Què tenen en comú el Palau de les Arts de València de Calatrava, amb una façana que es va començar a esquerdar, desprendre i bombar poc després d’haver-se acabat; l’Ecce Homo de Borja després de passar per les mans de Cecilia Jiménez, o la vergonyosa versió d’Angie, dels Rolling Stones, per Melendi?
Les tres són considerades com a Art Destructiu: “Una expressió artística inquietant, estranya i polèmica que proposa crear destruint”, explica Manoli Mansilla, coordinadora de la galeria Legax Art —331 del carrer Aragó— que des del 20 de maig fins al 25 de juny exhibeix la col·lectiva La Ruïna Anticipada, una exposició que acosta al públic les últimes tendències d’aquest corrent artístic amb obres de Rafael Jiménez, Miquel Sabaté i Joan Vilacasas.
“Sempre m’han interessat els fenòmens polítics extrems —argumenta Mansilla— sigui en l’art o en la cultura, i l’Art Destructiu forma part d’aquestes notes al peu de la Història oficial que permeten conèixer el segle XX i el XXI”.
Trajectòria discontínua
Normalment, es daten els orígens del fenomen el 1961, quan l’artista argentí Kenneth Kemble va reunir artistes, crítics, psicoanalistes, enginyers de so, arquitectes i músics amb l’objectiu de realitzar una reflexió col·lectiva sobre els principis de la destrucció. Els fruits d’aquell debat quallarien el 20 de novembre d’aquell any, en una exposició de deu dies a la Galeria Lirolay de Buenos Aires.
— Però realment l’Art Destructiu va néixer allà?
Mansilla pren la paraula: “Per ser honestos i rigorosos, hauria d’assenyalar-se que el 1959, dos anys abans que el senyor Kemble liderés la seva exposició a l’Argentina, l’artista alemany Gustav Metzger escrivia el Manifest de l’Art Autodestructiu en el qual subratllava els poders destructius de l’home, amb la intenció de contribuir a una sèrie de canvis socials”.
Tot i això, la coordinadora de Legax Art nega que, en la seva opinió, l’Art Destructiu segueixi cap model o criteri fix. “Es tracta més aviat de qüestionar aquest tipus d’Història de l’Art que tothom creu que consisteix en un capital preestablert. Els millors dadaistes no van fer art, tenien un veritable sentit espiritual de l’aventura. El mateix Art Contemporani mai no ha renegat de la destrucció i la utilitza com a mitjà d’expressió. Tot el moviment d’avantguarda és un pensament de ruptura i, en uns certs -ismes, la destrucció del passat es va convertir en un nucli essencial de la seva teoria artística. El Primer Manifest Futurista no pot ser més explícit: “Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena…”.
Queda clar, doncs, que no hi ha un fil conductor formal i que la destrucció, en l’Art, requereix una reflexió i una anàlisi àmplies i no embotides en criteris historiogràfics rígids.
Senda de destrucció… per crear
Mansilla parla de l’Erased de Kooning de Robert Rauschenberg, “qui literalment va esborrar un dibuix al llapis de Willem de Kooning”; del grup Fluxus “i els seus cèlebres pianos destruïts”; de Jean Tinguely “i les seves màquines que tenien per finalitat l’entropia i la destrucció”; de les intervencions de Jake i Dinos Chapman sobre els gravats de Goya; de Pete Townshend picant la seva guitarra Rickenbacker contra un amplificador per treure aquell soroll únic que definiria l’expressió sonora del Pop Art; de la “trencadissa de cristalls al so dels tambors de Calanda” del Punk català ante litteram Jordi Valls i Vagina Dentata Organ, al Pompidou. “Tots aquests artistes han demostrat que és possible crear destruint i el projecte expositiu de La Ruïna Anticipada s’inscriu en aquesta tradició artística”, sentencia.
— Concretament, en quin sentit?
— En el sentit que, d’alguna manera, els artistes Rafael Jiménez, Joan Vilacasas i Miquel Sabaté tenen la necessitat incontrolada de destruir o manipular el suport físic d’un art al qual consideren limitat pels encotillaments del mitjà.
Una reflexió sobre el temps
A l’exposició, les obres de Jiménez, Sabaté i Vilacasas s’emplacen en un temps suspès en el qual no existeixen transicions entre passat, present i futur. Davant les seves obres, observem que han imaginat, creat i desfigurat una Història de l’Art que va acabar fa molt de temps, però que continua viva, en una transformació perenne. “La Ruïna Anticipada és un intent per fer de la Història alguna cosa més que una simple col·lecció de fets morts”, argumenta Mansilla, que explica el criteri amb el qual es va pensar, desenvolupar i consolidar la mostra.
“La Ruïna Anticipada és un intent per fer de la Història alguna cosa més que una simple col·lecció de fets morts”, argumenta Mansilla
“Vaig descobrir el treball del cordovès Rafael Jiménez fa anys i sempre he desitjat que vingués a exposar a Barcelona, perquè la seva tècnica és misteriosa i original: pinta amb plastilina. Les seves obres parteixen de la reflexió sobre la memòria comuna i de la distorsió a partir d’imatges mentals associades al passat”. Poc després, va conèixer el barceloní Miquel Sabaté: “Em van fascinar els seus treballs en què guillotina els seus projectes antics, esbossos i estudis, dels quals torna a reordenar els trossets a l’atzar teixint-los en una trama geomètrica, en la qual la progressió entre les grafies i les tonalitats compon una nova distorsió de la realitat”.
Finalment, fa un mes Mansilla va trobar en el fons de la galeria una carpeta plena de planimetries de Joan Vilacasas: “Les planimetries són una expressió plàstica que Vilacasas va inventar als anys 50. Es tracta de composicions laberíntiques inspirades en mapes cartogràfics. Vilacasas els va estudiar de prop durant el seu servei militar a la secció topogràfica de l’Exèrcit. Es tracta de micro paisatges ficticis que va dibuixar durant tota la seva vida, fins al punt que va acabar sent un outsider”. L’artista moriria el 2007, als 87 anys.
— I el títol de La Ruïna Anticipada, exactament, d’on ve?
“Diu Lacan que a qualsevol quadre hi ha una representació de la guerra, com si fos una escena de batalla. En certa manera, vaig comprendre que a les obres d’aquests tres artistes hi era present la guerra i no necessàriament en primer pla: a les obres de Sabaté, Jiménez i Vilacasas la batalla ja s’ha lliurat, guillotinant, distorsionant la plastilina amb els dits, vorejant el paper. I, a conseqüència d’aquesta destrucció, només romanen les ruïnes. D’aquí el títol del projecte”, il·lustra la coordinadora d’aquesta petita galeria de l’Eixample, abans d’acomiadar-se amb una cita a Víctor Hugo que va com l’anell al dit:
— “Quan es fa una ruïna, cal fer-la bé”.
