El Petó de la mort és l’escultura més famosa del cementiri de Poblenou, on els panteons i templets neoclàssics i modernistes de la burgesia barcelonina de finals del segle XIX i principis del XX competeixen en opulència i qualitat artística. Ubicats en un altre sector més modern, també destaquen els mausoleus i panteons de famílies gitanes, igualment luxosos, però definitivament allunyats de la sobrietat dels primers.
Fa unes setmanes vaig ser-hi per primer cop. Era un dissabte a la tarda assolellat i al cementiri de Poblenou no hi havia pràcticament ningú. Viu, em refereixo. Un grapat de turistes que buscaven, justament, el Petó de la mort i uns pares que miraven de fer entendre, amb poc èxit, als seus fills que el cementiri no era lloc per anar en bicicleta i patinet.
Vaig pensar que, actualment, la majoria de nosaltres només va als cementiris de visita cultural, com qui va a un museu: Père Lachaise, Arlington, cementiri jueu de Praga, Chacarita… Això vol dir que ja no tenim la necessitat d’anar-hi per sentir-nos a prop dels nostres morts. Per fer-los saber que ens recordem d’ells i els estimem.
La majoria de nosaltres només va als cementiris de visita cultural, com qui va a un museu: Père Lachaise, Arlington, cementiri jueu de Praga, Chacarita… Això vol dir que ja no tenim la necessitat d’anar-hi per sentir-nos a prop dels nostres morts
Potser és casualitat, però, darrerament, he llegit uns quants missatges a Twitter de persones que es dirigeixen als seus difunts a través de la xarxa. Recordo, per exemple, la piulada d’una noia que s’acomiadava de la padrina, morta a 96 anys, i li agraïa que, de petita, n’hagués tingut cura. També la d’un pare que escrivia al seu fill adolescent en l’aniversari de la seva mort per dir-li que, allà on fos, sabés que ell i sa mare no l’oblidaven. Sovint, aquest tipus de missatges van acompanyats d’una fotografia del finat: la padrina bufant les espelmes del seu darrer pastís d’aniversari, el fill somrient aquell estiu en què semblava que tenia tota la vida al davant…
Com a usuari de Twitter, confesso que aquest tipus de missatges em fan una mica d’angúnia. Tinc la sensació que no em pertoca llegir unes paraules tan sentides i, quan ho faig, sento que espio una conversa íntima i privada, encara que no ho sigui gens. Qui fa la piulada ha de saber, per força, que la llegiran tots els seus seguidors i que, si algun d’aquests la repiula, ves a saber a quanta gent més arribarà.
Potser és casualitat, però, darrerament, he llegit uns quants missatges a Twitter de persones que es dirigeixen als seus difunts a través de la xarxa
Quan a mitjans dels noranta van aparèixer les xarxes socials ningú s’hauria imaginat que a més de servir-nos per fer amics, negocis o lligar també ens permetrien parlar amb els morts. De fet, Facebook, Twitter o Instagram, a mesura que passen els anys, també s’estan convertint en immensos cementiris.
