Conversem amb Alba Ventura amb motiu d’una data important, aquest dimarts al Palau de la Música, en què protagonitzarà la interpretació íntegra de la suite per a piano Ibèria d’Isaac Albéniz. Un políptic generós en ritmes i melodies d’origen popular, que s’adapta al llenguatge clàssic amplificant la seva força evocadora i transcendint qualsevol tret localista. Aquesta composició ja va ser reivindicada internacionalment per una de les pianistes més importants de tots els temps, barcelonina com Ventura. Pensem en Alícia de Larrocha, davant de la qual la mateixa Ventura va interpretar algunes de les peces que conté, en el marc de la seva formació a l’Acadèmia Marshall amb Carlota Garriga. Una formació que completaria amb llargues estades a Londres, on ha rebut l’apreciació de públic i crítica.
Consolidada ella mateixa com a professora al Conservatori del Liceu i autora d’enregistraments memorables —la meravellosa sèrie d’Études, a la discogràfica Aglae—, Ventura destaca per la seva clarividència interpretativa i el subtil tacte del seu pianisme, que l’han portada a rebre elogis, un cop més, en ocasió de la publicació del primer volum de les sonates de Mozart. La seva precoç carrera s’inicià en públic fa tretze anys precisament amb la interpretació d’un concert mozartià, el Jeunehomme, sota la direcció de Sir Neville Marriner. És un plaer poder escoltar de primera mà les seves reflexions, amb una simpatia i espontaneïtat que demostren no ser incompatibles amb el rigor interpretatiu i, en summa, la seva alçada com a artista internacional.
— La primera vegada que et vaig sentir en directe va ser a l’Auditori, dirigida pel mestre Ros-Marbà, potser amb Prokófiev? Un concert sensacional! Com encares el teu recital del Palau, on tocaràs íntegra la suite Ibèria d’Isaac Albéniz?
— Ha plogut des de llavors! Sí, en efecte va ser amb el tercer de Prokófiev. Doncs em sento molt a gust programant una obra com Ibèria. Ja la vaig interpretar fa un parell d’anys a Camprodon, al festival que des de fa més de tres dècades s’organitza a la població natal d’Albéniz, i vinc de fer-ho —la setmana passada— a Jerez, on he estat molt ben rebuda.
— Una composició enorme, de gran dificultat i extensió, que es programa poc sovint a pesar de la seva importància, associada a pianistes tan mítiques com Alicia de Larrocha en el nostre context més proper.
— Durant anys he tocat una selecció de peces de la suite d’Albéniz. Perquè te les demanen a diversos llocs, són precioses i de referència. Però alhora, em suggerien “l’has de fer sencera”. I quan va arribar l’oportunitat vaig pensar que era el moment d’assumir el repte, i fer realment la marató.
— Tot un repte, especialment en les actuals condicions, en què no s’acostumen a fer pauses gaire extenses.
— Tocar els quatre volums sencers d’una obra com aquesta requereix un gran esforç mental i físic. La Ibèria d’Albéniz és una obra de fons, però en la qual has d’estar a tope tot el temps. Perquè moltes de les peces que inclou són força atlètiques. Has de mantenir-te a un nivell alt durant molt de temps i per això inclús pots arribar a deshidratar-te.
— Què et sembla l’actitud del públic els últims temps? Es percep una atenció especial, veritat? Com si estigués especialment concentrat en l’execució, gaudint l’experiència estètica.
— És així, estem tots amb moltes ganes d’anar a concerts, de gaudir. És un privilegi no només tornar a l’escenari sinó també tornar a ser públic. En general, estem amb més ganes d’anar a concerts, no només de tocar. Vaig passar una època que anava sobretot a concerts simfònics i de cambra. Però també assisteixo a recitals de piano o lírica.
— Parlant del teu Mozart, la novetat discogràfica que ha sortit enguany a Aglae —el primer volum de la integral de sonates per a piano— ha estat nominada a diversos premis, si no m’equivoco, confirmant així l’excel·lent acceptació per part del públic.
— Sí, sobretot tenint en compte que va sortir en ple confinament! Fins al punt que la fàbrica que feia físicament els discos va haver de tancar de forma temporal. En efecte, ha estat finalista dels Premis Enderrock com a millor disc de clàssica, gràcies a la votació del públic, i actualment ho està als Premios MIN (Premios de la Música Independiente). Estic molt contenta, evidentment, perquè és un projecte que m’il·lusiona i sempre agrada veure que la gent valora el que fas.
El més difícil és tenir present i respectar el que Mozart podia fer amb el seu instrument. Has de saber què funciona i què no, intentar que s’entengui, prioritzar la claredat
— Personalment no m’estranya, perquè són versions d’una delicadesa i pulcritud impressionants, amb un so brillant i rodó. Sembles molt còmoda, la interpretació flueix de manera tan natural…
— És un estil que he treballat molt. Fa anys, a Londres, vaig inclús estudiar fortepiano, és de les petites coses que trobo a faltar. Si disposés d’un instrument antic, segurament em llençaria a interpretar amb ell. I tot i que els recursos de l’instrument modern són diferents, en l’enregistrament he volgut que els criteris estilístics fossin els de l’època. Algunes qüestions de tècnica interpretativa s’han d’adaptar, evidentment, però altres es mantenen. El més difícil és tenir present i respectar el que Mozart podia fer amb el seu instrument. El tipus de fraseig, el pedal, etc. Has de saber què funciona i què no. Intentar que s’entengui, prioritzar la claredat.
— La primera entrega de la teva integral mozartiana consta de dos discos, però òbviament seran diversos volums. A més de les sonates, hi inclouràs les fantasies per a piano de Mozart?
— Sí, aquest és el primer volum dels tres discos dobles que sortiran, en total. Una opció que contemplem, en efecte, és enregistrar les fantasies en el mateix projecte discogràfic i inclús oferir-les com singles, a Spotify per exemple, abans que apareguin els propers volums.
— Tot i que les peces les coneixes perfectament, has descobert alguna cosa nova en el curs de l’enregistrament de les sonates de Mozart?
— Sempre descobreixes coses noves. Hi ha repertori que per molt que l’hagis tocat a concerts, quan l’has d’enregistrar el treballes amb una altra profunditat. No millor, però sí amb un tipus de concentració diferent. El fet de no tenir la presència del públic, que et motiva, ho canvia tot. No tens aquell punt de feedback, que sempre resulta engrescador, i en canvi cerques apropar-te a la versió que s’ajusti als criteris abans esmentats.
— Perquè, des de l’escenari, realment què es percep?
— Es perceben moltes coses, tot i que a vegades són enganyoses. Pots adonar-te que s’ha creat una màgia especial, que el públic està 100% amb tu, però en altres ocasions, inclús quan intueixes que no estàs arribant al públic —i et dius, “aquest públic és fred”—, no sempre és així. Pot ser un efecte de l’acústica de la sala, que fa que no t’arribi l’alè ni els aplaudiments dels assistents de manera notòria. O alguna cosa similar. Perquè després et ve a veure la gent molt contenta, i et sobta, perquè no havies notat el seu acompanyament durant el concert.
— Clar, a més cada públic és diferent a cada país… Però a tu sempre t’han demostrat molta estima!
— Sí, la veritat, sempre m’he sentit molt valorada, inclús si la manera de demostrar-ho és diferent. Hi ha casos molt divertits. Per exemple, el públic holandès no és gens fred. Són molt entusiastes. Tu vas a tocar al Concertgebouw i se’t posa tota la sala dempeus. Però clar, no t’ho has de creure! Perquè ho fan amb tothom. O sigui que si a Holanda no se’t posen dempeus, és molt mal senyal! En canvi, el públic britànic aprecia moltíssim la teva feina, però no t’ho demostra amb els aplaudiments, com sí que passa, per exemple, a Barcelona. El públic d’aquí és molt càlid, jo no em puc queixar!
El fet d’entendre sobre música fa que l’escoltis d’una manera més intel·lectual i t’estiguis perdent una part d’aquella intensitat, viscuda en forma d’immediatesa
— En aquest sentit, parlant de l’apreciació musical com a espectadors, quina importància té la formació?
— El públic de Barcelona acostuma a ser entès, tot i que per gaudir de la música, realment, no cal ser-ho. No cal que siguis un expert en història de l’art per anar a un museu i gaudir amb un quadre de Velázquez. L’art et toca! Pot ser que un estil t’arribi més que un altre. O que després d’haver après o aprofundit en algun aspecte de l’obra a nivell tècnic, la valoris més, però això no vol dir que no et pugui emocionar sense aquest coneixement.
— En efecte, en el curs de l’experiència estètica la qüestió del gust —ja ho deia Kant— no està directament vinculada a la determinació objectiva del que té lloc, inclús si allò propicia la reacció emocional en l’espectador.
— La immediatesa de l’impacte estètic que tu tens en aquell moment és el que t’afecta… siguis expert o no. De fet, la manera de gaudir de l’expert pot ser més intel·lectual, menys instintiva, en fixar-se en detalls concrets, en la identificació de qüestions tècniques, en lloc de deixar-se emportar. A mi em passa, a vegades. El fet d’entendre més sobre música fa que l’estiguis escoltant d’una manera més intel·lectual i t’estiguis perdent una part d’aquella intensitat, viscuda en forma d’immediatesa.
