Soc de la primera generació de catalans que van néixer amb la democràcia incrustada al bressol. Quan d’adolescent gosava coquetejar amb l’abstencionisme, a casa sempre s’alçava una veu del subsòl amb certa tonalitat de xantatge emocional recordant-me els sacrificis que els avis havien fet perquè jo pogués inserir un sobre a l’urna (l’extorsió moralitzant, ja ho sabem, és un dèficit que dus a l’aixella pel simple fet d’estar viu, com el pecat original o el llibre de família); que si carreres davant dels grisos, que si Franco a cavall i en patinet, que si havíem de parlar en català d’amagatotis… la tirallonga us la coneixeu de sobres. Quan m’intentava escapar de les urnes, el meu pare, a qui sempre agrairé un esperit molt més prosaic que el comú de la tribu, ho resumia amb molta més llum: “ves a votar, nen, que no poder-ho fer és una merda i molt més avorrit del que et penses.”
Hi penso també ara que, com deu passar a molts lectors, l’abstencionisme ens ronda pel cap i no només perquè l’entorn pandèmic sigui escassament propici per a barrejar-se amb altres bípedes en un col·legi electoral, sinó sobretot perquè el votant català, especialment l’independentista, camina cap al 14-F amb la parsimònia de renovar el carnet de diputat a la pitjor generació de polítics que ha vist la història democràtica, una plèiade de genteta que no només ha incomplert sistemàticament i manifesta tots els compromisos adquirits amb els electors en comicis passats sinó que, lluny de fer-nos creure que podien comandar un estat, s’han mostrat incapaços de gestionar una simple autonomia castrada pel 155. El 14-F fa venir desgana, fins i tot diria que provoca una estranya barreja de peresa i ira, sobretot a qui ja no li resta més aforament estomacal per a falses promeses.
El 14-F fa venir desgana, fins i tot diria que provoca una estranya barreja de peresa i ira
La màquina del xantatge processista no s’aturarà mai, i en les properes setmanes els governants del país us diran, cada vegada amb menys art per dissimular, que cal anar a votar com una qüestió de mal menor; a la política autonòmica no va gaire més enllà del “si tu no hi vas, ells tornen” i tant convergents com republicans (a banda de prometre taules de diàleg que no arriben enlloc, finançaments històrics que no omplen la caixa i retorns a la DUI que són paper mullat) es limitaran a dir-te que no refiar-te d’ells és normal però que l’opció dels partits espanyolistes és encara pitjor. Fixeu-vos si tenen l’ambició sota mínims que li han comprat a Pedro Sánchez aquesta mandanga de “l’efecte Illa”, que és com es coneix la irrupció electoral a Catalunya del pitjor ministre de la bata blanca d’Europa.
Un país on Salvador Illa pot ser revulsiu de qualsevol cosa imaginable fa poca il·lusió, això és indiscutible, però encara en fot menys una classe política que fins fa quatre dies et prometia arribar a Ítaca i ara veu en Salvador Illa, amb el seu carisma d’escopinya i la seva fúnebre positura, una amenaça electoral temible. Però justament ara, ara que carda pal i que preferiries disparar botifarres a la classe política o, directament, cremar conselleries, ara és el millor moment per votar, sigui 14-F o tan aviat com algú et posi una urna a pocs minuts de casa. Per votar no calen xantatges morals, ni apel·lar al sacrifici dels traspassats, ni invocar el dictador: la democràcia és el millor sistema polític de representació i ho és justament perquè és perfectible i tan imperfecte com els humans, i cal estimar-la justament perquè és un ideal que sempre es troba en procés de realitzar-se.
La democràcia és el millor sistema polític de representació i ho és justament perquè és perfectible i tan imperfecte com els humans
Si tens ganes de protestar, no existeix millor forma de fer-ho que anant a votar. Abans d’exercitar-te en la queixa compulsiva i creure’t un Narcís que es fa l’interessant perquè es queda a casa, cal que vagis a votar. Perquè votar, amb pinces al nas, amb un tap al cul o fins i tot amb un antifaç a la cara, és un acte de participació i d’expressió que sempre acaba essent feliç, per amarg que sigui. Estàs cabrejat per allò de la pàgina web que no va durar operativa ni cinc minuts, estimat company autònom? Doncs vés a votar. Et fa angúnia que un fenomen de la naturalesa com Alba Vergés pugui arribar a fer de consellera? Doncs vés a votar. Et fots de riure quan la Borràs et diu que és filla de l’1-O i que amb ella sí-que-sí que anirem fins el final? Doncs vés a votar. En blanc, nul o de cap per avall, però vota.
No hi ha cap sistema, insisteixo, que s’assembli més a la naturalesa humana que això de la democràcia. Amb tots els seus defectes, el vot ha aconseguit desplegar les millors invencions tramades pels éssers humans i ha estat la clau de volta dels nostres millors projectes. Votar no fa que legitimis plenament el sistema de partits actual, ni l’escassa porositat participativa del nostre Cafarnaüm parlamentari, ni molt menys implica que posis el seal of approval a la pitjor colla d’aficionats a la política que Catalunya ha hagut de patir en tota la seva història. Votar és un cant a un sistema imperfecte que no és un mal menor, sinó un bé major, perquè una sèrie d’homes i dones sumant la seva opinió ja és un valor en ell mateix, encara que el poble s’erri. Si estàs avorrit, també has d’anar a votar, perquè l’avorriment i la manca de perspectiva d’un món sense participació democràtica és aterridor.
L’avorriment i la manca de perspectiva d’un món sense participació democràtica és aterridor
Si vols un avorriment de qualitat, vés a votar. I sí, vindran millors generacions de polítics, que no és gens difícil. I sí, si som exigents tindrem líders amb un sentit del cinisme i la barra molt menys afilada i una millor traça per a la gestió. Però abstenir-te és com tornar a la capritxosa adolescència i no ajuda en res als teus anhels. Sortim a votar, encara que sigui per demostrar-li al coi de virus que això d’anar a fer un volt encara no ens fa por. Vés a votar, conciutadà, només que sigui per veure-li la cara de sòmines al pobre senyor que li ha tocat fer la guàrdia a la mesa electoral, déu el tingui en la seva glòria. Busca els motius, i com més imperfectes millors, però mou el cul, que votar i queixar-se són de les millors coses que hem inventat homes i dones. A mi també em fa més mandra que mai, i estic més cabrejat que mai, però justament per això necessito com més urnes millor.
