Una exposició retrospectiva sempre està acompanyada d’un fort sentit de consagració. Observar amb deteniment els inicis d’un autor, escodrinyar la seva evolució des del punt de referència inequívoc que representa la seva situació present. Aquest exercici retrospectiu el podem realitzar al Museu Can Framis de Poblenou des del passat 2 de febrer i fins al pròxim 30 de maig a través de l’obra de l’artista Yago Hortal (Barcelona, 1983).
Hortal presenta Això era abans, això és ara, una selecció d’obres que recull quinze anys de trajectòria, així com una constant i sensible evolució. Al llarg de la mostra es pot observar com el color ha estat sempre una poderosa constant per a l’obra i tècnica d’Hortal, no com a via d’experimentació o simple instrument, sinó per allò que ho converteix en una quelcom atraient: la constitució d’un llenguatge intensament cromàtic.
Potser, no hi ha millor marc possible a Barcelona per consagrar a un nou autor que la Fundació Vila Casas, a través del seu espai del Museu Can Framis. Aquesta retrospectiva no suposa tan sols el recorregut madurat d’un autor, sinó que també interpel·la tots aquells que tenen a les seves mans la promoció de la creació artística a la nostra ciutat. La Fundació Vila Casas és un dels bastions del panorama artístic català per crear un espai que vetlli per la constant renovació i conservació de l’art.
Així mateix, cal dir que en la carrera d’Hortal han intervingut altres agents compromesos amb la presència de l’art contemporani a la ciutat, com la Galeria Senda. Possiblement, davant una esperançadora circumstància com és l’exposició d’Hortal, hauríem de plantejar-nos com les institucions i els ciutadans mantenim el llegat de la Barcelona mecenes de l’art i la cultura.
Si ara podem gaudir de l’encant de molts elements urbanístics de Barcelona o delectar-nos davant el patrimoni artístic que custodien els museus de la ciutat, és perquè va haver-hi qui va sentir el deure de construir un llegat sòlid i valuós per a les generacions futures. Possiblement, no hi ha acte d’altruisme més elevat que aquest.
El Museu Can Framis acull les diferents obres que formen la retrospectiva a través d’una disposició que respecta la cronologia, fent que resulti fàcil per al visitant entendre l’evolució d’Hortal. La mostra, comissariada per Enrique Juncosa, permet comprovar com el progrés o canvi en Hortal no s’ha produït a través de la constant exploració de nous camins, el cas de molts artistes, sinó que és fruit de l’aprofundiment de dos grans elements: color i abstracció.
En les diferents obres que podem veure al llarg de la retrospectiva, comprovem com el color és el principal element de comunicació de l’obra, però aquest no tan sols assumeix un paper protagonista per la seva força o la seva presència total, sinó per la seva manera de representació. A totes les obres presents a la sala el color és aplicat a través de moviments, fortes pinzellades o intenses esquitxades sobre el suport. En certa manera, l’evolució que podem observar a l’obra de l’autor tan sols té un element sensible i cridaner: el color.
En certa manera, l’evolució que podem observar a l’obra de l’autor tan sols té un element sensible i cridaner: el color
Al marge de tots els elements propis de l’obra, podem afirmar que aquesta retrospectiva suposa en si mateixa una excel·lent notícia. Hortal obre una nova generació per a un temps nou. El segell de la Fundació Vila Casas és un aval de gran consideració per assumir que el panorama barceloní compta amb un artista que inicia els passos de la seva consagració, però no dins de la completa maduresa de l’autor, sinó com la promesa d’un futur que fructificarà de manera creativa i consistent.
El nom amb el qual ha estat titulada l’exposició Això era abans, això és ara no tan sols evoca referències cinematogràfiques o artístiques, sinó que enllaça a la perfecció amb el motiu de tota la mostra, el fet de poder reafirmar l’inici de la seva trajectòria per confirmar els elements que conformen actualment la seva obra.
En les circumstàncies actuals, tota interpel·lació al plaer contemplatiu i personal és un petit però poderós recordatori de la llibertat personal i de les seves conseqüències esperançadores
El camí obert per Hortal, reafirmat en aquesta exposició, ofereix al nostre panorama artístic una alenada d’aire fresc i lliure. La contemplació de la seva obra no remet a complicades i absurdes conspiracions metafísiques, ni a constants referències bibliogràfiques com si es tracés d’una recerca acadèmica.
L’obra d’Hortal ha estat des dels seus inicis, i continua sent ara, una oportunitat per endinsar-nos en el plaer visual dels elements situats sobre un llenç. En circumstàncies com en les que vivim, qualsevol interpel·lació al plaer contemplatiu i personal, com ho permet l’obra d’Hortal, és un petit però poderós recordatori de la llibertat personal i de les seves conseqüències esperançadores.
