Això de “moderadament espanyoles” no fa al·lusió ni a la seva ideologia ni al seu sentiment de pertinença, sinó al fet que la primera és de producció colombiana i la dirigeix Fernando Trueba; la tercera és coproducció amb Argentina, la dirigeix Mariana Barassi, i la del mig és una comèdia de Fernando Colomo, ciutadà del món, especialment del món madrileny.
I aquests títols, tan diferents entre si, han portat a aquesta ciutat i al seu Festival de Cinema als seus directors i alguns dels seus populars actors. Fernando Trueba, Fernando Colomo, Karra Elejalde, Toni Acosta, Quim Ávila, Javier Cámara i Clara Lago són els protagonistes de la recta final del BCN Film Festival, que es clausura aquest cap de setmana amb la pel·lícula francesa Entre rosas, de Pedra Pinaud.
Fernando Trueba ha hagut d’explicar aquí les seves motivacions per abordar El olvido que seremos, un drama tan colombià sobre la figura del metge Héctor Abad Gómez i la seva història com a professor i activista social a la complexe ciutat de Medellín dels anys setanta. La resposta és clara: tenia davant l’esplèndida i nostàlgica novel·la d’Héctor Abad Faciolince, fill del personatge, i era una temptació irrenunciable posar-la en imatges. Imatges en blanc i negre d’un present, i imatges en un color melancòlic per al gran flashback de la història familiar, explicada, en certa manera, des dels infantils ulls del fill del protagonista. El personatge l’interpreta, amb un accent colombià molt encertat, Javier Cámara, magnífic en els canvis de to des de l’entranyable crònica familiar a l’espinós drama social i polític. La passió del personatge i de l’actor transmeten la llum i l’atmosfera que la història necessita per ser realment commovedora, i també, en determinats moments, fresca i divertida.
La de Fernando Colomo, Poliamor para principiantes, és radicalment diferent, és una comèdia oberta, despreocupada i plena d’espurna i acidesa sobre alguns dels modes actuals d’encarar assumptes tan transcendentals per a l’ésser humà com l’activitat sexual i els mitjans de comunicació. Tot molt casolà, molt domèstic, amb un youtuber de pacotilla i una colla de poliamorosos que li oferiran a l’espectador no prosèlit l’ocasió de cultivar-se en aquests jardins o, almenys, de treure el cap en la matèria. La història és lleugera, fins i tot frívola, però té moments de riallada incontrolable, com aquell en què pare i fill (Karra Elejalde i Quim Àvila) assisteixen a una sessió explicativa del poliamor i les seves varietats, ben detallades en les seves relacions i intercanvis de fluids geomètrics. Una pel·lícula per divertir-se i, si es pot, per no treure’n conclusions al respecte.
La directora argentina Mariana Barassi firma Crónica de una tormenta, coproduïda per Gerardo Herrero i protagonitzada per Clara Lago i Ernesto Alterio, dos actors que es manegen molt bé en la comèdia, però que aquí estan forçats a canviar de registre, ja que es tracta d’un intens drama laboral i personal al despatx del director d’un important diari. La història es desenvolupa en una nit, els conflictes van creixent amb el llevat de l’ambició, els desitjos tapats, les pràctiques corruptes del periodisme i una intriga plena de moralitats i moralines. Només la tallada de cabells i el pentinat d’Ernesto Alterio es mereixerien un bon paràgraf enginyós o una bateria d’emoticones de tots els colors; en canvi, Clara Lago s’esprem per donar-li al seu personatge una ambigüitat que aixeca les suspicàcies (i els pèls) com si fossin fideus d’una fideuà.
