El Gran Teatre de Liceu ha dissenyat una de les propostes més ambicioses i atractives dels últims temps, amb artistes de primeríssim nivell i una mirada transversal, profundament humanística, que s’articula al voltant de la noció de paradís i posa en primer pla la possibilitat d’una curació a través de l’art: “Projectar l’art i l’òpera com a paradís és parlar de la necessitat de protegir-se davant de tanta desolació. El Liceu, un lloc on refugiar-nos del naufragi i cercar l’ideal”, es pot llegir a la seva pàgina web. No és un mer eslògan, amb reminiscències romàntiques. La cultura posseeix la doble capacitat d’acollir, tornar més confortable el nostre hàbitat i també la de qüestionar les creences i fomentar la reflexió crítica. Davant la consciència de la pròpia fragilitat i amb l’augment del populisme en l’anomenada era de la postveritat, ambdues potencialitats es revelen primordials.
En la temporada que correspon al 175 aniversari de Liceu s’ha configurat una proposta d’alta volada, tant pels participants com per les obres programades. Víctor García de Gomar, director artístic, va abundar en la presentació telemàtica en el paper taumatúrgic de l’art, que pot llegir-se així mateix en el substanciós volum digital —el llibre de la temporada— a través del lletreig acrònim de la paraula PARADIS. Amb pròlegs de Ramon Andreu i d’Alex Ross, així com dels dirigents Salvador Alemany (Seguim dempeus i convençuts) i Valentí Oviedo (La força del Liceu), i també de Josep Pons, el director musical (Amb esperit de superació) suposa un generós recull de les activitats culturals, no només operístiques, que es desplegaran en una temporada que pot esdevenir memorable.
Precisament Josep Pons obrirà la temporada dirigint l’Ariadne auf Naxos de Richard Strauss, una nova coproducció del Liceu amb un repartiment de luxe, que compta amb la inestimable participació de la soprano sueca Iréne Theorin. Una estrella mundialment venerada, que va deixar el públic de Liceu sorprès per les seves prestacions en el Tristan und Isolde de la temporada 2017/2018, amb la posada en escena d’Alex Ollé, de la Fura dels Baus, que en la present consta com artista resident i s’encarregarà de la posada en escena del Pelléas et Mélisande de Claude Debussy. Altres grans noms de la creativitat i les arts contemporànies, que contribuiran amb aquest retorn al paradís amb mirada crítica i compromís estètic, són els pintors William Kentridge i Antonio López, la poetessa Ane Carson, els fotògrafs Jordi Bernadó i Cristina de Middel, i el pensador —ja esmentat— Ramón Andrés.
Víctor García de Gomar, director artístic, va abundar en la presentació telemàtica en el paper taumatúrgic de l’art
En l’àmbit estrictament musical, cal destacar la gloriosa trilogia operística elaborada per la dupla Mozart/Da Ponte, les entremaliadures dels quals es despleguen en forma de trames enrevessades, d’una lucidesa atemporal. Le nozze di Figaro, el Don Giovanni i el Cosí fan tutte seran dirigides per Mark MinKowski. Un dels especialistes en la interpretació de la música del segle XVIII amb criteris d’època i autor d’enregistraments de referència —com les simfonies londinenques de Haydn— que l’acrediten com un excel·lent orquestrador de les intrigues amoroses. El caràcter galant, la fina psicologia dels personatges i la celebració de la vida que les partitures mozartianes vehiculen més enllà de segle de composició, fins a apropar-se a la nostra època en termes de sensibilitat.
De fet, la confecció de la temporada està summament equilibrada en criteris cronològics. També les obres contemporànies es troben ben representades per títols com el War Requiem de Benjamin Britten amb un elenc admirable, que inclou la participació de Matthias Goerne, Tatiana Pavloskaya i Mark Padmore, sota la direcció musical de Josep Pons. El Wozzeck d’Alban Berg tornarà a comptar amb el protagonisme de Matthias Goerne, amb la direcció escènica de William Kentridge. Són molts els al·licients que convergeixen en una temporada tan atípica i esperançadora. Altres grans noms de la lírica, com els de Anna Netrebko, Piotr Beczala, Sonia Yoncheva o Javier Camarena gaudiran d’intervencions estel·lars, en recitals únics però també —en el cas de Camarena— per cantar el paper de Tamino a La flauta màgica —Quarta òpera mozartiana programada en una mateixa temporada!— en què així mateix es podrà escoltar a la meravellosa Núria Rial.
Tampoc podem deixar d’esmentar altres funcions imprescindibles. El Rigoletto de Verdi, per exemple, n’és una. Una producció conjunta de Liceu i el Teatro Real, que comptarà amb l’actuació d’Olga Peretyatko i Christopher Maltman. O La dama de piques de Txaikovski, amb el protagonisme de Sonda Radvanovsky. I, ja en versió concert, destaca la programació de l’escassament conegut Orpheus de Georg Philipp Telemann sota la direcció d’un referent de la direcció de peces barroques i clàssiques, molt apreciat pel públic de Barcelona, com és René Jacobs. I, també en versió concert, una altra autoritat com William Christie, al capdavant del seu conjunt Les Arts Florissants, interpretarà la rarament programada òpera Partenope, de Georg Friedrich Händel.
Són molts els al·licients que convergeixen en una temporada tan atípica i esperançadora
Encara més noms imprescindibles —de primer nivell internacional— al davant, en aquest cas, d’obres cabdals —més conegudes— que commouran als espectadors, són els de Gustavo Dudamel, que dirigirà l’evocadora Simfonia fantàstica de Berlioz, al front de l’Orquestra de l’Òpera nacional de París, en un fructífer intercanvi que portarà l’Orquestra del Gran Teatre de Liceu, dirigida per Josep Pons, a l’Òpera de la Bastilla, per interpretar El castell de Barbablava de Béla Bartók, amb el protagonisme de Sir Bryn Terfel. En el capítol simfònic un altre nom que val la pena tenir present és el de Jordi Savall, que proporcionarà lectures poderoses i vibrants de les simfonies vuitena i novena de Beethoven.
També amb criteris interpretatius d’època i una trajectòria internacionalment aplaudida, els Madrigals de Monteverdi per Rinaldo Alessandrini i el seu Concerto Italiano transportaran l’oient al món barroc que va veure néixer la representació escènica avui coneguda com a òpera. La pluralitat d’afectes concertats musicalment donarà peu així mateix a representacions escèniques en format dansa. Des d’un espectacle flamenc amb elements de transgressió a De Scherezade a Yo, Carmen de María Pagés i la dramatúrgia d’El Arbi El Harti a un altre tan clàssic com El trencanous, amb el Ballet del Théatre du Capitole de Tolosa. A més, el Winterreise de Franz Schubert serà evocat en la seva lírica fragilitat pel Ballet Preljocaj com un trajecte per les principals inquietuds humanes, el desert gelat d’una desolació que —tornant a aquell lema a manera de eslògan— ens porta a anhelar el retorn al paradís, i que també treballarà l’artista Antonio López en un context ben diferent —l’antic centre penitenciari La Model— amb la intervenció del baríton Benjamin Appl.
Una de les paraules més recurrentment emprades per Victor García de Gomar en la presentació de la temporada 2021/22 —al costat de la noció de “Paradís”— va ser “anhel”. Encara que romànticament pot llegir-se com Sehnsucht —la recerca d’alguna cosa intangible o inabastable o “desig de desig”— la veritat és que a la nostra època el terme revela la necessitat d’una tranquil·litat d’ànim o salut espiritual molt concreta. El somni d’una plenitud ancestral, retroactivament pressentida no només forma part d’una cosmovisió mítica. El Gran Teatre de Liceu potència amb aquest retorn al paradís el poder sanador de la catarsi, l’obertura de mons paral·lels a través de la creació artística, que fa possible la purga d’humors perjudicials i ajuden a recuperar la confiança en l’ésser humà. “El paradís t’espera”, més que un lema comercial, explicita la tendència a la llum que prospera des de l’experiència transitòria i didàctica de les ombres, amb una consciència nova.
