Arriba a mig matí, descontent amb el tancament vespertí de l’hostaleria imposat per la pandèmia, “que t’impedeix fer una canya ràpida quan baixes les escombraries o a l’adrogueria a comprar quelcom” i ja habituat a un horari diürn, resultat de la paternitat “de dos marrecs de tres anys, el major, i pocs mesos, la petita”. Però aquí el tenim, com sempre diu ell, “en primera línia de bar” i amb la seva nova novel·la, Simón (Blackie Books), sota el braç.
–Per començar, un quinto no?
–Per descomptat.
Més que com escriptor, Miqui Otero es descriu “com una persona que escriu i que va començar a fer-ho des de molt petit, a la qual repel·leix el maleïdisme i intenta ser, en la mesura de les seves possibilitats, alegre”. Als cinc anys acostumava a redactar un petit relat diari en el seu quadern, aprofitant la pausa escolar del migdia. “Als vuit, participava en concursos de relats del col·legi, amb contes que després em copiaven alumnes d’altres centres”.
–Et plagiaven ja amb vuit anys??
–Sí, i fins i tot guanyaven premis, però jo m’ho prenia com una manera d’elogiar el que feia.
D’aquella etapa, aquest quarantí barceloní recorda amb afecte el seu primer personatge, “un fantasma dandi anomenat Sabanito, que sempre feia acte de presència amb un llençol d’estampat diferent i impecablement planxat”.
Amb l’entrada de la música i les ètiques i estètiques Pop en el reg de la seva vida adolescent, aquell cabal es va orientar a escriure articles per a fanzines i revistes. Molts sobre música i altres expressions subculturals, ja fora sobre Northern Soul, la sèrie The Prisoner, reivindicant el llegat de Los Canguros, o fins i tot organitzant un club musical, juntament amb el també periodista i sibarita musical, Daniel Rodríguez Caruncho, anomenat Our Favourite Club.
El record de Miguel Otero i el repte de Casavella
Els estius passats a Lugo, terra dels seus pares, van portar a un jove Otero a fer pràctiques a la redacció del diari local El Progreso. “Allà hi treballava un altre Miguel Otero així que, per a diferenciar-me d’ell, jo llavors signava com Miguel Otero Díaz. El cas és que, malgrat la seva timidesa, Miguel i jo vam acabar fent-nos íntims amics. I era, de veritat, un tio amb un humor esmoladíssim i una imaginació desbordant. Potser no va escriure mai ficció, però parlar amb ell era com submergir-te en mil i un relats. El cas és que la història va acabar de manera tràgica, amb la seva mort sobtada i jo aleshores vaig començar a signar com Miqui Otero, però mai com Miguel per respecte a la memòria d’aquell enorme escriptor sense obra”.
–I com fas el salt cap a la novel·la?
–Per un repte que em va plantejar el Francisco Casavella
La cosa va anar així: un dia, el plorat autor d’El Día del Watusi, cosí d’Otero, el va desafiar: “em va dir que a veure si publicava la meva primera novel·la abans dels 30, ho vaig aconseguir pels pèls, encara que ell no estava ja aquí per a veure-ho”, rememora a propòsit del seu debut, Hilo Musical, que finalitzava amb un gran tumult catàrtic al ritme diví dels Majestics i el seu (I Love Her So Much) It Hurts Me.
I ara, anys després, Miqui atresora una sèrie d’obres aplaudides, de les quals destaca Rayos, “per ser la que millor defineix els meus vint anys” i la nova, Simón, “perquè per a mi ha significat donar un pas més enllà”. També està involucrat en l’organització del festival literari Primera Persona, “una molt bona idea, sobretot al principi”, i col·labora en El Periódico i RAC1.
–No exercies també de professor a la universitat?
–Sí, encara que he hagut de deixar-ho per falta de temps. Haig de dir que em va agradar molt donar classes a Bellaterra a xavals poc més joves que jo. Crec que ells van aprendre, però jo també vaig aprendre molt.
Barcelona com a pàtria
“No m’agrada l’obsessió d’aquesta ciutat per renovar-ho tot, per sumir-se en una sort d’amnèsia forçada que esborra la seva identitat. Sembla que tot aquest exercici de ‘neteja’ estigui més pensat per als que venen de fora que per als que som d’aquí. Prefereixo un bar de tota la vida amb un cambrer amb millor o pitjor humor, que una cadena on escriuen el teu nom en el got de cafè”, reivindica l’escriptor qui, com passa a tantes i tants barcelonins, es considera més d’aquesta ciutat que súbdit o ciutadà de qualsevol altra nacionalitat.
“Vaig néixer aquí, vaig créixer aquí. Barcelona apareix molt en les meves novel·les. És una relació com la que tens amb un germà o un bon amic, a casa pots rajar molt, criticar-la, posar-la a baixar d’un ruc, però fora d’ella la defenses a mort”.
El bafle esputa, implacablement, les notes banals d’aquest mínim denominador comú sonor anomenat radiofòrmula, servint d’altaveu per a raquítiques inventives musicals grotescament abrigallades amb elevats pressupostos de producció.
–Potser millor trec la ràdio, o poso quelcom decent, no?
Miqui Otero es venta l’últim glop del seu quinto i, fent posat de demanar-ne un altre, respon:
–És igual. Deixa la ràdio posada amb el que hi hagi i no li donem molta importància que el valor, aquí, està en el que parlem. Si després la conversa segueix per rumbs musicals, o bé decau i ens posem en actitud de donar palmes, ja triarem què escoltar.
I aleshores Maluma queda, amb tota justícia, relegat a la categoria de soroll de fons.
