Amb tota la injustícia del món, hi ha vegades que quan es parla de les grans novel·les de Barcelona no s’esmenta Cabaret Pompeya, d’Andreu Martín, una de les narracions més exactes ambientada en una ciutat, que exerceix com quelcom més que un simple escenari per convertir-se en un protagonista més, que viu i pateix un arc narratiu de mig segle d’història impecablement cisellat.
I, malgrat l’imponència de l’obra citada, aquesta no és l’únic motiu pel qual Martín és acollit amb algaravia quan arriba al Bar, a la tarda, per ventar-se un gintònic i sotmetre’s, amb amable resignació, a una conversa que agafa gairebé el to d’un tercer grau a peu de carrer.
“Vaig estudiar psicologia i, un dia, vaig començar a guanyar diners com a escriptor. Així he viscut fins avui, quaranta i tants anys després. Ara hauria d’estar jubilat, però l’addicció a l’escriptura és més forta que jo”, explica el premiadíssim autor de centenars d’obres que van des de la historieta, fins a la novel·la juvenil, passant per guions per a televisió i cinema, o novel·les negres referencials com ara Prótesis, Piel de Policía o L’Harem del Tibidabo.
— I com i quan vas decidir que t’anaves a dedicar a aquest ofici?
— Em vaig fer escriptor durant el servei militar, perquè preferia escriure guions de còmic que no pas fer la instrucció.
Aquell va ser el principi d’una profícua col·laboració amb l’Editorial Bruguera i el desenvolupament de personatges tan sòlidament ancorats en el nostre patrimoni cultural popular com Sir Tim O’Theo, creat per Raf, però sovint guionitzat per Martín.
El resultat és el mestratge d’un ofici del qual se sent molt orgullós: “He pogut ser escriptor tota la meva vida. No periodista que escriu novel·les, o advocat que escriu novel·les, o professor que escriu novel·les, ni ric que escriu novel·les; sinó escriptor a temps, dedicació i vocació concretes. Tinc la sensació d’haver fet tota la meva vida el que m’ha donat la gana”, argumenta amb la mirada perduda en la ginebra i tònica de la seva copa. Després d’un instant de silenci reflexiu, puntualitza: “Encara que això és impossible, clar”.
Situar la novel·la negra barcelonina en el mapa
Manuel Vázquez Montalbán, possiblement el nom que més ha contribuït a consolidar la presència de la narrativa negra i criminal manufacturada a la capital catalana en les llibreries de tot el món, assegurava que, amb Barcelona Connection d’Andreu Martín, “la ciutat penetra en l’imperi del crim internacional”. Un reconeixement a la feina d’un escriptor tot terreny que segueix en el candeler amb obres noves del gènere, desenvolupades amb rapidesa, efectivitat i un total domini de les eines i recursos d’un gran narrador. L’última, prenguin nota, és la lícitament aclamada Ara direu que estic boig (AlRevés).
— I últimament, en què estàs capficat?
— Estic escrivint una novel·la que es titularà Una noia disfressada de clarinet. I continuo vivint.
A nivell personal, l’Andreu destaca haver-se casat “dues vegades: una de manera irreflexiva i boja i vaig acabar estimbat en el fons d’un barranc; i una segona vegada, durant un ball de disfresses en què li vaig robar una estrella a la Nit. Em vaig fer pare en un viatge ple d’aventures, com la de perdre’m en la selva de l’Orinoco, en una petita piragua, en companyia de la meva estimada RM”. Dit això, allò que li arrenca el seu somriure més categòric és la proximitat de la seva pròxima trobada amb el seu nét, amb el qual comparteixen mons, jocs i aventures que es plasmen en una complicitat que humiteja d’alegria la mirada de l’escriptor.
Casat amb una ciutat d’on se’n va anar
Quan se li pregunta a l’Andreu Martín què és allò que l’enamora de la seva Barcelona natal, on naixia el 1949, la resposta no deixa lloc a cap dubte: “Tot, les seves virtuts i els seus defectes, la seva història bruta i els seus assoliments brillants. És com si em preguntessis què m’agrada de la meva dona. Només hi ha una resposta possible: tot. Fins i tot, el que no hauria d’agradar-me”.
Tot i això, ja no viu a la ciutat. “Em va agradar quan era la lúgubre capital franquista de la meva infància; em vaig enamorar d’ella quan Maragall la va ajudar a que es posés maca; i me n’he anat a un altre lloc quan Colau ha decidit destruir tot el que m’agradava d’ella”, lamenta a propòsit “de les meves detestades superilles, dels carrils bici, de l’eliminació de la utilitat dels xamfrans, de les obres tan mal pensades i malparides. Però —reflexiona— ja no estic parlant de la meva Barcelona. Estic parlant d’un lloc que em resulta tan aliè com si m’haguessin convertit en turista”.
A la ràdio sona el ritme furibund de Cayo Diablo, de Los Mambo Jambo, capitanejats pel seu bon amic i fillol, el saxofonista i compositor Dani Nel·lo.
L’Andreu somriu amb afecte i dóna un cop d’ull al menú.
— Voldràs menjar alguna cosa?
— Si no em sent el meu metge, alguna cosa dolça si us plau.
