L’any 1977, el president Josep Tarradellas, fins llavors exiliat a Saint-Martin-Le-Beau (França), torna a Catalunya en el marc d’una operació que tenia per objecte el restabliment de la Generalitat abolida el 1938 pel general Franco. El context d’aquella maniobra era el següent: el dictador havia mort i havia deixat el llegat en mans del monarca espanyol. Espanya es preparava per un procés de transició que l’havia de dur a la democràcia. El mateix 1977 es van celebrar les primeres eleccions generals des del 1936, comicis, els del 36, en que a Catalunya havia guanyat el Front d’Esquerres i que, entre altres conseqüències, va suposar l’alliberament del president Companys i els altres presos polítics que, dos anys abans, havien estat empresonats pel Govern de la República espanyola.
En les del 1977, quaranta anys més tard, a Catalunya va guanyar Joan Raventós seguit del PSUC. D’aquesta manera els catalans —i Euskadi— constataven que no anaven en la mateixa direcció que la resta d’Espanya on la UCD d’Adolfo Suárez va encapçalar els resultats. Tot i aquestes diferències les negociacions per al restabliment de la Generalitat van tenir lloc i van arrencar a Madrid. Tothom es va adaptar a la conjuntura. El trauma, tanmateix, era latent. I el president Tarradellas i els seus homes —o subordinats— es van autoconvèncer de que la clau passava per imprimir optimisme.
A tall d’exemple: en un document del 2002 elaborat per Televisió de Catalunya, es podia veure Josep Tarradellas assegurant que en un moment de tensió durant la primera de les trobades a la Moncloa, aquest havia arribat a plantar cara a Suárez. Segons el testimoni del mateix Tarradellas, la seqüència va anar de la següent manera: [Suárez] “No olvide usted que soy el jefe del Gobierno de un país de treinta y seis millones y que, usted, fue el jefe de un Gobierno de la Generalitat que perdió la Guerra Civil”. De nou segons el testimoni del mateix Tarradellas, la resposta va ser: [Tarradellas] “No olvide usted que un jefe de gobierno que no sepa solucionar el problema de Catalunya pone en peligro la monarquía“.
En cas d’haver anat així, en la primera intervenció Suárez hauria admès nivell d’Estat per a Catalunya i que la Guerra Civil va tenir lloc per, entre altres qüestions, enterrar el catalanisme. En canvi, en la resposta, Tarradellas accepta que el govern català és part integrant del futur Estat de les autonomies (en aquell moment encara no ho era) i que Catalunya es veu supeditada a la monarquia. Les versions, doncs, no quadren i l’únic que busquen és imprimir optimisme. Aquest és tan sols un exemple de l’ampli catàleg de veritats esbiaixades que, Tarradellas i els seus homes, van fer creure al col·lectiu del poble català. Per què ho van fer? Segurament, lluny de la mala fe, buscaven que l’oblit enterrés el trauma. Tant és. Mentrestant la història, tossuda i viva, ha fet el seu camí en paral·lel i, avui, els contenidors de Barcelona es consumeixen en flames.
El 2020 l’Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat va experimentar una caiguda del 76% de viatgers respecte l’any anterior. Traduït en xifres absolutes vol dir 40 milions menys d’usuaris. Un impacte extraordinari, sense precedents ni, per descomptat, previst als plans de negoci dels comerços i restauració de la zona. Des que van començar les restriccions de mobilitat, passejar per la T1 és fer-ho a l’estil de qui duu les ombres mortes. Pots avançar desenes de metres emmirallat a les singulars rajoles negres sense pràcticament creuar-te amb ningú, com si d’un moment a l’altre haguessis de topar amb la blanca túnica de Sant Pere guardant la gran portalada del cel.
Precisament fa una estona amb un amic conversàvem sobre la mort. Mesos enrere la seva mare va traspassar conseqüència d’un càncer. M’explicava el meu amic que per a ella, conèixer el diagnòstic de la malaltia va ser un despertar. Tal com explica Jeff Foster al llibre The deepest acceptance, la mare del meu amic havia obert els ulls quan el teló era a punt de caure. Aquest fenomen és degut a que, davant la percepció de la mort imminent, el rellotge no permet seguir vivint d’esperances i de somnis perquè el temps és fugit. A partir d’aquell moment la seva mare va alleugerir tensions i va iniciar un procés d’alliberament que la va dur a encarar el final dels seus dies immersa en una serenor absoluta. La mort de la seva mare, hem conclòs, per tal d’abellir-ho, va ser com un vol reconfortant a un destí desconegut —espiritualment parlant, esclar—.
Ben mirat cada dia ens enlairem i aterrem unes quantes vegades. Ho fem moguts per les emocions que ens porta el fet de relacionar-nos, de manera més afectiva abans de l’esclat de la pandèmia —donada la possibilitat del contacte espontani— i, menys efusivament, i en alguns casos a través de sistemes virtuals, a partir de llavors. Però alerta perquè en el camp de les emocions l’impacte de la pandèmia no està essent gratuït. En un article de finals de juny del 2020 publicat al web de la BBC, Elke Van Hoof, professora de psicologia de la Universitat de Vrije, Brussel·les, i especialista en estrés i trauma, apuntava que un terç de la població mundial ha estat sotmesa a algun tipus de restricció de moviment o de conducta. En positiu, Van Hoof destaca que la pandèmia ha reforçat la resiliència col·lectiva —capacitat d’adaptar-se a contextos desfavorables— com s’ha demostrat en altres períodes relativament recents com és el cas de les dues guerres mundials.
Les conclusions de la professora Van Hoof també defensen que, en casos de col·lapse emocional, si la societat occidental s’ho proposa, és capaç de treure la millor versió d’ella mateixa i, alhora, també, trobar l’impuls necessari per generar esperança. Tot i així, la mateixa professora de Vrije alerta que durant la pandèmia s’estan descuidant els factors desencadenants de l’estrès tòxic, els quals convindria aprendre a detectar i tractar de minoritzar. Sobretot perquè és possible que, en determinats casos, els símptomes apareguin passats uns mesos i, llavors, l’esforç necessari per revertir-los sigui molt superior.
Els factors que poden desencadenar en estrés tòxic són l’angoixa, la irritabilitat, l’insomni, el sentiment de solitud i l’abús de substàncies nocives per a l’organisme. També veure’s sotmès a abusos de poder, abusos sexuals i episodis de violència. Doncs bé, les xifres impacten: l’increment d’aquestes conductes és entre el 40 i el 50% respecte a estadis anteriors a la pandèmia. El panorama és similar al del temps fugit en el marc de la malaltia terminal, però hi ha una diferència cabdal: davant una malaltia terminal el temps s’esfuma i, per tant, també ho fa l’horitzó. En el cas de l’estrès tòxic tampoc hi ha horitzó, però temps sí. Tot el temps del món.
Quan enllesteixo aquest article ja és sabut el resultat electoral dels comicis del 14 de febrer. Com és habitual en les darreres convocatòries, l’hegemonia no se la disputava cap partit en concret sinó dues maneres d’entendre el país que convergeixen en dos blocs de partits amb plantejaments antagònics. Fa quaranta anys que nedem al mateix bassal. Sense horitzó. És el resultat d’haver intentat superar el trauma del cop feixista tot imposant l’oblit, procurant imprimir optimisme. I en aquest sentit, l’operació per al restabliment de la Generalitat, l’aterratge del president Tarradellas al llavors aeroport del Prat a seques, va ser una oportunitat desaprofitada. Aviat farà quaranta quatre anys d’aquell dia. Antònia Macià i Josep Tarradellas trepitjaven la pista de l’Aeroport del Prat en el tercer acte del relat.
Estacionat a les portes del mateix aeroport i envoltat de la multitud, un automòbil descapotable els conduiria al llarg d’una performance per uns carrers de Barcelona plens de gom a gom. La performance la va dissenyar el director de cinema Pere Portabella que, d’altra banda, a diferència del propi Tarradellas i dels seus homes, va ser l’únic amb prou enteresa per entendre que calia un acte a l’alçada d’un trauma col·lectiu. El 23 d’octubre de 1977, quan el president es va adreçar a les catalanes i catalans de la Plaça Sant Jaume des del balcó del Palau de la Generalitat, la tarda ja havia caigut: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”. Fou l’últim error d’un tristíssim pont aeri.
