Com tot incondicional del western, guardo en la meva memòria escenes impagables. Una d’elles és un diàleg que té lloc en la pel·lícula Dos cavalquen junts, entre el sheriff (James Stewart) i un dels seus ajudants. Diu així:
— Sheriff, la vídua de Gómez tindrà un nen.
— Doni-li la meva enhorabona a Gómez.
— Però sheriff!, Gómez va morir fa més d’un any.
— Sempre he dit que Gómez era un d’aquests tipus que segueixen donant guerra després de morts.
Doncs al marge del to còmic del diàleg, és molt cert que hi ha qui dona molta guerra després de mort. Aquest és el cas, per exemple, de Julio Muñoz Ramonet, el gran estraperlista de la Barcelona del franquisme que, a punt de complir-se 30 anys de la seva mort, segueix donant que parlar a compte del seu llegat, un plet interminable entre l’Ajuntament de Barcelona i la seva família que riu-te tu d’alguns serials televisius amb guions molt menys sensacionalistes.
La història de Muñoz Ramonet, modest empleat dels magatzems El Barato, s’inicia durant la Guerra Civil, fent tasques d’espionatge per al bàndol franquista. Després de la contesa, i gràcies a la seva influència amb el règim, s’enriqueix amb el mercat negre, l’estraperlo, i s’aprofita del control que l’Estat exerceix mitjançant les quotes del cotó per adquirir indústries i negocis a preu de gallina robada. Així, acaba controlant des del seu quarter general del Palau Robert un imperi que incloïa la fàbrica Can Batlló i els magatzems El Siglo i El Águila, a més de negocis relacionats amb les assegurances i el comerç.
Vaja, que l’estraperlista va esdevenir un prohom de Barcelona, com segles abans ho van ser els qui van amassar la seva fortuna gràcies al comerç d’esclaus. Però a partir dels anys 60, el món de Muñoz Ramonet es va anar enfonsant. Una cadena de litigis i deutes milionaris van acabar amb la seva fugida a Suïssa el 1986, on va passar els últims anys de la seva vida. Abans de morir, el 1991, dictà testament, en el qual llegava a la ciutat de Barcelona la seva residència del carrer Muntaner, 282-290, l’antic Palau del Marquès d’Alella, juntament amb totes les obres d’art que hi havia al seu interior.
Acumular obres d’art va ser una altra de les activitats de Muñoz Ramonet, que va iniciar amb l’adquisició de forma mai del tot aclarida del fons que l’empresari Ròmul Bosch i Catarineu havia dipositat al MNAC en temps de la Generalitat republicana com a aval d’un crèdit públic. El problema va començar quan els hereus de l’empresari no van lliurar la col·lecció d’art al consistori, donant inici a un dels plets més intricats de les últimes dècades. Ocultacions, registres i intervencions s’han succeït. Un dels últims capítols va tenir lloc el passat mes d’octubre, quan la Guàrdia Civil va recuperar 475 de les obres. L’absència d’un inventari fiable dificulta les tasques de recuperació del llegat, però se sap que la col·lecció inicial de Bosch i Catarineu constava d’unes 2.500 peces. Segons les fonts, quedarien entre 50 i 200 obres del llegat per recuperar.
Un dels últims capítols del plet amb els hereus de Muñoz Ramonet va tenir lloc el passat mes d’octubre, quan la Guàrdia Civil va recuperar 475 de les obres.
A més de la col·lecció d’art, el palau del carrer Muntaner també ha estat objecte de litigi amb la família. No va ser fins l’any 2003 que l’Ajuntament va aconseguir disposar de les claus, i fa uns dies es va anunciar la destinació final d’una finca de més 4.000 metres quadrats, inclosos els espectaculars jardins. El vell Palau del Marquès d’Alella serà un equipament que integrarà cultura, art i ciència, segons es va aprovar en l’última sessió de la fundació que gestiona el llegat de l’empresari i que controla el consistori. De moment està prevista una inversió de 1,8 milions d’euros i la convocatòria d’un concurs d’arquitectura per adaptar el recinte als nous usos. S’espera tenir a punt el conjunt en 2023.
Mentrestant, seguiran els litigis oberts i Muñoz Ramonet, l’estraperlista de la Barcelona en blanc i negre de la postguerra, seguirà donant guerra i que parlar com el Gómez del western.
