La Rambla és d’aquells indrets que molts barcelonins s’estimen i alhora se’l miren de reüll, com si d’alguna manera ja tinguessin assumit en el fons de l’ànima que aquest passeig ja no va amb ells. Les seves raons tenen si s’admet que ja fa molt de temps que els designis turístics (i no els locals) són els que han marcat el pols d’aquesta via de fama mundial. L’Ajuntament busca ara que sigui atractiva de nou per als veïns amb un tímid programa cultural a peu de carrer i vol retirar les parades dels antics ocellaires com abans millor, però deixa la llarga reforma urbanística per a més endavant malgrat que el projecte ja està enllestit. Algunes veus no entenen com és que el Consistori no aprofita per iniciar-la ara que s’ha reduït tant l’activitat per la pandèmia, mentre que d’altres avisen que només tocant la pedra no n’hi ha prou i que cal diversificar l’economia de la ciutat.
Per fer-se’n una idea de fins a on ha arribat aquest sentiment ambivalent d’amor-odi del barceloní vers el passeig n’hi ha prou amb escoltar el relat d’una escena que hi ha viscut recentment un dels pintors del carrer. “L’altre dia va passar una senyora, es va quedar mirant la parada i li vaig dir: –Li fem una caricatura, no? I ella em va contestar: –No, no, soc d’aquí!”, explica el pintor. Això mateix es pot haver repetit infinitud de vegades, almenys en la ment de molts barcelonins, quan tot caminant pel passeig els han ofert, a vegades en anglès, seure’s en una terrassa per prendre’s un litre de cervesa i unes tapes a preus desorbitats, una imatge que, almenys temporalment, no s’està repetint per la pandèmia.
La desconnexió del veí amb la Rambla que es va forjar amb l’auge turístic, i que semblava no tenir aturador des dels Jocs Olímpics del 1992, ha patit una frenada en sec amb la irrupció del coronavirus. Ara la Rambla passa els dies trampejant com bonament pot amb l’ànim de sobreviure. Són pocs els passejants i hi ha moltes persianes baixades, perquè hi haurà a qui no li surti a compte obrir per la manca de visitants de fora, però també per les restriccions per aturar el virus. Resta així a l’espera que vinguin temps millors i d’una ambiciosa reforma urbanística que l’Ajuntament ja ha anunciat que no començarà aquest 2021 perquè, segons argumenta, enguany no hi ha diners per posar-la en marxa. L’argument no convenç a algunes de les veus més vinculades al passeig, donat que el cost de la primera fase serien uns 10 milions d’euros, un import que no consideren inassumible malgrat que s’està en pandèmia, i més tenint present que està en joc l’avenir del passeig de Barcelona.
L’argument de no posar en marxa la reforma enguany per manca de diners no convenç a algunes de les veus més vinculades al passeig, donat que el cost de la primera fase serien només uns 10 milions d’euros
El regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, recorda que en el mandat passat es va fer un procés participatiu sobre el futur del passeig “que passava perquè sigui més veïnal i menys turístic”. Segons Rabassa, “aquesta reflexió era vàlida i segueix sent vàlida, i aquest és l’objectiu” amb les intervencions ja previstes. Aquest 2021 es treballa en un triple objectiu: posar en marxa aquest mateix febrer la Ràdio Rambles, que s’emetrà des d’una parada de flors en desús, i durant l’any altres activitats culturals (subjectes a les restriccions per la pandèmia); aprovar el projecte executiu de la reforma urbanística també aquest febrer, i la retirada de les 11 parades dels antics ocellaires que venen souvenirs i gelats, quelcom que el regidor veu prioritari. “No aporten cap valor afegit i creiem que durant aquest any es podran començar a treure”, assegura Rabassa. Aquest assumpte està als tribunals i l’Ajuntament s’escuda en una de les sentències per tirar endavant la retirada, i amb la qual es va declarar nul el conveni de reconversió dels ocellaires com a parades de records.
Una reforma anhelada
De totes aquestes iniciatives, la més significativa és la reforma urbanística. És una obra dividida en cinc fases de 18 mesos cadascuna, de manera que, si s’executen sense encavalcar-se, són almenys set anys i mig de treballs. Entre els trets principals d’aquesta transformació figura la creació de diverses places al llarg de la Rambla per facilitar que el Raval i el Gòtic s’hi donin la mà i els veïns hi facin vida (es preveu aconseguir aixecant la cota de l’asfalt dels carrils de cotxes), l’eixamplament de la vorera central (el sentit de baixada del trànsit cap al mar perdrà un carril, i a l’àmbit de Colom la Rambla s’allargarà) i té elements singulars i innovadors, com ara en l’aspecte mediambiental (amb el drenatge de l’arbrat, entre altres). Està previst començar pel tram més pròxim a Colom, a la Rambla de Santa Mònica, però en els plans municipals no entra iniciar obres aquest any. “Ara mateix la disponibilitat pressupostària no ho permet“, sosté Rabassa, si bé garanteix que “la Rambla és una prioritat i a la que es pugui es farà”, però no concreta quan serà.
Els arguments de Rabassa no convencen a Amics de la Rambla, que fa anys que vol una reforma, ni tampoc a la urbanista i arquitecta Itziar González, una de les principals responsables del projecte de transformació de la Rambla (a través de l’equip kmZERO) i que va ser regidora de Ciutat Vella entre el 2007 i el 2010 amb el socialista Jordi Hereu d’alcalde. Habitualment s’havia parlat que la reforma implicarà una inversió d’uns 35 milions d’euros. A hores d’ara l’Ajuntament no revela si aquest serà l’import final malgrat les preguntes que li ha traslladat aquest mitjà, però, segons els darrers càlculs vinculats al projecte executiu als quals ha tingut accés The New Barcelona Post, s’elevaria a 44,4 milions: les fases primera, segona i quarta rondarien els 10 milions (10, 10,5 i 10,2 milions, respectivament), mentre que la tercera es quedaria en els 5,4 milions i la cinquena en els 8,3 milions. Per fer-se’n una idea respecte a un projecte que sí que es vol iniciar aquest any: les obres d’urbanització del tramvia per la Diagonal entre Glòries i Verdaguer es preveu que li costaran 56 milions a l’Ajuntament i s’executaran en dos anys.
Així que, a la Rambla, com és que l’Ajuntament no tira endavant almenys una primera fase de 10 milions? Diverses de les fonts consultades suggereixen algunes hipòtesis, com que el Govern municipal de BComú i el PSC encapçalat per Ada Colau no se sent seva la reforma, que és un projecte ambiciós que fa respecte tirar endavant o fins i tot argumenten que hi ha algun element que se’ls escapa que hi està posant fre. Entretant, al davant del Liceu, sobre el Cafè de l’Òpera, hi penja un gran comptador lluminós que es va actualitzant amb els dies que fa que s’espera l’inici de la reforma urbanística de la Rambla des que el 2016 es va aprovar el pla especial d’ordenació del passeig. Ja s’acumulen més de 1.700 dies des de llavors, per desgrat d’Amics de la Rambla, que aplega comerciants i alguns veïns del passeig.
El president de l’entitat, Fermín Villar, lamenta que “l’Ajuntament no té cap intenció de fer la reforma”, i ho exemplifica amb el fet que el pressupost municipal “més expansiu de la història” no inclogui una partida per a la Rambla. “Hi ha alguna mena d’intenció que no ens expliquen per no posar-ho en marxa”, sosté. Mentrestant, l’entitat ha promogut una campanya perquè els barcelonins baixin a la Rambla, si bé s’ha vist deslluïda per les restriccions per la pandèmia i s’està a l’espera que es suavitzin per rellançar-la. Mentre passen els dies, Amics de la Rambla demana concentrar fases, i passar de les cinc en set anys i mig a un màxim de tres en cinc anys “com a molt”, reclama Villar. Això no està sobre la taula. “No ens ho estem plantejant perquè és una obra complexa”, detalla Rabassa.
Amics de la Rambla ha promogut una campanya perquè els barcelonins baixin a la Rambla, si bé s’ha vist deslluïda per les restriccions per la pandèmia
Qui se la coneix amb profunditat és Itziar González, la qual ja va començar a pensar en la reforma quan era regidora en el 2007. González tampoc creu que hi hagi un motiu pressupostari al darrere de no començar encara la reforma. Més tenint present que el projecte ha estat informat favorablement per tots els departaments de l’Ajuntament i que el fre a l’activitat motivat per la pandèmia pot ser una oportunitat per iniciar les obres. “No entenc per què no ho fan i, si és per qüestió pressupostària, ens mereixem més explicacions”, recalca, o sigui, que s’informi de quines són les inversions o despeses que obliguen a deixar la Rambla per a més endavant. Alhora veu un especial interès municipal per transformar l’Eixample en detriment de Ciutat Vella, on retreu que altres projectes rellevants segueixin al calaix, com la reforma de la Via Laietana. L’exregidora celebra que, malgrat tot, s’ha avançat en la transformació de la Rambla, però no és gaire optimista respecte al que queda de mandat, que s’esgota el 2023. “Em temo que si no ho fan aquest any, no ho faran en aquest mandat“, admet.
Així que la gran actuació de la Rambla a curt termini pot limitar-se a la retirada de les parades dels antics ocellaires, els quals estan disposats a negociar amb l’Ajuntament, però no a anar-se’n a qualsevol preu, segons Mònica Trias, que des de fa anys que és una de les cares visibles del col·lectiu dels antics ocellaires. “Si he d’anar a Europa, hi aniré”, adverteix, quan se li pregunta si emprendran accions judicials. Assegura que en el fons no se’ls vol treure per guanyar espai de passeig, sinó per posar-hi terrasses de bar. “Em sembla molt lícit que vulguin créixer, però no a costa de fer mal als que hi eren abans“, avisa, i considera que treure els antics ocellaires “no és res més que una guerra comercial”. La retirada de les seves parades ja estava prevista des de feia temps i, respecte a si s’haurà d’indemnitzar els seus propietaris, Rabassa diu que s’està estudiant des dels Serveis Jurídics municipals i assegura que, “si se’ls ha d’indemnitzar, es farà”. Ara bé, altra cosa és l’import: no és el mateix fer-ho per obligar al cessament de l’activitat original (venda d’animals vius) que no està permesa per llei que la present de souvenirs, gelats, torrons i venda d’entrades.
En tot cas l’activista Daniel Pardo, que és membre de l’Assemblea de Barris per al Decreixement Turístic (ABDT) i de l’Associació de Veïnes i Veïns del Barri Gòtic, avisa que “pretendre reformar la Rambla tocant només la Rambla o voltants no és real”. Insisteix en el fet que per a “revertir dinàmiques negatives” en el passeig cal una estratègia que passa per “desturititzar la ciutat i la seva economia”, tot diversificant l’economia i rebaixant la pressió turística. Ho exemplifica amb el fet de crear places en el passeig. “Segurament es trencarà el flux, però els turistes vindran igualment a la Rambla”, defensa, i recorda que “la Rambla s’ha construït i venut com a símbol, i la Boqueria és un dels punts que tothom anirà a veure”, sosté. A l’emblemàtic mercat, l’activitat és fluixa, més encara quan s’intensifiquen les restriccions de la pandèmia, i hi ha qui dubta que sigui ara el moment d’iniciar la reforma. “Tot al contrari. Si posem obres, qui vindrà? Desitgem que s’esperin a fer-la fins que remunti l’economia“, expressa la Núria, de la parada de verdures i sucs Diego i Nuri.
Sortir a ramblejar
Mentre s’està a l’espera que hi passi alguna cosa a la Rambla, no deixeu passar l’oportunitat d’anar-hi. Si sou barcelonins i encara no ho heu fet, baixeu a la Rambla i gaudiu-ne tot passejant-hi i observant, cosa que el confinament perimetral municipal per frenar la pandèmia no impedeix fer. De gent n’hi ha, però la justa com per no impedir que hi hagi veïns que passegen el gos o que acudeixin visitants d’altres barris que caminen o la creuen corrent, en bicicleta o en patinet. També criden l’atenció els múltiples riders que reparteixen menjar a domicili i que circulen per l’asfalt. Les riuades de turistes feien difícil que els veïns passegessin per la Rambla, o almenys adonar-se que ho feien, i d’això en fa tot just encara no un any. “Ara han vingut més barcelonins. Abans no en vèiem, o potser no ho sabíem“, barrina un treballador d’un quiosc de premsa, el qual comparteix algunes reflexions sobre el passat, present i futur de la Rambla, però demana no ser identificat perquè de parlar amb els periodistes se’n sol ocupar el propietari.
Si sou barcelonins i encara no ho heu fet, baixeu a la Rambla i gaudiu-ne tot passejant-hi i observant
“Amb el turisme no ens adonàvem de moltes coses”, prossegueix el quiosquer. Sí, els barcelonins han tornat, i amb ells s’ha modificat sensiblement els expositors del quiosc. Les figuretes i els plats amb la Sagrada Família, els toros com si d’un trencadís de Gaudí es tractessin o les figures de sevillana resten immòbils en els expositors. Ni els records del Barça es venen. Ara els souvenirs han perdut protagonisme, i part del lloc que ocupaven és per oferir quelcom “per a la gent d’aquí”: joguines que fan gràcia als nens, uns dels grans oblidats enmig del frenesí turístic que els impedia jugar a la Rambla. Malgrat que ha tornat el visitant local, tot està molt complicat. En aquest quiosc quatre dels cinc treballadors han estat acomiadats (ja no estan ni en ERTO), i el negoci ha baixat entre el 90% i el 95%.
El treballador que queda en aquest quiosc atresora una experiència de 35 anys en el passeig —hi va arribar en els temps on proliferava la droga a la zona— i ara fa el càlcul: si són 10 quioscos de premsa a la Rambla, s’estan veient seriosament afectades potser mig centenar de famílies, o més. I això només pel que fa als quioscos. Amb les restriccions contra la pandèmia, que ara estan vigents per a la restauració o el cap de setmana per als comerços, la Rambla s’ha convertit en un espai bàsicament de passeig. Excepte farmàcies, bancs, cases de canvi de moneda, algun restaurant que bàsicament prepara menjar per endur o a domicili, alguna botiga de souvenirs i poc més resta obert en els laterals. Ara com ara els únics llocs a l’exterior on es pot seure a prendre quelcom en l’horari permès del migdia és a la terrassa del Cafè de l’Òpera i al Núria, o bé us podeu endinsar al mercat de la Boqueria, on es poden comprar menges fresques o seure en bars com el mític Pinotxo, on ara es respira tranquil·litat entre setmana.
La resistència de la Rambla
Al tram central sí que prossegueixen amb l’activitat. A més dels quioscos de premsa, estan obertes les floristes, les parades dels antics ocellaires i hi ha uns pocs pintors i estàtues humanes. Representen la resistència del que un dia va arribar a ser la Rambla, però no amaguen una barreja de sentiments entre el desànim i l’esperança que l’arribada de la primavera i la vacuna ho millori tot. Els pintors són un dels col·lectius que expressen el seu descontentament amb el moment, però també amb el tracte que han rebut des que fa una dècada se’ls va restringir més la seva presència en el passeig, i ho fan amb accions: diuen que no se’ls deixa estar a la Rambla per les mesures sanitàries, però alguns s’hi posen igualment. “Necessitem menjar”, expressen un pintor i una pintora, els quals, com el quiosquer, tampoc són gaire amics de revelar la seva identitat.
La imatge habitual a principis d’aquest 2021 és veure tancades les àmplies terrasses dels restaurants de la Rambla. ©Jordi Bes
Retreuen que des de fa una dècada l’Ajuntament ha centrat part dels seus esforços sobre la Rambla a posar-los traves. “Estan buscant motius per eliminar-nos”, lamenten. Especialment ell enyora la Rambla dels anys 80 i 90, quan “estava divertida” amb els pintors, els músics de carrer i les estàtues humanes, però en aquest temps tots aquests col·lectius han quedat reduïts o han desaparegut, mentre que han proliferat els comerços dedicats als turistes (com els de souvenirs) a costa dels de tota la vida. “Volien fer aquí un Roca Village? Un altre Zara què aporta per a Barcelona?”, planteja ella, fent referència als grans comerços de cadenes de roba que també han vingut al passeig en els darrers anys. De Zara no n’hi ha cap, però si un H&M i un Mango en indrets que en el seu dia eren comerços emblemàtics, com la mítica llibreria Canuda.
Cap al final de la Rambla, tocant a Colom, hi ha l’espai on s’ha relegat a les estàtues humanes. Avui en dia amb prou feines se’n poden veure un parell, com Aníbal Bedoya, que es transforma en El Dragón de la Rambla. Abans de la conversa, i després d’haver-se fet una foto amb un nen, prega donar un cop d’ull a quants diners porta fets avui. Pel diminut forat del gran pot on li dipositen s’intueixen dues monedes de 50 cèntims i uns pocs cèntims més en total. Assegura que ara només fa uns 5 euros en cinc hores (20 o 30 euros per Nadal quan es va animar una mica la cosa), lluny del que podia arribar a fer en la Barcelona abocada al turisme. Ell fa d’estàtua des del 2008, té llicència des de fa una dècada i ara, després d’anys d’haver estat una de les imatges de la Rambla, es planteja si deixar-ho.
Com passa a tanta gent, ningú li ha preguntat si necessitava res i està tirant d’estalvis. “Em sento com si m’haguessin deixat sol”, confessa, i s’entreté amb algunes cavil·lacions sobre el futur. “Avui abans que arribessis tu estava pensant què fer”, reconeix, però no deixa d’acudir al passeig. “Ho faig per no quedar-me a casa, però crec que això no canviarà”, vaticina. Espera que cap a l’estiu s’animi, però tampoc les té totes. Entre les floristes, tres quarts del mateix, si bé amb l’agreujant que abans no es beneficiaven massa del turisme. “Ja estàvem malament, però des de la pandèmia estem pitjor”, confessa la florista Raquel Martí. “Les flors del turisme no vivim”, recorda, i els barcelonins “ja fa temps que van deixar de venir a passejar a la Rambla i a comprar-hi”. Ara sí que hi caminen, però passen de llarg.
Tornarà a renéixer
Per explicar el divorci dels barcelonins amb la Rambla tothom li atribueix la mateixa raó: abraçar en excés el turisme. Els orígens es remunten a l’època olímpica. Des de llavors els visitants van començar a incrementar-se exponencialment i a reduir-se l’atracció del passeig per als barcelonins, que van perdre les ganes d’anar a comprar a la Boqueria. Això juntament amb la substitució d’una part representativa del veïnat de la Rambla i zones adjacents (especialment el Gòtic) i la proliferació dels allotjaments turístics (com els pisos, legals i il·legals) va fer que qui anava a comprar el diari o flors al passeig també ho deixés de fer progressivament. L’atemptat gihadista del 17-A va marcar un breu període incert, però no ha estat fins a la pandèmia que tothom se n’ha adonat realment sobre quina direcció havia emprès el passeig. Des d’Amics de la Rambla, el seu president ja ho ha dit públicament i es ratifica per al The New Barcelona Post: “Ens vam passar de frenada“.
“Ens havíem venut l’ànima, ja ho veiem”, admet Villar, però demana que tothom faci autocrítica, i reivindica el paper d’Amics de la Rambla en empènyer per a la reforma urbanística o el manteniment de les parades de flors. Villar creu que és hora de millorar “moltíssim l’oferta”, sobretot fent-la atractiva per a la gent de Barcelona, i “reinventar” l’activitat turística, però no tallar-la de soca-rel. “La Rambla tornarà a ser la Rambla. Ara del que fem ara dependrà quin visitant tindrem”, reflexiona. És a dir, que si no es fa res avisa que tornaran a proliferar la venda ambulant de cervesa, els locals cannàbics o la prostitució al carrer… “La Rambla en uns anys tornarà a estar farcida de gent com en els últims 300 anys”, vaticina, si bé sempre és un reflex de les tensions socials i ara està “en coma”, admet. Per la seva banda, Mònica Trias, del col·lectiu dels antics ocellaires, remarca que aquest passeig sempre ressorgeix. “La Rambla és com l’au fènix, sempre torna a renéixer, i s’ho mereix”, subratlla. “Amb tot el bo i dolent que té, sempre defensaré la Rambla canalla, sempre torna, sempre, és una de les meravelles d’aquest carrer. Suposo que és gràcies a la gent que la conformem. I la Boqueria, tant que la critiquen, és dels millors mercats. Quina llàstima que estigui demonitzada d’aquesta manera quan és una meravella”, conclou.
ELS INTENTS DEL PASSAT
En els darrers anys no n’han faltat d’idees per tornar a fer el passeig atractiu per als barcelonins, d’iniciativa municipal o procedents d’altres àmbits: limitar els pisos turístics, posar fre a les botigues de souvenirs o guanyar espai a costa d’algunes activitats (de les estàtues humanes, com proposava el cronista barceloní Lluís Permanyer, el qual opina que “l’essència de la Rambla és ramblejar” i cal desprendre’s d’allò que barra el pas; les parades dels antics ocellaires o el trànsit). Més enllà de si són o no les mesures encertades, algunes han tingut una sort desigual, si és que s’han arribat a executar mai. Els souvenirs són una bona mostra: ja fa anys que l’Ajuntament va limitar la proliferació de les botigues de records, però va quedar la sensació no hi va haver massa fruits de fer-ho. Com a exemples, els antics ocellaires, que van passar a vendre’n amb l’aval municipal, o l’antiga camiseria Bonet, que té una façana única a l’estil del modernisme vienès, transformada en botiga de figures de Lladró, però també va arribar a vendre souvenirs i samarretes de futbol. De tèxtil eren, però no tenen res a veure amb el que s’oferia a la camiseria.
