Encara que aquí no tinguem un barri típicament italià com el Little Italy de Nova York que fa que a l’acte et sentis transportat a Itàlia sense sortir de Manhattan, actualment els italians són la comunitat d’estrangers més gran de Barcelona, amb gairebé seixanta mil persones. Potser per això, per tota la ciutat hi ha desenes de restaurants especialitzats en cuina italiana i, fins i tot, unes quantes botigues on tant els barcelonins d’origen italià com els amants de la gastronomia d’aquest país podem comprar productes difícils de trobar en els comerços i mercats de tota la vida.
La cuina italiana és enormement popular arreu del món. Encara que, per a moltes persones anar a un italià és sinònim d’anar a fer una pizza o a tot estirar un plat de pasta. Fins al més profà en la matèria ha tastat el Lambrusco i el Chianti. A tothom li agrada compartir un tiramisú o una panna cotta i, amb una mica de sort, xarrupar una copeta de limoncello “cortesia della casa”.
Barcelona és plena de pizzeries per a tots els gustos i a l’abast de totes les butxaques. Establiments modestos i populars ideals per fer-hi sopars de grup, perquè la pizza sol agradar a tothom i no pica de preu. També petits restaurants amb encant on portar una primera cita perquè la cuina italiana rica en sabors intensos, olors alegres i colors vius és una invitació al gaudi.
Per als més sibarites, Barcelona també té un grapat de restaurants italians de primer nivell, amb una carta fastuosa i una clientela devota i incondicional al llarg dels anys. Penso, per exemple, en el Giorgio, Il mercante di Venezia, Da Greco, La bella Napoli o Xemei. Establiments que et transporten per la via dels sentits a l’elegant Venècia o a l’explosiva Nàpols fent evident que Itàlia és un país amb una cultura gastronòmica bastíssima i diversa.
Fa un temps, a tocar de la Sagrada Família, va obrir la persiana un petit cafè italià regentat per una família lògicament italiana que de seguida es va fer molt popular entre els del barri i els turistes. Poc abans de la pandèmia, es van decidir a fer el salt i obrir un restaurant al local del costat. Es diu Paisano Bistró (Lepant, 277) i és senzillament una meravella. Hi acostumo a dinar un cop per setmana i no falla mai. Fan una pasta fresca d’elaboració pròpia deliciosa. Va, que us faré dentetes: ravioli casolans farcits de radicchio i botifarra amb salsa de mantega i sàlvia o rigatoni amb albergínia, mozzarella fumada i alfàbrega, per dir-ne només dos.
A tothom li agrada compartir un tiramisú o una panna cotta i, amb una mica de sort, xarrupar una copeta de limoncello “cortesia della casa”
També hi he descobert la pinsa romana, un tipus de pizza amb molta tradició a la Ciutat Eterna, més lleugera i digestiva que la que tots coneixem perquè està feta amb una barreja de blat, farina d’arròs i soja amb una fermentació de 72 hores. A sobre de la massa, una col·lecció d’ingredients típicament italians de primera qualitat: burrata fresca, mozzarella de búfala, salsiccia, mortadella, pecorino, friarielli…
Va, que us faré dentetes: ravioli casolans farcits de radicchio i botifarra amb salsa de mantega i sàlvia o rigatoni amb albergínia, mozzarella fumada i alfàbrega, per dir-ne només dos
Sempre que m’assec a la taula del Paisano em faig la ferma promesa de no fer-hi postres, però soc fàcil de convèncer i sempre acabo compartint un cannolo sicilià acompanyat d’un limoncello. Per si no fos prou, també tenen una fantàstica selecció de vins italians. En Salvatore, el patriarca de la família que regenta l’establiment, sempre ens n’aconsella d’interessants. Sigui un Sauvignon toscà o un Falanghina de la Campania.
D’entre les maneres que tenim de viatjar sense sortir de Barcelona, crec que aquesta és una de les més plaents.
