Hi ha un guirigall silenciós a les naus taller de Jaume Plensa, Sant Feliu de Llobregat, polígon de Multindus. Els seus bustos i cossos humans, muts i quiets, desprenen una il·lusió de moviment i música; volum i veu es desprenen d’aquestes formes gegants que atrapen la teva atenció amb un missatge comú d’esperança. Qui som, d’on venim, on anem i a on tornarem: la vida és el viatge. Són eternes preguntes que l’art es formula sense resposta. El trajecte avui aturat, a l’espera.
L’escultor fa un any que està atrapat a les seves naus de treball, remenant anatomies i paraules d’un espai a un altre en aquesta immensitat avui mig buida: “Ahir tot això estava ple, les obres han marxat (pròxima exposició a Ceret, França, mes de juny)”. Mentre ell es queda, inquiet. Homes i dones a mig esculpir, amb les pells gravades amb lletres. “Utilitzo bàsicament nou alfabets, a l’atzar, que, a la vegada, són una metàfora de la globalitat: l’hebreu, estructurat; l’aràbic, tan barroc; el xinès, que neix de la representació pictogràfica de la realitat, depurada a través del temps i la història, preciós…”. Tàmil, grec, hindi, llatí, fins a nou. “M’agrada treballar amb els alfabets i els retrats, buscant una definició de l’altre, un ser desconegut, i establint ponts; fet que alhora reflexa com estàs, qui ets tu mateix”.
—“Un no tria ser artista, és inevitable: l’art és una conseqüència”, sosté. En el seu cas, de què és conseqüència?
—En qualsevol cas és conseqüència de la teva forma de vida i la teva manera de pensar; de la teva actitud, de les teves pors, del teu posicionament polític, dels teus fantasmes. La vida, i després l’art, vénen definits per uns valors personals.
—Quina responsabilitat té l’artista amb la bellesa?
—La de qualsevol ser humà. La bellesa és un dels conceptes més importants de l’univers i l’artista ha d’ajudar als altres a ser conscients d’on trobar-la, i ho fa plantejant preguntes. A vegades ha sigut incompresa o adjectivada, però la bellesa està per sobre de nosaltres mateixos i no té adjectius, encara que la definim i interpretem de maneres diferents, i segons les èpoques, i inclús quan s’han utilitzat elements grotescs per representar-la.
—I d’aquí, d’aquesta concepció absoluta, sorgeix la diferència entre el que és bonic i el que és bell?
—L’art és bell, els objectes d’art, bonics. L’obra d’art embolcalla un missatge profund amb una forma que no és una finalitat sinó un vehicle. És la diferència entre l’art i l’artesania: els artistes ens enriquim dels artesans, del seu coneixement dels elements, les matèries, les tècniques. Però la tècnica no és art. Un objecte et pot produir plaer, però l’art per ser-ho t’ha de provocar calfreds.
—La seva obra és molt emocional, sempre respon a la seva vida, com definiria el seu estat actual, o com diria que és la seva última obra?
—Vivim un moment irreal que no sabem gestionar i, per tant, no sé si sabré respondre a la pregunta. Jo he seguit fent, de forma disciplinada, però em cal distància per poder respondre una cosa així. Potser me’n adonaré més tard del que ara estic vivint i fent. Shakespeare va escriure Macbeth enmig d’una epidèmia de pesta, però a l’obra no hi ha ni una sola al·lusió a aquest fet.
—No enyora viatjar vostè que sempre acompanya a les seves obres allà on van?
—Això sí que ho noto molt. Vaig tornar de Hawaii el febrer passat i ja no he tornat a sortir d’aquí. Les meves escultures sí que han viatjat, la més gran que he fet mai s’ha instal·lat a Grand Rapids, Michigan, però no l’he pogut acompanyar; com tampoc he anat a Los Ángeles ni a Toronto, on s’han muntat altres obres. S’han cancel·lat biennals, inauguracions, exposicions, i això m’ha fet pols. El viatge és part del procés, que no és només una idea i la seva materialització, sinó veure l’interrelació de la gent amb la peça en un lloc determinat.
—Ho vam veure en el documental ¿Puedes oírme?, de Pedro Ballesteros, especialment en les seqüències sobre la font Crown, a Chicago. Se’l veia feliç observant la reacció del públic.
—És una obra icònica del meu treball, mai ha volgut tornar a fer una cosa similar; i és molt ambiciosa la interrelació de la gent amb la peça. Recordo quan de nen la meva mare ens portava a passejar pels voltants de la catedral de Barcelona, mirava aquelles gàrgoles i em fascinaven, i d’aquí va sorgir la idea.
—També diu que del seu pare va aprendre a estimar la poesia, com va ser aquest aprenentatge?
—El meu pare era un gran lector de novel·la, els diumenges l’acompanyàvem al mercat de Sant Antoni a buscar llibres i, de pas, intercanviàvem alguns cromos. De la seva passió pels llibres em ve la familiaritat amb el text com una cosa gràfica, i de la seva afició al piano, el gust per la música, i després, per mi mateix, vaig descobrir la poesia. També em va quedar el gust pels mercats, de tota mena, és el que més m’agrada descobrir quan viatjo. I quan estic aquí a Barcelona m’encanta anar caminant des de casa meva, a Sant Just, fins a la Plaça Espanya, i parar-me en els tres mercats que hi ha pel camí. El comerç és una activitat molt pròxima a l’ésser humà, de fet, el concepte ajuntament neix dels mercats com a punt de reunió dels ciutadans. I un altra cosa que em fascina de les ciutats són els tramvies: de nens, a l’estiu, anàvem en tramvia des de la casa que teníem a Sants fins a la Barceloneta, per veure el mar; el record d’aquells trajectes en un tramvia descobert és un dels més meravellosos que conservo.
—I en aquell moment, ja se sentia estranger, com ara diu sentir-se?
—Crec que el lloc on un neix és només un punt de partida, no significa res més que el punt des d’on començar a buscar on desenvolupar-se. Jo porto tota la vida buscant aquest lloc, i això m’ha permès conèixer infinitat de cultures on preguntar-me qui sóc, on vaig; preguntes eternes que sempre tornen i que són l’essència de l’art. El viatge és una actitud, no es tracta d’anar molt lluny en la distància, sinó al teu cap, els hi deia sempre als meus alumnes de l’Escola de Belles Arts de París. O com em va dir una vegada el director del Museu de Tel-Aviv, a propòsit de Petrarca i el viatge: “Jaume, intenta ser sempre un estranger”. Això no significa sentir-se incòmode en els llocs on vius, sinó que és una forma de qüestionar-te permanentment la teva posició a la vida i, al contrari, sentir-se confortable allà on siguis. Tots necessitem trobar el nostre mar on fondre’ns. Mira, jo no sé nadar, no floto, i només quan em van dur al Mar Mort vaig entendre que mai havia estat en el mar adequat.
—Vol dir que allà va trobar el seu mar, el seu lloc?
—No exactament, vull dir que el viatge és la vida en si mateixa, que no importa a on arribis. Potser és molt més important saber a on pots tornar. Hem estat molts anys comprant bitllets d’anada, i ara en necessitem un de tornada.
(En aquest punt, Plensa es veu immers en un sentiment melancòlic no casual. M’explica que aquell mateix matí, a aquella mateixa hora, estan enterrant a una de les seves professores de batxillerat, un sepeli a porta tancada al que no ha pogut assistir. Aquell batxillerat antic (Jaume Plensa Suñé, Barcelona, 23 d’agost de 1955) que els nens iniciaven amb deu anys. “Va ser la meva professora de matemàtiques des dels onze anys i fins al final; i jo suspenia sempre, era molt dolent amb els números, però ella era la meva gran amiga, i ho ha seguit sent fins ara. La mort d’una persona estimada tanca aspectes de la teva vida i aquest és el cicle que jo anomeno viatge“).
—Inclús a la seva pròpia terra se sent estranger? Per què diu que ha deixat de sentir seva Barcelona, la ciutat on va néixer i on va créixer com a home i com artista?
—Me n’he despreocupat, perquè és inútil, no hi ha manera. És una ciutat molt aspra amb els seus fills. Ho van intentar Picasso, Miró, Tàpies, i no hi va haver manera: és una ciutat difícil.
— S’ha sentit d’alguna manera obligat a donar la seva obra a l’Hospital Clínic i a Sant Joan de Déu, a cedir-la al Palau de la Música?
— Nooo, ho he fet encantat: em sento molt afalagat quan em demanen alguna cosa. Jo he desenvolupat la meva carrera principalment als Estats Units i allà les coses no són així: sempre hi ha algun capital privat que dóna suport a l’artista. La font de Chicago, per exemple, l’ha pagat una persona particular, i moltes altres de les meves obres en espais públics. Aquí, una cosa així ho ha de fer el mateix artista, perquè no hi ha una llei de mecenatge, res convida al capital privat a voler participar en la societat. La política desconfia de l’interès privat i, al seu torn, té por a equivocar-se, por a les urnes, i per tant no arrisca. Julia és la meva primera obra important en un espai públic en aquest país, i ha estat possible gràcies a un privat, Cristina Masaveu, que va proposar que aquell pedestal buit de la plaça madrilenya de Colón s’utilitzés com a plataforma d’exposició temporal, que canviaria cada any. Però Júlia està ja en el seu tercer any, i és un projecte que ha passat per tres corporacions municipals de signes dispars, cosa que m’alegra extraordinàriament, perquè l’habitual avui és que el polític hagi abandonat la idea de servei al ciutadà, fins i tot sembla tot el contrari. I així és com falta art en el dia a dia dels carrers, les ciutats, els museus públics i les col·leccions: s’oblida que l’art, la cultura en general, és l’aliment de l’ànima.
— Plensa, què veu quan es mira al mirall?
— (Riu, una mica astorat) No ho sé, però segurament no serà el que sóc. D’entrada, estic a l’inrevés. No sé contestar-te, estic tan acostumat a la imatge que em torna…
— Tornant a la poesia, sosté que el poeta és l’ànima d’una societat, qui l’escolta?
— La societat de vegades ni se n’adona, per això admiro tant la fidelitat del poeta amb una gent que ni sap que existeix. Però la seva veu va calant fins a aconseguir que germinin coses. El poeta és admirable com a concepte, és d’una enorme generositat, i és un ofici molt dur.
— I també, que les paraules defineixen a les persones i les comunitats. Juguem a les paraules, quina definiria millor l’estat actual de les coses?
— DESCONCERT.
— Plensa, per què tanquen els seus ulls les cares que esculpeix?
— Va succeir l’any 2004, quan treballava a la Font Crown de Chicago. Vaig fer uns 1.000 retrats de la gent, que és el paisatge de cada ciutat. I quan ja tenia el necessari per al meu projecte, vaig decidir seguir fent retrats, de dones joves, perquè representen el passat i el futur, amb la seva tan efímera bellesa. Per això vaig decidir que a partir de llavors les esculpiria amb els ulls tancats, perquè és l’interior el que m’interessa, les emocions que no traiem fora. Un retrat amb els ulls tancats és un mirall perquè l’espectador reflexioni sobre el que hi haurà dins.
— Però per què dones i per què joves?
— Té a veure amb el desig de fer etern l’efímer. Entre els 10 i els 18 anys, les dones travessen una enorme transició física, visual, que m’interessa molt. Escanejo els seus rostres amb 10 anys i als 18 ja no s’assemblen en res. En els meus retrats es produeix una fusió de contraris, de la fotografia efímera i l’escultura eterna. Prenc una foto d’una persona que immediatament ja no hi és, ja no és el que era, i en fixar-la en un material, bronze, pedra, fusta, vidre, l’eternitzo. El resultat té l’efecte estrany d’un holograma.
— Per això sembla que tinguessin moviment?
— Quan escanejo un cap, la informació anatòmica que aconsegueixo és tan exacta, que en passar-la a escultura resulta d’un verisme al qual no estem acostumats. És tan real que sembla irreal. És el que dóna aquesta certa transparència a l’escultura.
— Transparència i silenci: de llarg plasma el silenci en les seves obres. I ara, creu que mirar cap a dins, durant aquest temps de pausa, ens està servint per a alguna cosa? Nota que la gent ha canviat a millor?
— De nou, és aviat per saber-ho. No m’agrada pensar que tornarem a cometre els mateixos errors i que això no haurà servit per a res. L’ésser humà és positiu, sempre espera alguna cosa bona, de qualsevol experiència; i és un ésser molt imperfecte que aspira a la perfecció. Una de les meves obres (Glückauf?, 2004) reprodueix 30 articles de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en llegir-los comproves que no practiquem absolutament res del que aquí es diu, que és com un poema de bones intencions per ser millors: equilibri social, evitació del dolor, procurar la bellesa…. Però res d’això vam aconseguir.
— Plensa, l’oblit o la plasticitat de la memòria és un do que pot salvar-nos. ¿Tot això també ho oblidarem o ho transformarem en la nostra memòria com un llarg malson?
— Absolutament. Tenim dret a construir el nostre propi passat. És fins i tot poèticament bonic. La nostra obsessió és tenir vivències que ens resultin amables com records i, si no és així, anem endolcint aquesta memòria en el temps. He conegut a persones que han tingut una vida molt salvatge, que han estat autèntiques bestioles, i quan arriben a vells semblen dolçes i amables. Per què?, perquè els seria impossible viure amb aquell record. Per això és important escriure la Història, perquè si ens fiéssim de la nostra memòria, les pàgines estarien en blanc: és molt dolorós pensar les barbaritats que l’ésser humà ha comès. De jove tenia un bon amic 40 anys més gran que jo, i quan anava a complir els 70 li vaig preguntar: “Si penses en la teva vida, quina conclusió treus?” I em va dir: “No ha sigut perfecta, però no ha estat malament”. Ara que jo m’apropo a aquesta edat penso molt en això. Com a artista no pots esborrar els errors de la teva obra, has d’assumir-los i que cada obra sigui l’intent de transformar l’error en virtut, és una de les essències de l’art.
— I vostè, quina conclusió treu? Com ha sigut la seva vida fins ara?
— No ha estat malament (riem).
— Quin seria aquest error que s’ha anat transformant en escultura?
— Una obra mai és perfecta, i això és precisament el que t’empeny a començar-ne una altra; és a dir, tota la teva obra es basa en l’error, perquè si no, no faries la següent. I l’obra funciona quan assumeixes l’error i vols transformar-lo en virtut. Això és un bell reflex de la imperfecció de les persones. Jo com a ésser humà sóc molt imperfecte, la meva vida està plena d’errors, però gràcies a la meva obra no necessito psiquiatre.
