Els barcelonins som una raça amb tendència ditiràmbica que s’omple la boca sobre la riquesa cultural de l’Àrea Metropolitana i la necessitat d’ampliar horitzons i activitat artística del centre a la perifèria però que, a l’hora de la veritat, ens mostrem terriblement mandrosos a l’hora de visitar exposicions, concerts o propostes de dansa que s’allunyin de la frontera geogràfica del CCCB, el Palau de la Música o el Mercat de les Flors. Barcelona serà gran si engrandim la mirada i movem les natges per trescar i això ve molt a tomb i per eixorivir-se i visitar la magnífica exposició Our garden needs its flowers. Fluxos i narratives artístiques al Districte Cultural de L’Hospitalet a Tecla Sala, una mostra viva i rica del treball dels artistes que han fugit de la gentrificació i l’encariment de la vida al centre de Barcelona, instal·lant estudi i activitat creativa al marge esquerre del Llobregat.
L’èxode de més de 300 artistes a L’Hospitalet d’ençà de 2015 no és casual: segons dades del portal habitatge.gencat.cat, el lloguer mitjà d’un pis a Barcelona continua ancorat als poc assequibles 964,81 euros, mentre L’Hospitalet presenta la xifra més humana de 702,84. Paral·lelament, el teixit demogràfic del nostre particular Queens és d’una esperançadora riquesa: es manté com una de les zones amb més densitat de població d’Europa (21.364,76 hab/km²) i en els últims vint anys, diu l’Idescat, ha passat de tenir un 2,44% a un 22,77% de població nouvinguda, un 1,19% més que la ciutat de Barcelona. Diria que tot això empelta l’enorme espai inferior de Tecla Sala d’una gran riquesa de gèneres, molta obra i un aparent caos selvàtic que desapareix de seguida si atenem les desvetllades explicacions dels comissaris David Armengol i Albert Mercadé que en centren l’arborescència.
Els batecs sonors i la vibració constant que omplen la sala s’anticipen d’antuvi quan baixem la rampa de l’equipament i ens hi sorprèn Fluorescent Markov Beat (2019) del suís Òscar Martín, instal·lació lumínica que experimenta amb el techno per ambientar-nos en un dels eixos temàtics més interessants de l’exposició: l’acte de respirar. Per deformació professional sonora, m’ha interessat moltíssim el treball de la joveníssima granadina Laura Lanelli a l’obra Palpitar Palpar (que havíem vist al festival Mixtur el 2020) i que ara l’artista i performer ha solidificat en vuit diferents dispositius materials i escultòrics d’una riquesa sorprenent en les quals dispara la seva pròpia veu en textos de diferents llengües: aquesta és una obra subtilíssima, sensacional i és una llàstima que l’entorn no sigui el més propici per escoltar-la i que la grandària de la sala dilueixi els seus matisos acústics.
L’art sonor no és una mera decoració en aquesta orgia d’obres (de fet, el títol de l’exposició remet al primer àlbum en duet dels músics africans Jess Sah Bit i Peter One el 1985 i serveix als comissaris per situar la música al mateix nivell d’innovació que les arts visuals) i ho mostra un dels espais centrals del recorregut, l’obra Belvedere, feta expressament per l’exposició i que voldria compendiar l’escena musical de L’Hospitalet en un escenari-caixa fictici molt ben dissenyat per TAKK, el binomi d’arquitectes Mireia Luzárrega i Alejandro Muiño, i que permetrà complementar l’espai amb actuacions en streaming tramades pels responsables de la sala Salamandra amb noms com ara Neus Borrell i Bru Ferri, Anabel Lee, Aiala i The Zephyr Bones. Tant de bo la majoria d’exposicions d’art fossin tan musicals!
La voluntat de representar el panorama de L’Hospitalet no és només un leitmotiv comercial, i per això els comissaris han comptat amb representació de 10 espais molt actius d’aquest districte d’art ben consolidat: l’Edifici Freixas, Can Polític, La Tonal’H, l’Espai Salamina, FASE, Trama 34, La Infinita, LeonardodaVinci, Cobalto 13, Av. Fabregada 22 i el TPK Art i Pensament Contemporani. Això no és impediment perquè Our Garden també pagui homenatge als artistes que han deixat petja a la zona, com ara Rafael Barradas i el seu cubisme un pel afruitat (Barcelona 1918) i el nostre gran Antoni Muntadas que amb Paraules, Paraules (2017), una instal·lació que deforma i esborrona alguns mots que se sobreutilitzen en el tertulianisme polític fins a treure’ls significat, ens recorda que a prop de la vuitantena continua essent un dels artistes més joves i desvetllats de la tribu.
En un temps en què es confon massa sovint la reflexió amb el conyàs i la impostura, els curadors han aconseguit la gens menyspreable fita de realitzar una mostra d’art que pot casar reflexió i passió. Al binomi m’hi porten obres com Ab Intra, una peça mestra (aquí només parcialment exposada) de Quico Estevill en col·laboració amb el poeta Víctor Sunyol ordida quan l’artista va haver de guillar d’un edifici amenaçat per violentes termites, una anècdota que ens du ràpidament a l’univers de les coves de la Font Major de l’Espluga de Francolí i a l’acte de dur la llum en l’obscuritat per tal de veure-s’hi en zones ombrívoles: una passada de treball que seria magnífic veure en la seva totalitat (de moment, que jo sàpiga, només ho podem fer a la web de l’artista). Si voleu divertir-vos, tafanegeu els moviments de les màquines pictòriques dels famosos mags Lolu & Sosaku!
Cal dir que a la pencada dels comissaris cal afegir-hi la bona ciència de l’estudi DOES Work en la coordinació del disseny de la mostra i especialment del team Sociedad Zero en la disposició general de les obres. Si es volia compaginar l’efervescència del batec artístic de la ciutat amb produir una mostra veritablement col·lectiva els seus organitzadors poden treure pit amb la feina feta. Només queda dir que hi passegeu, perquè us ho passareu d’allò més bé, també descobrint autors que no coneixíeu, alguns com Raül Páez, nascut insultantment el 1995. Diria que els museus barcelonins haurien d’imitar exposicions com aquestes en el seu afany de captar la foto d’un moment en la seva major riquesa i de donar veu als artistes menys coneguts de la ciutat. L’Hospitalet ho està fent i, n’estic segur, iniciatives com Our Garden donaran moltes flors en un futur immediat.
Quan acabeu la visita, i per continuar amb el bon humor, podeu pujar al pis superior de la Tecla Sala on hi ha una magnífica biblioteca pública en un espai tan diàfan com el soterrani de l’exposició, però amb molta més lluny natural. Sovint som poc conscients de la qualitat d’algun dels nostres equipaments públics, i val a dir que les biblioteques de l’Àrea Metropolitana representen una aproximació de Catalunya al primer món que val la pena mantenir i augmentar de pressupost sempre que s’escaigui. Perquè per a qui us escriu no hi ha indret més feliç que una biblioteca. Vaja, que a moure el cul i tot déu cap a Tecla Sala. Són vint minuts de metro, colla de dropos.
