L’estrena d’'Star Wars. Els últims Jedi' (2017), el passat 15 de desembre, ha estat la segona més taquillera de la història als Estats Units, només darrere de l’episodi anterior (potser perquè es tracta de l’esperada continuació de la trilogia original)
“The greatest teacher, failure is” (Master Yoda). La sentència de Yoda, d’inequívoca construcció en hipèrbaton, no sembla aplicable a la pel·lícula en què s’escolta. L’estrena d’Els últims Jedi(2017), el passat 15 de desembre, ha estat la segona més taquillera de la història als Estats Units, només darrere de l’episodi anterior (potser perquè es tracta de l’esperada continuació de la trilogia original). El despertar de la força (2015) va recaptar 210 milions de dòlars i va superar ja en els primers dies el cost total de producció, i la nova edició el segueix de prop. La història de Star Wars és, almenys econòmicament, la història d’un triomf continuat.
UNA RECEPCIÓ MÍTICA L’èxit recent, efectivament aclaparador, no pot dir-se que sigui nou. L’obra que donaria nom a la saga, La guerra de les galàxies, va suposar el 1977 un fenomen cinematogràfic i social completament inesperat, amb evident repercussió econòmica: una inversió d’11 milions de dòlars va generar-ne més de 460. Tampoc els productors van saber mesurar la dimensió del fenomen, ja que van cedir els drets d’explotació de la mercadotècnia al jove director, Georges Lucas.
Els personatges, interpretats per actors novells, es van saludar com a arquetips, referents de validesa atemporal, mentre que els androides i les naus espacials al seu torn es van convertir en objecte de culte. Icones d’una realitat que constitueix l’imaginari col·lectiu fins a l’actualitat i que retrobem en tota mena d’objectes de consum (d’entreteniment, per descomptat, però també moda o alimentació). Els productes que deriven d’aquest llunyà món compleixen una funció ritual, fan partícip el posseïdor d’una narrativa pròpia del mite.
Els productes que deriven d’aquest llunyà món compleixen una funció ritual, fan partícip el posseïdor d’una narrativa pròpia del mite
Resulta temptador creure que l’èxit de la saga Star Wars es deu al desplegament d’un dispositiu de màrqueting agressiu. Però també es pot entendre la qüestió a la inversa: el desplegament es produeix d’acord amb l’interès que desperta la complexitat de les qüestions posades sobre la taula de joc per la ficció, que van molt més enllà del que habitualment es narra a les pel·lícules d’acció, en què “bons” i “dolents” s’enfronten sense treva ni ambigüitats.
És innegable que la proliferació de criatures mai vistes ni imaginades, igual que els efectes especials, capten poderosament l’atenció de l’espectador, mentre que el savi ús de la banda sonora, de John Williams, dota d’una dimensió més profunda i creïble la trama, a través del leitmotiv, és a dir, mitjançant l’assignació de temes recurrents que caracteritzen personatges i permeten amplificar el sentit de les situacions plantejades. I, amb tot, la grandiloqüència audiovisual funciona com a suport d’una proposta que en si mateixa es vol transcendent i l’avenç de la qual es narra amb to èpic, com a epopeia fundacional de valors, ubicada més enllà del context de l’espectador (“fa molt de temps, en una galàxia molt molt llunyana”).
ESPIRITUALITAT QUE ES PERPETUA EN TRILOGIES “La humanitat arrenca en el moment en què deixa de ser instintivament egoista”, va afirmar Akira Kurosawa, havent constatat no sense sorpresa la capacitat de sacrifici de la qual és capaç l’ésser humà. El coneixement i l’estima de Georges Lucas pel cinema del director japonès és evident i de fet ell mateix ha ponderat la influència de pel·lícules com Rashomon, Els set samurais o, sobretot, La fortalesa amagada.
Difícil no comprendre sota aquesta llum l’estètica i disciplina Jedi. Les catanes es converteixen en sabres làser i els quimonos són la vestimenta que caracteritza els regits per una moral de tall budista, una filosofia de vida que renuncia en primera instància a la satisfacció dels interessos particulars.
L’absència de doctrines teòriques en el budisme s’acompanya d’una disposició pràctica, una forma d’empatia que no és menys exigent que l’estudi. I, tanmateix, la proposta d’espiritualitat alternativa que ofereix Star Wars resulta summament exitosa en termes comercials. Se sap la manera en què la ficció –sèries i pel·lícules, a la nostra època– realitza en l’imaginari popular la funció d’un mirall en el qual mirar-se per a l’acceptació pròpia i aliena, on es debaten qüestions axiològiques, relatives als valors (posseeix un paper comparable al de la novel·la, que Paul Ricoeur va estudiar a Temps et récit o a Soi-même comme un autre).
La saga dels cavallers Jedi funciona en la cosmovisió de diferents generacions d’espectadors com un mite fundacional, una narrativa religiosa que atrapa d’inici, amb la trilogia original, a través de l’escissió i identificació del pare i el fill, que esdevé figura crística per la crisi que experimenta en saber i patir per la veritat. La lectura freudiana assenyala l’ambivalència constitutiva d’aquesta relació familiar d’amor-odi, present en els mites dels orígens de diferents civilitzacions, també la cristiana (i la versió psicoanalítica del qual, ja al segle XX, és la confessió d’aquell somni d’un pacient de Freud: “Pare, no veus que m’estic cremant?”).
La saga dels cavallers Jedi funciona en la cosmovisió de diferents generacions d’espectadors com un mite fundacional
El fill redimeix el pare que l’ha sumit en la incomprensió d’un sofriment exagerat; el salva, promou el gir de la seva mirada a El retorn del Jedi perpetuant la intensitat emocional deL’imperi contraataca, una de les millors segones parts de la història del cinema. La segona trilogia, en canvi, suposa un anticlímax en tota regla, que sembla voler esmenar la tercera trilogia, en els últims anys.
A la figura de Kylo Ren –fill de Han Solo i Leia– però també en la de l’ancià Luke, que Yoda encara anomena “jove Skywalker” a Els últims Jedi, retrobem la correspondència de bé i mal, entesa com dues cares –no excloents entre si– de la mateixa moneda. El “costat fosc” aflora en Kylo Ren, com ho havia fet en el seu avi Darth Vader, però també el dubte, la vacil·lació. Els paral·lelismes no són casuals, al contrari. Luke es veu temptat d’extingir-lo, a negar-lo per por, la qual cosa no fa sinó esperonar la seva realitat.
LA FORÇA, PRINCIPI CÒSMIC Així, allò que veritablement atrapa de la saga Star Wars, des de la trilogia inicial, és la psicologia dels personatges i l’entramat de relacions sentimentals i familiars que es revela progressivament, amb relació a un principi de connotacions místiques, com és “la força”. El terme (force) bé pot apuntar a un vessant físic, a un poder, atès que aquells que la reconeixen en si amb una intensitat superior són també hàbils en la lluita, capacitats per fer levitar masses amb (el poder de) la ment. Aquí, precisament, radica l’altre vessant, el que presenta la força com a principi espiritual, si bé inaprehensible o inconcebible en un sentit enterament racional.
La definició de la força és enunciada amb solemnitat a la primera pel·lícula de la saga –cronològicament parlant– per un dels Jedi més carismàtics, Obi-Wan Kenobi: “La força és el que dóna al Jedi el seu poder. És un camp d’energia creat per tots els éssers vius. Ens envolta i ens impregna. És el que manté la galàxia unida.”
Pràcticament idèntica –podríem pensar d’inici– és la definició que Rey ofereix a Luke Skywalker a Els últims Jedi, interrogada per ell: “És un poder que els Jedi tenen, que els permet controlar la gent i… fer que les coses flotin.” La resposta de Luke no pot ser més taxativa: “Impressionant. Cada paraula d’aquesta frase és incorrecta.” No perquè els Jedi no siguin poderosos, en el sentit apuntat, sinó perquè l’asseveració es basa en una creença, abunda en el mite, i no és conscient que –segons precisa Luke– la força no és un poder que posseeixin els Jedi de forma exclusiva, fins i tot si la força els dóna el poder, una vegada la senten en el seu interior, reconeguda com a “equilibri i energia” –dirà Rey, ja encertadament–. Però aquesta aprehensió no és intel·lectual, ni pot donar-se per suposada, sota pena d’envilir el que es creu poderós.
El procés de desmitificació de les nocions típicament Jedi, a l’última entrega de la saga, representa una part essencial de la disciplina
La destrucció del temple o la crema dels llibres sagrats apunten a la necessitat de transcendir la llegenda i protegir el deixeble contra un imprudent ensuperbiment. El procés de desmitificació de les nocions típicament Jedi, a l’última entrega de la saga, representa una part essencial de la disciplina que busca ser restaurada. Es fa un pas més en la crítica a la visió dicotòmica i maniquea, que entén el bé com a inherent per força i el mal, el costat fosc. (Continuarà…)
Star Wars (I): Mitologia de la força i poder del mite
L’estrena d’'Star Wars. Els últims Jedi' (2017), el passat 15 de desembre, ha estat la segona més taquillera de la història als Estats Units, només darrere de l’episodi anterior (potser perquè es tracta de l’esperada continuació de la trilogia original)
“The greatest teacher, failure is” (Master Yoda). La sentència de Yoda, d’inequívoca construcció en hipèrbaton, no sembla aplicable a la pel·lícula en què s’escolta. L’estrena d’Els últims Jedi(2017), el passat 15 de desembre, ha estat la segona més taquillera de la història als Estats Units, només darrere de l’episodi anterior (potser perquè es tracta de l’esperada continuació de la trilogia original). El despertar de la força (2015) va recaptar 210 milions de dòlars i va superar ja en els primers dies el cost total de producció, i la nova edició el segueix de prop. La història de Star Wars és, almenys econòmicament, la història d’un triomf continuat.
UNA RECEPCIÓ MÍTICA L’èxit recent, efectivament aclaparador, no pot dir-se que sigui nou. L’obra que donaria nom a la saga, La guerra de les galàxies, va suposar el 1977 un fenomen cinematogràfic i social completament inesperat, amb evident repercussió econòmica: una inversió d’11 milions de dòlars va generar-ne més de 460. Tampoc els productors van saber mesurar la dimensió del fenomen, ja que van cedir els drets d’explotació de la mercadotècnia al jove director, Georges Lucas.
Els personatges, interpretats per actors novells, es van saludar com a arquetips, referents de validesa atemporal, mentre que els androides i les naus espacials al seu torn es van convertir en objecte de culte. Icones d’una realitat que constitueix l’imaginari col·lectiu fins a l’actualitat i que retrobem en tota mena d’objectes de consum (d’entreteniment, per descomptat, però també moda o alimentació). Els productes que deriven d’aquest llunyà món compleixen una funció ritual, fan partícip el posseïdor d’una narrativa pròpia del mite.
Els productes que deriven d’aquest llunyà món compleixen una funció ritual, fan partícip el posseïdor d’una narrativa pròpia del mite
Resulta temptador creure que l’èxit de la saga Star Wars es deu al desplegament d’un dispositiu de màrqueting agressiu. Però també es pot entendre la qüestió a la inversa: el desplegament es produeix d’acord amb l’interès que desperta la complexitat de les qüestions posades sobre la taula de joc per la ficció, que van molt més enllà del que habitualment es narra a les pel·lícules d’acció, en què “bons” i “dolents” s’enfronten sense treva ni ambigüitats.
És innegable que la proliferació de criatures mai vistes ni imaginades, igual que els efectes especials, capten poderosament l’atenció de l’espectador, mentre que el savi ús de la banda sonora, de John Williams, dota d’una dimensió més profunda i creïble la trama, a través del leitmotiv, és a dir, mitjançant l’assignació de temes recurrents que caracteritzen personatges i permeten amplificar el sentit de les situacions plantejades. I, amb tot, la grandiloqüència audiovisual funciona com a suport d’una proposta que en si mateixa es vol transcendent i l’avenç de la qual es narra amb to èpic, com a epopeia fundacional de valors, ubicada més enllà del context de l’espectador (“fa molt de temps, en una galàxia molt molt llunyana”).
ESPIRITUALITAT QUE ES PERPETUA EN TRILOGIES “La humanitat arrenca en el moment en què deixa de ser instintivament egoista”, va afirmar Akira Kurosawa, havent constatat no sense sorpresa la capacitat de sacrifici de la qual és capaç l’ésser humà. El coneixement i l’estima de Georges Lucas pel cinema del director japonès és evident i de fet ell mateix ha ponderat la influència de pel·lícules com Rashomon, Els set samurais o, sobretot, La fortalesa amagada.
Difícil no comprendre sota aquesta llum l’estètica i disciplina Jedi. Les catanes es converteixen en sabres làser i els quimonos són la vestimenta que caracteritza els regits per una moral de tall budista, una filosofia de vida que renuncia en primera instància a la satisfacció dels interessos particulars.
L’absència de doctrines teòriques en el budisme s’acompanya d’una disposició pràctica, una forma d’empatia que no és menys exigent que l’estudi. I, tanmateix, la proposta d’espiritualitat alternativa que ofereix Star Wars resulta summament exitosa en termes comercials. Se sap la manera en què la ficció –sèries i pel·lícules, a la nostra època– realitza en l’imaginari popular la funció d’un mirall en el qual mirar-se per a l’acceptació pròpia i aliena, on es debaten qüestions axiològiques, relatives als valors (posseeix un paper comparable al de la novel·la, que Paul Ricoeur va estudiar a Temps et récit o a Soi-même comme un autre).
La saga dels cavallers Jedi funciona en la cosmovisió de diferents generacions d’espectadors com un mite fundacional, una narrativa religiosa que atrapa d’inici, amb la trilogia original, a través de l’escissió i identificació del pare i el fill, que esdevé figura crística per la crisi que experimenta en saber i patir per la veritat. La lectura freudiana assenyala l’ambivalència constitutiva d’aquesta relació familiar d’amor-odi, present en els mites dels orígens de diferents civilitzacions, també la cristiana (i la versió psicoanalítica del qual, ja al segle XX, és la confessió d’aquell somni d’un pacient de Freud: “Pare, no veus que m’estic cremant?”).
La saga dels cavallers Jedi funciona en la cosmovisió de diferents generacions d’espectadors com un mite fundacional
El fill redimeix el pare que l’ha sumit en la incomprensió d’un sofriment exagerat; el salva, promou el gir de la seva mirada a El retorn del Jedi perpetuant la intensitat emocional deL’imperi contraataca, una de les millors segones parts de la història del cinema. La segona trilogia, en canvi, suposa un anticlímax en tota regla, que sembla voler esmenar la tercera trilogia, en els últims anys.
A la figura de Kylo Ren –fill de Han Solo i Leia– però també en la de l’ancià Luke, que Yoda encara anomena “jove Skywalker” a Els últims Jedi, retrobem la correspondència de bé i mal, entesa com dues cares –no excloents entre si– de la mateixa moneda. El “costat fosc” aflora en Kylo Ren, com ho havia fet en el seu avi Darth Vader, però també el dubte, la vacil·lació. Els paral·lelismes no són casuals, al contrari. Luke es veu temptat d’extingir-lo, a negar-lo per por, la qual cosa no fa sinó esperonar la seva realitat.
LA FORÇA, PRINCIPI CÒSMIC Així, allò que veritablement atrapa de la saga Star Wars, des de la trilogia inicial, és la psicologia dels personatges i l’entramat de relacions sentimentals i familiars que es revela progressivament, amb relació a un principi de connotacions místiques, com és “la força”. El terme (force) bé pot apuntar a un vessant físic, a un poder, atès que aquells que la reconeixen en si amb una intensitat superior són també hàbils en la lluita, capacitats per fer levitar masses amb (el poder de) la ment. Aquí, precisament, radica l’altre vessant, el que presenta la força com a principi espiritual, si bé inaprehensible o inconcebible en un sentit enterament racional.
La definició de la força és enunciada amb solemnitat a la primera pel·lícula de la saga –cronològicament parlant– per un dels Jedi més carismàtics, Obi-Wan Kenobi: “La força és el que dóna al Jedi el seu poder. És un camp d’energia creat per tots els éssers vius. Ens envolta i ens impregna. És el que manté la galàxia unida.”
Pràcticament idèntica –podríem pensar d’inici– és la definició que Rey ofereix a Luke Skywalker a Els últims Jedi, interrogada per ell: “És un poder que els Jedi tenen, que els permet controlar la gent i… fer que les coses flotin.” La resposta de Luke no pot ser més taxativa: “Impressionant. Cada paraula d’aquesta frase és incorrecta.” No perquè els Jedi no siguin poderosos, en el sentit apuntat, sinó perquè l’asseveració es basa en una creença, abunda en el mite, i no és conscient que –segons precisa Luke– la força no és un poder que posseeixin els Jedi de forma exclusiva, fins i tot si la força els dóna el poder, una vegada la senten en el seu interior, reconeguda com a “equilibri i energia” –dirà Rey, ja encertadament–. Però aquesta aprehensió no és intel·lectual, ni pot donar-se per suposada, sota pena d’envilir el que es creu poderós.
El procés de desmitificació de les nocions típicament Jedi, a l’última entrega de la saga, representa una part essencial de la disciplina
La destrucció del temple o la crema dels llibres sagrats apunten a la necessitat de transcendir la llegenda i protegir el deixeble contra un imprudent ensuperbiment. El procés de desmitificació de les nocions típicament Jedi, a l’última entrega de la saga, representa una part essencial de la disciplina que busca ser restaurada. Es fa un pas més en la crítica a la visió dicotòmica i maniquea, que entén el bé com a inherent per força i el mal, el costat fosc. (Continuarà…)
