauració se sumin a l’aposta per la qualitat. La destrucció de negocis i llocs de treball en aquest àmbit que ha provocat la crisi de la pandèmia i el drama social que comporta no ha d’enterbolir la mirada al futur immediat. Som encara en ple cataclisme, sí, però això no ens ha de fer perdre la mirada en el futur. Una part important del sector ja ha fet un pas endavant.
Ara la pregunta pertinent és què estan fent les administracions públiques per planificar un model diferent. Què fan l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat? I Turisme de Barcelona? No ho sabem. Al costat de les xifres de la pandèmia als hospitals, de la massificació de les UCI, de l’índex de rebrot, o de les conseqüències socials i econòmiques com el nombre de negocis tancats o aturats, estaria bé que els nostres gestors públics en l’àmbit turístic expliquessin què estan fent i amb quines perspectives treballen. Han fet bé en habilitar recursos, sempre insuficients, per rescatar la gent que ha quedat més exposada al desastre. En aquest moment de la pel·lícula faríem bona la frase d’Antonio Gramsci quan afirmava que davant una gran crisi calen dues coses: previsió i perspectiva. Doncs això.
