Sempre he sentit certa incomoditat quan els meus consocis s’han referit al Barça amb el lema “més que un club” i no perquè em sembli forassenyat dir que el FCB és, amb tota probabilitat, l’empresa multiesportiva més important del món ni perquè resulti igualment cert que la història de Catalunya no podria entendre’s del tot sense un extens capítol dedicat al club. Només pel seu impacte en l’economia de la nostra ciutat (quasi un 3% del seu PIB en depèn directament o indirecta) i pel fet de constituir la seva primera marca d’identitat comercial, el Barça s’ha d’analitzar objectivament com alguna cosa més que un simple equip de futbol. No obstant això, l’eterna adjectivació “d’alguna cosa més”, aquesta mena de factor messiànic, també ha provocat un cofoisme pel qual, massa sovint, els socis han acabat excusant la mediocritat oceànica dels seus gestors i també han perdonat a l’equip faltar a la seva primera i sola obligació: que guanyar formi part de la normalitat.
Els catalans sempre hem tingut una relació estranya amb les nostres emocions i això d’estimar (el país, els seus polítics, les nostres institucions) sempre ho hem entès més aviat com l’art de perdonar pecats i excusar les misèries als nostres manaires que no pas d’exigir-los el màxim de llibertat per allò que diuen estimar. Això ens fa tenir també una convivència difícil amb la victòria; són massa anys de rabejar-se en l’ètica del 1714 i de fer l’amor amb la derrota, massa dècades en què els nostres líders ens han acostumat a la salmòdia d’abaixar el llistó de les nostres ambicions per no ser acusats de manca de seny, no fos cas que si ens passem de fam victoriosa i d’alegria algun funcionari espanyol s’enfadi més del compte. En el cas del Barça, això no són falòrnies de qui acostuma a pecar de metafísic; fins a l’arribada de Cruyff i a la presidència Laporta, la història de l’ens es resumeix en aixecar recopes i guanyar el Madrid a la lliga per salvar la temporada.
Aquesta ètica ha quedat perfectament resumida en la figura de Josep Maria Bartomeu, a qui els socis haurem d’agrair el mèrit d’haver estat el pitjor president de la història del club amb un llegat difícil d’empitjorar, una economia sota mínims i una crisi d’imatge evident i del tot lògica si tenim en compte que des del club es contractava (fraudulentament) empreses que tenien com a noble objectiu anar en contra de la reputació d’alguns dels seus millors jugadors. Si aquesta era ha de servir per a alguna cosa, és per recordar a la massa social que la grisor en el lideratge té efectes directes a la gespa i en l’ànim dels socis. En poc menys d’una dècada, hem passat del Barça del sextet a un equip que només té set de guanyar partits perquè el millor jugador de la història recuperi ànims i no foti el camp. El Barça d’avui, com es va veure amb el partit de Sevilla, és un equip de fe, de remuntada i pit i collons: servidor no és gaire de remuntar, és més aviat d’arrasar.
En un context de desprestigi i amb una situació econòmica difícil de redreçar, però també en un present on ser president del Barça pot dur-te a tenir problemes amb la judicatura espanyola, cal agrair Joan Laporta, Víctor Font i Toni Freixa la seva valentia per fer un pas endavant i mostrar el seu barcelonisme en aquesta època tan tèrbola. Són tres homes valents, amb uns projectes singulars i en alguns aspectes antagònics, però que no són fruit de la improvisació. La seva valentia s’ha demostrat també en una campanya on ha imperat un fair play que molts polítics de la tribu haurien d’imitar, en què la prioritat no ha estat desprestigiar l’altre sinó intentar explicar el millor de cada visió del Barça. Caure tan baix a l’era Bartomeu ens ha servit, si més no, perquè els tres candidats ens regalin una campanya ben treballada, esperançadora i amb visió de futur. Insisteixo: fer-ho en aquests moments no era gens fàcil i a tots tres cal agrair-los de debò el seu crit valent.
Caure tan baix a l’era Bartomeu ens ha servit, si més no, perquè els tres candidats ens regalin una campanya ben treballada, esperançadora i amb visió de futur
Per fer-ho ras i curt, la situació econòmica del Barça tornarà a millorar quan l’equip torni a guanyar i a liderar el futbol a nivell mundial. Això no vol dir que el club no tingui aspectes de gestió urgents que van més enllà de la gespa i de la contingència dels resultats: reduir la despesa, refinançar el deute, incrementar els guanys comercials i millorar la reputació de la seva marca en tot allò intangible que pot convertir-se en ingressos tangibles. Tot això és necessari, però en el món del futbol actual augmentar la caixa només pot anar vinculat a fer més gols que l’equip contrari (de la victòria en depenen un 25% dels ingressos en funció de la classificació en lliga i una progressió de 9,5 a 19 milions en el cas de la Champions). Per tant, el camp només tornarà a ser un clam i el Barça recuperarà el tremp si l’equip ressuscita la filosofia del sextet: cal que guanyar sigui el més normal, la tarja de visita internacional de l’ens i no pas l’excepció de la què t’has de disculpar.
D’aquesta campanya és interessant que tots els candidats hagin posat en relleu que el govern del club no pot mantenir-se ancorat en criteris del passat, que és del tot delirant que encara existeixin grupuscles enquistats i d’escassa transparència com ara l’Assemblea de Compromissaris i, al seu torn, també és una bona notícia que el món dels referèndums i de la democràcia directa (ha calgut una pandèmia perquè els barcelonistes puguin votar per correu!!!) formi part de l’àmbit decisori d’alguns aspectes essencials de la vida gestora del club. També és una magnífica notícia, i fa pocs anys hauria estat impensable, que tots els programes electorals dels tres candidats facin esments gens anecdòtics als equips femenins de l’entitat. De ser invisibles o un maquillatge per quedar bé, s’ha demostrat que quan la institució i els mitjans de comunicació posen en relleu la tasca esportiva de les dones del club (són dones, no pas “noies”) l’afició els respon amb molt d’interès i assistència.
S’ha demostrat que quan la institució i els mitjans de comunicació posen en relleu la tasca esportiva de les dones del club (són dones, no pas “noies”) l’afició els respon amb molt d’interès i assistència
Després d’aquest temps abjecte de mediocritat supina, només un lideratge fort pot revertir la baixa moral del barcelonisme i en això el Barça no és l’excepció del que necessiten les institucions i les empreses del país (per veure el contrari només cal parar atenció a la Plaça Sant Jaume i a la majoria de partits de la nostra somorta vida política). Pel que fa a la campanya tot just closa, Toni Freixa ha anat creixent com a candidat a mesura que passaven les setmanes i el seu verb afilat s’ha demostrat òptim per algú que volgués dedicar-se a l’ofici de tertulià, però la seva excessiva dependència de juntes directives d’infausta memòria l’inhabilita per ser un candidat amb il·lusió per liderar el Barça. A Víctor Font, contràriament, tampoc li ha escaigut una campanya on ha presumit d’haver preparat un pla durant set anys del qual, més enllà de la superfície i de comptar amb Xavi com a referent (sense que el jugador mai no ho confirmés), n’ha explicat només l’esquelet.
Superar l’etapa Bartomeu serà sens dubte una bona notícia. Però amb tot això no n’hi ha prou. Molt abans que ens arribés la fortor del Bartogate, en un article premonitori, Jaume Giró ja alertava que la crisi més gran que tenia el Barça no era només econòmica, ni institucional ni esportiva, sinó sobretot una greu crisi reputacional. “La reputació no té dreceres”, hi deia l’editor del The New Barcelona Post, i afegia: “el fet que el millor jugador de tots els temps es plantegi marxar del Barça és la demostració que el talent no és suficient quan no hi ha una missió, un model i un propòsit que li doni sentit”. La clau de volta de tot plegat, deia al principi, és si estimar el Barça implica una concepció de l’amor com a acte de tolerar la imperfecció i la baixesa o si, al contrari, estimar és sinònim d’ambició, de liderar i, finalment, de guanyar. Aquesta és l’antiga excepcionalitat que va tenir el club durant uns pocs anys gloriosos i que ara cal normalitzar.
En aquest sentit, a casa som del 2 a 6, de les Champions guanyades sense baixar de l’autobús i de, quan s’ha fet la feina, regar les festes amb molt de xampany i d’alegria. La meva tria, com us deveu imaginar, és claríssima. Ho tornarem a fer, faltaria més.
